Relativament. Filologia Catalana havia vist disminuir les matriculacions de feia alguns anys, però nosaltres intuíem que hi havia gent, també amb titulació universitària prèvia, que tenien interès en aquests estudis, tinguessin intenció d'exercir com a professionals o no. Un dels dubtes era si l'ús de les noves tecnologies seria un obstacle per a molts d'aquests estudiants, que no hi estaven avesats. Quan jo vaig arribar, però, la decisió d'impartir la titulació de Filologia Catalana a la UOC ja era presa.

Ja teníem l'experiència dels dos anys del programa d'Humanitats, però això no ens va evitar la feinada, sobretot dels primers semestres. En aquells moments vaig començar a fer la broma que a la UOC has d'estar disposat a tirar-te des del trampolí i mentre caus esperar que algú posi aigua a la piscina. De vegades tens la sensació que treballes contra rellotge, però al final tot surt bé.

És veritat que quan preparàvem el nou grau vam constatar que, si es mantenia constant el nombre total d'estudiants de Filologia Catalana, era gràcies a la UOC. A les altres universitats hi ha hagut un descens, però no perquè els estudiants passin a la UOC. Nosaltres ens adrecem a un públic que no sol tenir accés a les universitats presencials o que té dificultats per a acabar-hi els estudis. La UOC facilita l'accés a un tipus d'estudiant que per la seva ocupació o pel lloc on viu no pot seguir els estudis a la universitat presencial. Seria equivocat pensar que els estudiants abandonen les altres universitats per venir a la nostra.

El que és cert és que ha pujat el nombre de matrícules del grau d'Humanitats respecte a la llicenciatura, i amb el nou grau de Llengua i Literatura Catalanes pot passar el mateix. Ara a l'espai europeu el que hem de procurar és internacionalitzar les titulacions, i aquí hi ha molta feina per fer. Això vol dir promoure la mobilitat virtual. Hem de ser prou atractius perquè els estudiants europeus vulguin fer en part, més o menys gran, estudis d'Humanitats i Llengua i Literatura Catalanes a la nostra universitat. Hi ha hagut experiències prèvies que no han crescut gaire, però han obert camí: ja fa anys vam posar en marxa les beques d'Estudis Catalans dirigides a estudiants de l'estranger, però hi faltava el marc europeu adequat i la familiaritat dels estudiants amb la nostra oferta. Ara hi haurà noves oportunitats.

 

El problema en l'aplicació a Espanya de l'espai europeu d'ensenyament superior és l'estructura dels estudis en quatre anys per al grau i un o dos per al màster, mentre que a Europa l'estructura és de tres + dos. El que crec que cal, és potenciar un màster d'Estudis catalans, que hauria de ser de més de seixanta crèdits, perquè sigui atractiu per a la resta d'estudiants d'Europa. En aquest camp, tant per a Humanitats com per a Llengua i Literatura Catalanes, penso que hi ha un mercat internacional important. I amb la col·laboració de l'Institut Ramon Llull es pot anar obrint camí en aquest àmbit.

L'explicació que s'ha donat és que, ja fa mesos, des del Consell de Govern es tenia la impressió que els estudis havien de tenir una dimensió més gran. Amb la reunificació es volen emprendre amb més potencial els projectes de grau i de postgrau, de recerca, de doctorat, etc. que tenien en perspectiva aquests dos estudis, amb una projecció més forta, i suposo que en això s'està treballant.

Per a mi ha estat una de les millors etapes professionals de la meva vida. Tenir la sort de posar en marxa aquestes dues titulacions amb la possibilitat de seleccionar els equips de professors i col·laborar amb ells ha estat una experiència molt satisfactòria. No considero, però, que es tanqui una etapa en un sentit absolut, perquè precisament en el darrer any havíem treballat en un pla estratègic que ara es plasmarà en els nous estudis d'Arts i Humanitats. Hi ha un projecte que anirà més enllà de la meva etapa de direcció i que m'agradaria molt que fos reeixit.

El primer objectiu és concentrar-me en un treball de recerca que estem fent a la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC: el projecte ELAN.cat. Ara hem acabat el treball de camp, que ha consistit en una enquesta a més de mil empreses de Catalunya per a veure com gestionen el multilingüisme. És l'aplicació, amb una mostra molt més gran i amb algunes preguntes específiques, de l'informe europeu ELAN, que posa de manifest la importància que té per a l'èxit de les empreses la gestió del multilingüisme. En l'estudi europeu es posava en evidència que un 11% de les empreses tenien pèrdues econòmiques importants perquè no havien sabut gestionar bé les llengües en la seva projecció en els mercats internacionals. Nosaltres el que volem veure és com s'organitza la gestió de les llengües a les empreses catalanes, dins de la nostra àrea lingüística, i en la projecció exterior, tant a l'Estat espanyol com a l'estranger. Esperem que els resultats serveixin per a fer una reflexió i un salt endavant.

A mesura que ens projectem internacionalment sorgeixen unes exigències claríssimes, una de les quals és la capacitat de comunicar-se en altres llengües. Per això hem de millorar la capacitat de gestionar les competències lingüístiques del personal, amb la utilització vehicular de l'anglès i altres idiomes, i també hem de tenir en compte l'aspecte lingüístic a l'hora de seleccionar nou personal. Tots hem d'anar aprenent a gestionar millor les nostres capacitats lingüístiques.

Fa bastant temps que m'hi dedico, almenys de forma ocasional, i suposo que sí que continuaré... No tinc cap intenció de deixar-ho.

Sí, però també m'he dedicat a fer traduccions de cançons d'altres procedències. La cançó és un mitjà de comunicació que et permet estar en contacte amb molta gent en un moment determinat, i la connexió amb el públic és una experiència única. El fet de popularitzar i actualitzar cançons tradicionals, en el meu cas eivissenques, significa tancar un cicle, ja que agafes el que t'arriba a través de la història de la teva comunitat, ho actualitzes i ho tornes a posar en circulació. Això et permet parlar de temes actuals amb un llenguatge popular i fa que s'estableixi una comunicació molt forta amb el públic.

Evidentment, a tothom li agrada que li reconeguin que la feina que ha fet està prou bé per a premiar-la. És un llibre difícil que em vaig proposar de traduir, en part com un exercici de llengua i també de reinterpretació simbòlica. Saint-John Perse era un diplomàtic francès que es va exiliar arran de la Segona Guerra Mundial i va mirar d'entendre la trajectòria de la civilització humana en aquell context de cataclisme mundial. Encara que han passat bastants anys, ara el seu llibre es pot llegir com una metàfora del gran trasbals que viu el món en ple procés de globalització. Quan el llibre sortirà publicat en català, al mes d'octubre, els lectors ho podran comprovar.

Espero i confio que tots els projectes en què he intervingut en aquesta universitat arribin a bon port, perquè la UOC té un gran potencial i estem en condicions, en l'espai europeu, de fer un bon salt endavant.