En el fet que, per primera vegada, hi ha un conjunt de població, sobretot a zones rurals, que té la possibilitat de fer servir una eina de comunicació a distància i sincrònica.

A molts llocs les utilitzen com si fossin un telèfon fix: són d'ús col·lectiu i no d'ús personal com als països desenvolupats. A més, les persones amb poder adquisitiu baix utilitzen targetes de prepagament perquè no hi ha un compromís de despesa mensual i perquè no han de demostrar a ningú que són solvents, ni que tenen un compte bancari. Per aquest motiu trien aquesta modalitat, malgrat que el cost per minut és més elevat. S'ha de tenir en compte que les persones fan un esforç econòmic molt gran per fer servir aquestes tecnologies.

En termes relatius el percentatge de la renda que dediquen les famílies pobres als telèfons mòbils és tres o quatre vegades més elevat que el que hi dediquen les riques. Un tema molt important és que el fet que les famílies amb rendes baixes facin aquest esforç ens indica que alguna utilitat els reporta.

Es tracta de tenir telèfon o no tenir-ne, i aquesta és l'única manera d'accedir-hi. En el cas de les rendes més baixes el que passa és que el nombre de minuts d'ús és molt inferior. En alguns països el que es detecta és que les rendes més baixes principalment fan un ús passiu del mòbil. Tenen el telèfon només per a rebre trucades. Tenen el mòbil, intenten que no els cancel·lin la línia posant cèntims només quan sigui absolutament imprescindible i esperen que els truquin. En el moment que tens un telèfon on et poden trucar estàs disponible, comences a formar part de la xarxa de persones comunicades. Això pot ser vital per a propostes de feina. Per tant, l'element clau no són els minuts de conversa a final de mes, sinó la importància i la transcendència d'aquestes trucades.

De les multinacionals. Fins ara els governs establien, a través d'entitats reguladores, uns objectius mínims d'universalització de la telefonia fixa. Però no s'arribaven a complir mai. Quan l'única cosa que has de fer, en comptes de estirar cables i instal·lar operadores, és posar antenes, estendre una xarxa és molt més senzill. Ara bé, moltes vegades és una xarxa amb una qualitat que cap usuari urbà del món desenvolupat no toleraria. Potser parlem de caminar mitja hora fins a un lloc on hi ha una antena. Fins i tot es dóna el cas extrem de persones que només tenen el xip, la targeta de prepagament. No tenen un aparell. El que fan és anar a un lloc públic i posen la targeta en un telèfon públic que és sense fils per fer les trucades o per veure si els han trucat o els han enviat missatges SMS.

Òbviament, el públic objectiu inicial de la telefonia mòbil eren persones de negoci d'alt poder adquisitiu, fins que es van adonar que hi havia gent que estava interessada a fer servir aquests aparells reduint despeses. I es van adonar que, si abaixaven els preus, tot i que el benefici per usuari era menor, com que ampliaven el nombre d'usuaris, farien diners igualment.

Si les xarxes ho poden suportar, poden avançar. Els més optimistes diuen que el futur circula per aquest camí: internet amb tecnologies mòbils. Però és important que la infraestructura elèctrica sigui suficient. No és igual recarregar un telèfon mòbil que un ordinador. Hi ha projectes sobre portàtils de baix consum amb unes característiques molt senzilles i que fins i tot es poden alimentar amb plaques solars. Aquesta mena d'iniciatives és molt interessant. Però s'ha de tenir en compte que els costos d'entrada a un ordinador són altíssims i no s'ha d'oblidar que a internet els continguts moltes vegades no són en les llengües pròpies de les persones que els faran servir. Hi ha un gran potencial que s'obre ara, però hem de veure com acaba.

D'aquí a poc la gran divisòria digital serà tenir la tecnologia i poder-la gastar o tenir-la i no poder-la utilitzar. És molt rellevant l'ús passiu, però no tenen les mateixes oportunitats els qui poden fer una trucada quan volen, encara que sigui per fer relacions socials, que algú que no en pot fer. Si tens el mòbil però no el pots utilitzar, hi ha possibilitats que queden tallades.

Per a mi la solució és eliminar la pobresa. No dic que sigui fàcil, però entenc que parlem d'eines que ens ajuden a eradicar-la, encara que és una relació d'anada i tornada. Té a veure amb els preus, amb l'accessibilitat de les rendes baixes i amb un servei assequible: que hi hagi sistemes de tarifació que pensin en usuaris que necessiten fer consums molt petits, que la xarxa sigui prou bona, no solament per a fer trucades de veu sinó també per a emetre dades a un preu raonable.

No són productes ni serveis pensats inicialment per a rendes baixes, perquè donen poc marge de benefici. Malgrat tot, hi ha un llibre que se'n diu The Fortune at the Bottom of the Pyramid, de C. K. Prahalad, que explica, des del punt de vista de la gestió empresarial, per què pot ser interessant tenir cobert un mercat pobre.

