A setze anys vaig tornar a agafar la càmera després d’un any sense haver fet cap foto. Ho vaig fer amb més ganes, amb més energia, amb més il·lusió... Va ser aleshores que vaig veure que podia passar hores i hores fent coses relacionades amb la fotografia: pensant idees, descobrint fotògrafs, fotografiant...

Es podria dir que la del telèfon mòbil que em van regalar els avis va ser la primera. Tot i així, quan vaig veure que ni la resolució ni la memòria del telèfon no donaven per a gaire, vaig decidir comprar-me’n una de compacta digital.

En aquests moments no tinc una càmera preferida, tot i que espero trobar-la algun dia. Actualment faig servir una reflex digital de gamma mitjana i dues càmeres analògiques: una de format mitjà i una de 35 mm. Segurament, basant-me en la qualitat dels resultats i en el «misteri» del procés, em decantaria per càmeres analògiques. Tot i així, fotografio en format digital per l’agilitat que m’ofereix. Em queden moltíssimes coses per aprendre del sistema analògic.

De moment, tot el que he après ha estat d’una manera autodidacta. Quan necessites saber alguna cosa per a continuar endavant, per a dur a terme allò que tenies al cap, t’espaviles per trobar la font que et doni la solució, sigui algú que puguis consultar o no parar de buscar fins a trobar.

Vaig presentar-m’hi al gener amb dues fotografies. Un mes més tard em van comunicar que totes dues eren finalistes de la categoria de retrat i, poques setmanes més tard, vaig rebre un segon missatge on em comunicaven que una d’elles (Ariadna a Urquinaona 2) havia estat la guanyadora de la categoria.

La fotografia de les dues noies a la banyera va sortir per casualitat. Just abans havíem fet una fotografia amb la Carla, una de les protagonistes, on l’havia pintat de negre i blanc. No vaig quedar gaire satisfeta del resultat i aleshores, en el moment de treure’s la pintura del cos, li vaig demanar que deixés el tap de la banyera. Vaig pensar que podríem experimentar una mica i vaig dir a la Xènia, l’altra protagonista, que també hi entrés i així va sortir aquesta foto.

 

En canvi, la fotografia guanyadora és feta en un edifici de la zona d’Urquinaona. Era un edifici buit que en cosa d’un mes s’havia d’enderrocar per a construir-hi un hotel. Amb l’Ariadna, la noia de les fotografies, havíem coincidit unes quantes vegades a l’autobús, però mai no havíem parlat. Quan vaig descobrir l’edifici, vaig decidir posar-me en contacte amb ella i fotografiar-la allà dins: m’hi encaixava a la perfecció i ja me la imaginava allà.

No tinc un únic fotògraf referent. Hi ha feines de molts fotògrafs que considero admirables. Em refereixo a les fotografies que et fan voler continuar fotografiant i et mostren que en el món de la fotografia no hi ha límits. Michal Chelbin, Annie Leibovitz, Sally Mann i Nan Goldin són alguns d’aquests fotògrafs amb obres fetes que considero immillorables.

De moment, no em puc queixar; tot i que no em guanyo la vida amb la fotografia, trobo que el sector no m’ha dificultat les coses pel fet de ser una «nova» fotògrafa sinó tot el contrari. En general no considero que sigui fàcil guanyar-se la vida com a fotògraf a Espanya, ni de bon tros, però no és impossible.

A l’hora de decidir els estudis, tenia clar que volia tirar cap al sector de la fotografia, però no hi havia cap grau que em convencés. Aleshores, trobar el grau de Multimèdia a la UOC em va facilitar les coses, ja que el fet d’estudiar a distància em permetia organitzar-me segons les meves necessitats i, per altra banda, em permetia dur a terme el grau al meu ritme. En segon lloc, en el futur m’agradaria estudiar fotografia a l’estranger, però se’m demana haver estudiat un grau prèviament. Finalment, el fet d’estudiar Multimèdia a la UOC m’ha permès viatjar a Austràlia tal com tenia previst des del principi.

Tinc idees de fotografies que vull fer i possibles projectes que m’agradaria desenvolupar, com ara fotografiar el dia a dia dels meus familiars. També tinc la idea de jugar amb el temps, vull dir començar un projecte o una sèrie de fotografies ara i acabar-lo d’aquí a uns anys. De totes maneres, no en tinc cap de gaire clar. Prefereixo anar fotografiant i estar oberta al que vingui; penso que tot té el seu moment.

Fa aproximadament dos anys, mentre estudiava batxillerat, pensava: «Quan tot això acabi, vull viatjar, anar-me’n durant un temps». Vaig decidir que aquest viatge el faria a Austràlia: sempre n’havia sentit a parlar molt bé.

Ara, un cop ja he viatjat per la gran illa, puc dir que el que m’ha cridat més l’atenció és la proximitat de la gent i la immensitat del país. Actualment sóc a Nova Zelanda. Mentre viatjàvem per Austràlia vàrem decidir passar les tres últimes setmanes a l’illa sud de Nova Zelanda aprofitant que hi érem a prop. La veritat és que aquí els paisatges encara són més impressionants, i molt diferents els uns dels altres.