Jo sóc pedagog i era mestre en exercici. Dirigia una escola i em van trucar per a ocupar-me de la formació d'alts càrrecs de la Generalitat. Juntament amb el IESE i l'ESADE vam muntar un programa de formació específic. A més, quan es va crear la Universitat Ramon Llull, em van contractar com a professor associat de Direcció i gestió de centres educatius. Per aquell temps també presidia un moviment associatiu de lleure.

És cert! En sóc un apassionat, encara que no arribo a l'extrem de disfressar-me d'ell o de participar en les trobades anuals que es fan a les cascades de Reichenbach, a Àustria. N'he llegit tots els llibres, em sé el nom de tots els personatges que hi apareixen i, fins i tot, sóc a la llista d'espera de la Societat dels Irregulars de Baker Street, de la qual només poden formar part vint-i-una persones. I també sóc membre de la Sherlock Holmes Society de Londres. Poca gent sap que vaig participar en El tiempo es oro, del Constantino Romero, com a especialista en Sherlock Holmes, i vaig guanyar! Només vaig fallar un parell de preguntes sobre el personatge.

Et proposen una iniciativa que és una visió, una aventura, però alhora un projecte de país. Si surt bé, l'impacte serà alt i augmentarà qualitativament el nivell educatiu del país. Si, a més, et diuen que tindràs a les mans la possibilitat de decidir i t'agraden els reptes i obrir camins, t'hi apuntes! Té a veure amb la teva manera d'entendre el món.

Dirigir el desenvolupament del model pedagògic i els materials didàctics, la selecció i la formació del professorat i la posada en marxa d'una Secretaria Acadèmica virtual. Des del principi vaig estar amb un peu a l'equip docent i amb l'altre al de gestió. Això em feia sentir molt còmode: sempre he pensat que cal que hi hagi un lligam entre qui pensa quines coses s'han de fer en l'àmbit educatiu i qui pensa com cal dur-les a la pràctica. Si no, els projectes es queden en una idea o una filosofia. De fet, l'organització de l'educació sempre ha estat la meva especialitat.

Vaig arribar a l'edifici de Tibidabo, en obres. Al meu despatx no hi havia ningú. Només una taula negra i un full amb el nom de les dotze assignatures d'Empresarials i Psicopedagogia que començarien el 22 de setembre: calia tenir les matèries desenvolupades, el professorat contractat i els alumnes matriculats. I, agafant una frase del llavors vicerector Alsina, «això és el que hi ha i “hágase”», et trobes en aquest punt i has de pensar que ho faràs. I ho vam fer: al cap d'uns quants mesos es matriculaven els primers dos-cents estudiants de la UOC.

Quan vaig arribar, recordo que qui hi havia l'Albert Guardino, la Sílvia Estalella, l'Encarna Silva, el rector Gabriel Ferraté, el Xavier Aragay i dos vicerectors, el Claudi Alsina i el Francesc Pedró. Tot i que segur que em deixo algú: que em perdoni, ho sento. És de llei reconèixer, també, la gent que va començar i que ja no hi és. De fet, el primer que vaig fer va ser muntar un equip. Ho tinc clar: ets tan bo com bo és l'equip que ets capaç de crear. Van incorporar-s'hi la Lourdes Gil, el David Font, la Nati Cabrera, el Pere Cruz, la Montse Guitert a temps parcial... Ells van ser els primers del nostre equip de l'Àrea, gent que encara continua a la Universitat. Això deu voler dir alguna cosa. A tots els he d'agrair que hagin compartit una part del seu somni i de la seva feina amb mi. És un honor i un plaer. També recordo d'aquells primers temps les cordials discussions amb el Francesc Noguera, com a responsable de l'Àrea de Sistemes d'Informació. Diuen que sovint la tecnologia i la pedagogia no casen, però nosaltres vam posar-nos d'acord en allò en què es podien ajudar.

Explicar la UOC era fàcil. El que no ho era tant era que ho entenguessin. Quan parlàvem, utilitzàvem conceptes molt poc usats llavors: no tothom tenia un PC, gairebé ningú un portàtil, poca gent un mòbil... i això ho complicava. Érem una universitat a distància, però no en volíem dir així. La frase del rector Ferraté, que ha fet fortuna, era que «preteníem superar les barreres de l'espai i el temps». Érem i som no presencials, perquè no cal que els professors i els estudiants coincideixin.

Quin model és millor, el presencial o el virtual? No n'hi ha cap de millor. Depèn del tipus d'estudiant. No és qüestió de contraposar els dos models per la qualitat, sinó per les necessitats dels estudiants. Hem de defensar la filosofia de la virtualitat: ens l'hem de creure. Això no vol dir que no reconeguem que es pot col·laborar amb altres universitats, amb altres models. La nostra assignatura pendent és defensar el que fem bé, sense necessitat de justificar-nos. Tinc clar que nosaltres fem un servei a la societat, a un tipus d'estudiant que, si no, estaria desassistit. I ho fem amb el màxim nivell de qualitat possible, no solament equivalent, sinó de vegades superior al d'altres models d'institució universitària.

