Número 93 (novembre 2019)
Sense pacte: 10 raons per al desacord (i III)
Ferran Lalueza

Colpista, inútil, caragirat, felló, comediant, traïdor, carceller, aprenent de bruixot, hipòcrita, sectari, irresponsable, xantatgista i farsant són algunes de les perles que els líders polítics s'han intercanviat aquests últims mesos. Amb aquests antecedents, resulta difícil imaginar-los asseguts a la mateixa taula de negociació i il·lusori esperar que assoleixin algun acord.

La pèssima química personal que mantenen entre ells seria el sisè factor que ha impossibilitat el pacte, sumant-se així als cinc ja exposats en els primers lliuraments d'aquest article (I i II). A continuació, analitzarem els quatre restants.

 

El setè motiu per al desacord radicaria en l'egoisme de la classe política, és a dir, en el seu hàbit de fer prevaler els interessos particulars per sobre dels interessos col·lectius, tal com ja vam apuntar en un article recent. La disfunció provocada pel bloqueig polític i per la provisionalitat que se’n deriva ens perjudica a tots. Pactar podria perjudicar eventualment les aspiracions d'una formació política. Davant d’aquesta disjuntiva, els partits ho tenen clar: no hi ha pacte.

 

El vuitè factor es mou en aquesta mateixa línia: la preeminència del tactisme immediatista en detriment de les estratègies a llarg termini. Vivim en un món accelerat en el qual no caben esperes ni dilacions. Adoptar solucions que no resultin òptimes a curt termini, però que permetin anar construint un futur millor de forma progressiva, no és percebut com una opció acceptable. La política d'avui és una política de l'avui.

 

El focus està tan centrat en l'aquí i ara que, durant el procés negociador, es van arribar a posar sobre la taula propostes amb data de caducitat. Així, quan semblava que una de les parts estava disposada a assumir les condicions proposades per l'altra, es donava la circumstància que aquestes condicions ja no eren vigents per a aquells que les havien plantejat.

 

La novena barrera és el que Robert Mnookin, autor de Pactar con el diablo, denomina «trampa de la suma zero». Abocats a participar sistemàticament en conteses electorals i immersos –en qualsevol cas– en l'anomenada campanya permanent, els polítics tendeixen a concebre la seva activitat en termes de competició pura i dura: qualsevol benefici que obtinguem serà sempre en detriment del rival i, si el rival aconsegueix algun avantatge, segur que això ens perjudica. Partint d'una concepció que no contempla les opcions win-win, pactar constitueix una alternativa indesitjable perquè comporta fer concessions i, des d'aquesta perspectiva de la suma zero, tota concessió realitzada m'afebleix i enforteix el meu adversari.

 

I encara un desè i últim factor que contribueix a impossibilitar el pacte: els polítics han abraçat la lògica de la popularitat com a eix de la seva estratègia comunicativa. Entenen que ser objecte de constant atenció mediàtica els aporta un rèdit imprescindible per mantenir vives les seves opcions d'assolir el poder. Fins i tot quan les informacions que es difonen sobre ells són molt crítiques o obertament negatives (podria ser el cas de Donald Trump als EUA o de la ultradreta a Europa), ho consideren una alternativa preferible a la de l'ostracisme mediàtic.

 

És per això que alguns prefereixin pactar noms i càrrecs abans que pactar polítiques. Però això mateix també provoca reticències a l'hora de cedir posicions de poder que porten implícita una gran visibilitat mediàtica i social per no propulsar la popularitat del rival. Si la telegènia pesa més que l'empatia, ignorar l’adversari sembla més rendible que pactar-hi.

 

A pocs dies de la cita electoral del 10-N, els sondejos no auguren majories suficients perquè un partit pugui governar sense pactar. En conseqüència, només ens queda confiar que els líders polítics entenguin per fi que, quan els nostres vots no coincideixen amb els seus desitjos, el més raonable és acomodar els seus desitjos als vots en lloc de seguir provant sort en un obstinat intent que siguin els vots els que s'acabin doblegant als seus desitjos.

 

Que Déu (o el diable) els il·lumini.

 

Per saber-ne més:

Lalueza, Ferran. Per què desconfiem de la política? COMeIN [en línia], juny 2019, no. 89. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n89.1947

Mnookin, Robert H. (2011). Pactar con el diablo: Cuándo negociar y cuándo luchar. Barcelona: Zenith Planeta.

 

Citació recomanada:

LALUEZA, Ferran. Sense pacte: 10 raons per al desacord (i III). COMeIN [en línia], novembre 2019, no. 93. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n93.1971

comunicació política;  relacions públiques;