Les companyies de telefonia mòbil de l'Àfrica van tenir claríssim que havien d'explotar aquests segments amb models de negoci absolutament creatius mentre que a Amèrica Llatina la cosa va anar molt diferent. A l'Àfrica van detectar persones que deixaven trucar a la gent des del seu telèfon i els cobraven el preu de la trucada i una mica més. El que van fer les empreses va ser captar algunes d'aquestes persones, els van vendre volums més grans de minuts de conversa amb una bonificació perquè els poguessin revendre, de manera que els van incorporar al marc legal existent. D'aquesta manera es va incentivar el producte de la companyia, però també el petit negoci local. En canvi, a Colòmbia es va detectar la presència de chalequeros, persones que porten una armilla plena de telèfons de diferents companyies per revendre minuts, i els van prohibir malgrat que es cobria una demanda. Al final els van legalitzar perquè es van adonar que no havien eliminat la pràctica.

Hi ha diversos casos documentats. Un dels primers moviments en aquest sentit va ser a les Filipines, on mobilitzacions convocades per mitjà del telèfon mòbil van aconseguir que el president Joseph Estrada dimitís l'any 2001. El que funciona en aquestes multituds intel·ligents és que hi ha una idea que existeix, algú que engega el moviment i a tu t'arriba aquella idea d'algú en qui confies i penses que hi estàs d'acord. Les tecnologies serveixen per a explicitar-ho més, per a posar en contacte punts de la xarxa que altrament no estarien connectats. A més, el procés es fa molt més ràpidament, perquè aquestes eines «comprimeixen» el temps.

Fer recerca significa aprendre sobre coses, processar informació, sintetitzar-la i intentar crear nou coneixement. L'objectiu últim d'una persona que fa recerca és crear coneixement. Els camins són diversos. En el cas que ens ocupa et diria que funcionem per projectes, normalment amb finançament extern.

No té gens de glamur; ens posem davant d'una pantalla d'ordinador i treballem. Si tens sort, fas treball de camp; però moltes vegades el treball de camp és explotar estadístiques. Nosaltres tenim la sort que, com que fem recerca socioeconòmica, sí que fem treball de camp. La part més qualitativa, més etnogràfica és anar al terreny i veure'l. En el cas del projecte de la telefonia mòbil, un dels estudis de cas és el Perú i hem anat allà a veure com es fa servir el telèfon mòbil en un context que per a nosaltres és estrany. Hi ha una altra part de la feina que és agafar matrius de dades i veure què en surt. I, si t'agrada, és francament apassionant.

Hi ha un cert grau de comunicacions i sinergies entre els diferents equips. Per exemple, nosaltres estem en el projecte de recerca Comunicacions mòbils i desenvolupament a l'Amèrica Llatina, però també treballem amb la gent de MIGRATIC, amb l'equip de l'Adela Ros per organitzar un seminari.

Per a mi això és un element clau de l'IN3. Aprendre a treballar amb gent que no són del teu àmbit fa créixer la recerca. És un tret definidor. Va ser un element clau del PIC i a mi m'ha marcat molt. Al projecte que realitzem dels mòbils fem modelització econòmica, fem etnografia, fem sociologia, fem comunicació. I els models economicistes i quantitatius es nodreixen de les troballes fetes en els diferents estudis de cas elaborats per gent que no tenen formació d'economistes, sinó que provenen d'altres àmbits.

A mi només m'interessaven els números abans d'arribar aquí. I és molt interessant veure com és d'enriquidor mirar els números des d'una reflexió prèvia i diferent. Hi guanyes moltíssim, entens molt millor els processos i pots explicar-los molt millor.

Sí, i sobretot aprendre a interlocutar amb els altres. A parlar un idioma comú que no sigui el teu llenguatge especialitzat propi del teu gremi. D'aquesta manera construeixes un discurs que és molt més fàcil de difondre.

És altíssima. És molt important la difusió dels resultats. En la comunitat científica, si no difons la teva feina, no serveix de res.

Han d'existir tots dos. De la difusió en medis no especialitzats se n'ha de tenir molta cura. També s'ha de tenir en compte que hi ha temes en què això és molt senzill de fer, per exemple el de la telefonia mòbil, però n'hi ha d'altres en què costa més. El que passa generalment és que en el pla curricular el que interessa és la difusió en la comunitat científica. El currículum d'una persona que es dedica a la recerca passa, entre altres coses, per publicar en determinats mitjans que només llegeixen persones interessades en aquell tema. Penso que des de la comunitat científica ens hem d'ocupar de fer difusió a altres canals que, des del punt de vista curricular, no tenen pes i que, per aquest motiu, són més fàcils d'oblidar.

Penso que és molt important, i entenc que a vegades el divulgador no ha de ser qui és dedica a fer recerca, sinó que cal que aquesta informació li arribi perquè faci aquesta acció. Segurament té millors eines que les universitats. Un aspecte clau és que les universitats són interlocutors difícils. Per exemple, les empreses et diran que treballar amb les universitats costa, perquè els sembla que els investigadors i investigadores universitaris mai no tenen pressa i s'entretenen en unes coses que a elles no els interessen. En aquest context, la figura mediadora del divulgador pot ser molt interessant.