Grup 1

COMENÇA DIENT:

In relation to the promotion and defence of autochthonous cultures, my paper considers how two critics assess language choices in two novels by the Catalan writer Juan Marsé. Marsé uses Spanish not Catalan as his main narrative medium, but his novels contain an intricate interweaving of languages and registers which constitute a subjective but provocative subtextual comment on cultural politics in postwar Barcelona where he has lived virtually his entire life. In conclusion I shall look briefly at his latest publication, Rabos de lagartija (2000)...

COMENÇA DIENT:

A la Història de la Literatura Catalana, la novel.la Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933), de Francesc Trabal —escriptor que considero un precedent important de Monzó dins una tradició autorreflexiva de la narrativa catalana de segle XX—, és despatxada amb comentaris negatius que delaten un gran desconeixement d’aquest tipus d’estratègia textual. Monzó també ha estat censurat per raons semblants. Des de les planes del "Quadern català" d’El País, Valentí Puig ressenyava Guadalajara [on s’inclou "Gregor"] i descrivia els contes [d’aqueix llibre] com "acudit[s] sense propòsit d’arrodonir, deformar o enriquir el mite inicial". I això, segons ell, confirmaria "el buit intel.lectual de Monzó". Puig acabava dient que la ficció de Monzó era "minificció, una mica com els minigolfs que tenen el terra pintat de verd per imitar la gespa" (1996)...

COMENÇA DIENT:

La narrativa de Mercè Rodoreda és un exponent bàsic per entendre l’evolució del gènere en la literatura catalana de la postguerra ençà. Gran lectora i redactora minuciosa dels seus textos, els seus relats són el reflex dels canvis que impregnaren la creació catalana de la segona part del segle XX. Amb una producció iniciada en l’any 1932 amb Sóc una dona honrada? fins la publicació pòstuma de l’última novel·la en què treballà, La mort i la primavera (1986), Mercè Rodoreda creà un model estilístic personal que ha deixat una empremta força evident en les generacions d’escriptors posteriors. Els temptejos literaris de la dècada dels trenta (recordem que l’autora rebutjà la incorporació en l’edició de les obres completes d’aquests textos, amb l’excepció d’Aloma [1938-1969]) donaren pas a una de les trajectòries literàries més sòlides de les nostres lletres, des de la publicació de La plaça del Diamant (1962), Mirall trencat (1974) o Quanta, quanta guerra... (1980), entre altres. La nostra comunicació té per objectiu analitzar quina va estar la possible influència o empremta que dos crítics literaris (i escriptors alhora) que foren protagonistes de diversos episodis en la vida de l’autora: Armand Obiols i Joan Sales. Volem destacar en tot moment la importància que, al nostre parer, tingué l’assessorament d’aquests dos intel·lectuals en l’evolució de l’obra rodorediana...

COMENÇA DIENT:

L'obra del valencià Joan Roís de Corella abraça una disparitat de gèneres, si més no, aparentment, classificable des de diferents perspectives. Un primer apropament ens permet distingir les seues composicions en vers i les redactades en prosa; no obstant això, també podríem diferenciar entre les obres d'autoria i les traduccions; així mateix, hi podem discriminar obres profanes i obres religioses. Intentarem fer-ne un repàs, sense que aquestes classificacions siguen compartiments estancs, en la mesura que el fet literari corellà és un tot...