Va ser una bona època de creació. No teníem referents en tot el món. El rector, durant temps, venia i em preguntava: «Hi ha algú com nosaltres?». I jo li deia: «Hi ha gent que fa coses a la xarxa, però no hi ha ningú que construeixi tota una universitat». Ara no som els únics: vam obrir camí i això demostra que circulàvem per la drecera correcta. Hem seguit el camí adequat, amb errors i encerts, però sempre endavant. L'èxit són els cinquanta mil alumnes, raó de la feina que fem. Tornaria a començar.

És clar que tinc anècdotes de neguit i angoixa, però no són les que tinc més presents. Recordo el primer dia de matriculació. No tenia res a veure amb ara. No sabíem com sortiria i érem quatre. El dia abans vam estar treballant, preparant carpetes... fins a les quatre de la matinada! I jo no era l'únic. La gent estava disposada, llavors, a treballar fins que calgués. És difícil oblidar aquelles cares de cansament amb un gran somriure... També recordo els primers exàmens. Tothom ens mirava. Fins i tot la televisió!

Faig una valoració: crec que les coses s'han de renovar, i vaig pensar que ja n'hi havia prou. Vaig suggerir que volia ser professor i fer recerca. Ja havia donat suport com a docent en temes de formació contínua o havia col·laborat amb altres universitats, de manera que ja tenia experiència en la formació virtual. Vaig reenfocar la meva feina: ara passava a aplicar directament tot el que jo havia treballat perquè es desenvolupés. Un any després em van fer director del màster internacional d'E-learning i vaig liderar el procés per a adaptar-lo a l'EEES. I vaig començar a participar en la direcció dels Estudis de Ciències de l'Educació, perquè el director ho havia determinat així. Va ser una bona decisió.

A final del 2008, la rectora i la vicerectora Begoña Gros em van demanar si podia col·laborar en la posada en marxa de l'eLearn Center, un centre de recerca, formació i innovació sobre aprenentatge virtual

 (e-learning), per a convertir-lo en un centre de referència internacional. Consideren que sóc un dels experts de la casa i ho agraeixo. El 2009 vaig ser nomenat director acadèmic d'aquest centre. N'estic molt content: era un deute pendent, perquè l'e-learning és un dels focus més importants de la UOC i calia que el reconeguéssim.

És graciosa aquesta pregunta. Ara participo en un projecte de definició: estem revisant la bibliografia sobre aquest tema, parlant amb experts de tot el món i fent reunions de grup amb professionals de la casa, perquè quan neix un concepte és ambivalent. Personalment, tot i que vull reservar-me el dret de canviar d'opinió, penso que és un model d'ensenyament i aprenentatge que es basa en l'ús intensiu de les tecnologies per a desenvolupar un paradigma educatiu diferent del que hem utilitzat fins ara, que ha de ser de més bona qualitat i que, a més, afavoreix l'accés a l'educació i facilita el lliurament de qualsevol oferta formativa.

El que exerceix la docència per mitjà d'entorns virtuals i domina estratègies docents, com l'habilitat d'escriure, que els altres no han de dominar necessàriament, ja que ha canviat el context de treball. I també en destacaria una necessitat més que una diferència: el professor virtual s'ha de creure la virtualitat. Així té més possibilitats d'èxit. Però, sobretot, un professor virtual ha de ser un bon professor i estimar la docència.

I ara! L'e-learning, si tingués la mateixa línia històrica que la humanitat, per dir alguna cosa, es troba en l'època del paleolític. Cap a on va? És difícil dir-ho. Actualment les coses canvien molt ràpidament: la tecnologia, els artefactes... Això sí: cal ser crítics i no pensar que tot el que arribarà ens servirà. Hem de quedar-nos amb el que funcioni per a aprendre millor. L'e-learning canviarà el procés de formació i les institucions educatives. Trigarà, però ho farà. De fet, ja treballem continguts amb més valor, i la creació d'aquests continguts ja s'ha demostrat que no és només propietat d'alguns. El professor va modificant el seu rol perquè forma part de comunitats d'aprenentatge. Som nodes, però també ho és l'estudiant, amb coneixements diferents per aportar. Nosaltres hem d'esdevenir nodes de qualitat en aquest sistema.

Encara tenim molt camí per fer. Ara som en una etapa de consolidació molt interessant. Com ha dit molt bé la rectora, Imma Tubella, « passem de projecte a universitat». L'educació de les persones és un procés que no s'acaba mai.