Sempre m’he dedicat a la formació en competències que milloressin l’adaptabilitat de la gent a l’entorn en el qual viuen. Crec en l’empatia, la capacitat de connectar amb les necessitats de les persones o de les institucions com habilitat essencial per al formador. Aquest seria el nexe. Encara que sembli estrany, si mirem anys endarrere, el cert és que vaig confiar des dels seus inicis en la web, en el seu potencial per a la realització de les persones. Al principi eren solament els recursos d’actualització que oferia per a cada disciplina. Avui el component essencial és la participació. Recordo haver dedicat bastant temps al principi a convèncer a la gent de la futura importància de la xarxa quant a gestió del coneixement; quan va començar a ser més democràtic, ja no l’accés al coneixement sinó la seva mateixa producció, vaig passar de la creença a la passió.

Suposo que ve d’una actitud vital de profundització en cadascun dels àmbits en els quals he volgut o m’ha tocat treballar. Potser el més vocacional va ser en el seu moment la Psicologia. Vaig estudiar Criminologia a partir d’unes pràctiques a presons quan encara no era comú poder accedir-hi des de la titulació de Psicologia. Després, un programa europeu entre presons i l’orientació laboral em va anar derivant cap a l’àmbit de l’orientació. També, per sort i casualitat, vaig accedir a dirigir una zona per a Ceprom, llavors el centre de formació de Comissions Obreres. Era molt jove i vaig aprendre molt. A Cadmo (com a cap de projecte en e-learning) he continuat projectant i impartint accions formatives, fins que em vaig submergir, ja fa gairebé cinc anys, a la xarxa. He trobat en ella els fonaments per a construir moltes de les coses que sempre havia pensat com desitjables: l’aprenentatge autònom, obert, social, informal, l’oportunitat que ofereix Internet per a meritocràcies basades en l’esforç, en el coneixement, més neutres, més independents de factors casuals, és una d’aquestes utopies.

La UOC va ser, d’alguna manera, la meva porta d’entrada al món de les noves (ja menys noves) tecnologies. Ja feia temps que consultava recursos de portals per a actualitzar continguts i recomanar fonts de formació continuada en els Plans de Formació que organitzava i impartia. El Doctorat en Societat del Coneixement va ser el primer, encara que per temes de càrrega laboral vaig canviar al Graduat en Multimèdia. També perquè necessitava provar enfocaments pràctics, creatius, formes multiformat de presència a la xarxa. El netart va ser una de les primeres coses que em va atreure, encara que aviat em vaig dedicar a estudiar les profundes implicacions, la sociologia, psicologia, d’aquest canvi de paradigma sociocultural que segons la meva opinió sorgeix i es desenvolupa en aquest context.

Absoluta! El bloc és el lloc en el qual sintetitzo i elaboro el que crec més important, en cada moment, per a l’evolució de la societat del coneixement. També és el meu e-portafoli de treballs, ponències, tallers, seminaris, que realitzo per a diversos organismes (i d’aquesta manera, també per als meus lectors). Intento sempre, de vegades en contra de l’esperit ‘zen’ en les presentacions (keynotes), que el que deixo en el bloc sigui, sobretot, didàctic, fins i tot gravant en àudio sessions paral·leles perquè puguin ser escoltades online. M’agrada la definició d’un bloc com recurs didàctic clau a l’autoaprenentatge. Per a mi és la seva funció fonamental, el lloc en el qual reflexiono i mostro el que vaig coneixent, aprenent i conversant a la web social.

Tinc una anècdota que il·lustra bé el que comentes: quan va néixer el bloc, quan la ja blocalaxia no era l’univers inabarcable que és ara, se’m criticava en moltes ocasions per la complexitat del que presentava. No solc publicar estadístiques, ni coses per l’estil, però fa temps que tinc ganes d’agrair als meus 3.600 lectors (que si s’ha de jutjar pel nombre de visites, són més que reals) la seva intel·ligència. Els felicito perquè sé que no s’espanten davant la complexitat, confien en si mateixos, en el seu criteri i trenquen aquesta tendència, tan usual en aquest país, de subestimar qualsevol capacitat que no sigui la pròpia.

Twitter em va semblar, com a tots en cert moment, una ximpleria. Després va resultar una eina de comunicació, una forma, com escrivia en algun moment, d’evitar l’aïllament en la societat-xarxa. Més tard m’ha anat proporcionant una xarxa de contactes, amb interessos professionals comuns, que em suggereixen molt del que llegeixo, molt del que recomano i algunes de les coses en les quals penso. De totes maneres, no m’atreviria a definir Twitter: és el que vulguem que sigui i en això resideix, precisament, la clau del seu èxit.

Sense dubte, cap a la personalització (també, en negatiu, l’aïllament, l’anul·lació en certa manera de l’atzar i l’exploració), cap a la millora de l’experiència de l’usuari. Veurem cada vegada més interpretació del context, agents intel·ligents, web de les coses (sensors en prevenció de catàstrofes naturals, per exemple), localització... Són temes relacionats i que, en molts casos, es valdran de la major eficiència que la web semàntica, un llenguatge millorat per a la web.

Implica, en última instància, major ‘intel·ligència’ al processar les dades, major comprensió del que busquem, així com obertura, interoperabilitat entre dades (linked data web), per a millors aplicacions i qui sap si algun dia això que alguns prediuen com la singularitat, o el salt cap a intel·ligències suprahumanes. És un tema que he tractat amb profunditat, que m’agrada especialment, encara que en l’aspecte social no crec que suposi grans canvis per a la web. Sempre dic que el canvi de paradigma, que l’important, ja ha passat i és a la web social.

Comença a parlar-se, més que de nadius o immigrants, de saviesa digital. Les expectatives que havíem creat entorn a uns nadius digitals que no necessitarien de cap intervenció per a aprofitar al màxim el potencial de la xarxa per a aprendre en ella eren totalment errònies. Sí crec que per a ells la tecnologia és alguna cosa transparent. Van néixer amb ella i no entenen, moltes vegades, la importància que li donem. Però d’aquí al fet que sàpiguen usar-la com entorn d’aprenentatge o fins i tot de realització personal, hi ha un llarg camí. El tema fonamental segueix sent l’educació, la formació per a un ús profitós dels mitjans socials. No podem suposar que les tecnologies, en si mateixes, són positives, perquè no és així. El repte radica en reconèixer a les noves generacions aquests trets propis i adaptar el nostre know how de formadors a aquest ecosistema que els resulta afí. Del respecte mutu, de l’aprenentatge idealment horitzontal, depèn que construïm amb ells un futur millor. Ens necessitem mútuament en un context tan caòtic com potencialment productiu.

Crec que vivim un moment de síntesi, d’acostament de postures entre el que duem temps fent a la xarxa i el que és tradicional en els àmbits que esmentes. Es produeixen friccions, frustracions, malestars diversos i també, en pocs casos encara, integracions positives. De moment, crec que tant aules com empresa i família senten amenaçat el seu status quo, apartant-se, protegint-se mitjançant lleis o campanyes a mitjans tradicionals. A la inversa, l’entrada de mons com el del màrqueting a la xarxa, ens produeix a molts alguna angúnia. Escrivia fa poc sobre que a més de nadius i immigrants hi havia turistes digitals, que feien ús de la xarxa en temps de crisi econòmica (o d’eleccions) sense creure, en el fons en els seus principis.

Es tracta d’una situació destinada a millorar. Potser les forces s’equilibrin i assolim integrar la il·lusió de molts amb les ganes de fer negoci d’altres. O no... i simplement, com en el món real, la web s’estratifiqui i gràcies a aquesta personalització de la qual parlàvem, no tinguem ni tan sols que creuar-nos. És possible, evidentment, fer educació 2.0. Fins i tot amb la família... I és possible, també, fer empresa 2.0. La forma, treballar amb la mateixa honestedat que li demanem, generar la mateixa confiança amb la qual volem imaginar-la i ser tan excel·lents (o tan experts) en el coneixement com volem que ella mateixa sigui.

La participació. Crec que l’èxit d’una iniciativa com aquesta passa per agregar els continguts que ja estiguem generant a la xarxa. Són molts espais, xarxes més o menys horitzontals, blocs, comunitats ja existents...

Sempre, quan assessoro sobre dinamització, afirmo que hem de canviar la nostra visió sobre el tema. Visita és participació, tal com la comptabilitzem en sessions presencials. I si l’objectiu és l’aprenentatge, tampoc les intervencions puntuals ho demostren de cap manera.

Deixant que evolucionin, que madurin la seva autoconfiança per participar. Hi ha formes de facilitar la participació, centrades sobretot en crear ambients d’autenticitat i empatia, en els quals es recolzi cada mínima intenció. En segon lloc, hem de ser realistes: la gent pertany a comunitats en la mesura en què li aporten coses, visibilitat, coneixement... Si treballem bé aquests aspectes, tindrem l’èxit garantit.

Que s’embullessin, que connectessin, que fossin actius quant a producció, també, de coneixement, que confiessin en les seves capacitats ara que poden mostrar al món moltes de les coses que els fa grans i abans romanien ocultes.