La primera visita del rector, de les nombroses que va fer, devia ser una mica frustrant per a ell, perquè no el vaig deixar entrar a l'edifici. Hi havia una ordre judicial i jo tenia ordres que no hi entrés ningú. I les vaig executar. Jo tenia la cadena posada a la porta i, fins i tot, un dia van coincidir ells (el rector i el Josep Maria Oliveras, excap del Gabinet del Rectorat) amb un agent judicial, que venia de fer un inventari per a buidar tot l'edifici, i es van quedar al carrer, també, com ell.

Transcorreguda una setmana des que havia vingut per primer cop, el Gabriel Ferraté, quan va passar, em va dir: «Encara que no m'has deixat entrar, et faré una oferta perquè et quedis amb nosaltres». Ell va comprendre que era la meva feina. Potser li va agradar la meva manera de treballar, però jo sóc així, si tinc una ordre l'he de complir, i així va ser.

Em vaig quedar molt parat, perquè jo li volia ensenyar tota la casa fent-hi un recorregut i, com que a l'Oliveras també li agrada molt xerrar, l'un per l'altre vam perdre de vista el rector. El vam començar a buscar cridant-lo i el vam trobar a la segona planta de Tibi 1. L'Oliveras li va fotre la bronca i li va preguntar què hi feia, allà. «Ah, com que he vist que parlaves, jo he anat mirant». Era una persona incontrolable, que no aguantava gaire estona al teu costat, anava per lliure. Ell anava xafardejant, però no el retenies, no s'esperava que tu li ensenyessis les coses.

Sens dubte, un cop va veure l'edifici li va agradar moltíssim. Em va confessar les previsions que tenia si finalment hi venien i què en transformaria. També em va preguntar si hi havia ascensor o no, i efectivament no n'hi havia, però el forat era fet. Seguidament va donar l'OK a l'Oliveras i li va dir que l'interessava.

Després de donar l'OK van estar una setmana sense venir. Mentrestant, va aparèixer una tercera persona, l'Albert Guardino, que s'encarregava de tot allò que feia referència a la infraestructura bàsica de l'edifici, principalment la contractació de l'aigua i la llum. El vaig conèixer i una setmana més tard es va presentar el rector amb el Xavier Aragay (exgerent), a qui va demanar que em fes un contracte. Vam arribar a un acord i l'Aragay em va explicar el que volia muntar aquí. Era una nova institució que encara no tenia nom. De fet, les primeres nòmines que hi va haver procedien de la UPC.

La meva feina depenia de si hi havia gent o no. Mentre no hi havia ningú aquí, l'edifici s'havia de ventilar perquè no es fes malbé. També m'entretenia amb el jardí per a fer alguna cosa; entre altres, podar plantes.

Sí, aquí tots fèiem de tot. He fet quaranta mil inventaris amb el Guardino, hem muntat i desmuntat mobles, hem arreglat avaries de llum i del reg del jardí. En definitiva, de tot. Aquí el càrrec no identificava les persones, que anaven fent el que sorgia.

Hi havia molta feina, però era divertit. Alhora era una mica trist, perquè l'edifici estava massa buit. Primer van venir l'Aragay, el rector i el Guardino. Després, una secretària i, més tard, l'Encarna Silva. També hi era el Claudi Alsina (exvicerector). Això era com el mercat d'El Rastro, anaven d'una planta a l'altra. Pujava l'Alsina i agafava un penja-robes que no tenia, l'Oliveras s'emportava un quadre que estava penjat a la paret, un altre agafava una calaixera, un altre s'enduia una cadira que li agradava... Anaven agafant coses, allò estava una mica descontrolat.

N'hi ha unes quantes. Un dia van venir unes monges del col·legi Lestonnac a visitar el rector per saber què s'havia fet de l'antic convent. Tot just arribar, li van preguntar si jo encara hi era, i vaig anar-les a buscar per saludar-les. Estaven molt interessades en la jardineria, de manera que van baixar al jardí i es van col·locar sobre de la gespa. De sobte, el reg es va disparar i, entre rialles i crits, van començar a sortir cap a fora totes molles. El rector va venir per darrere i em va dir: «A vostè no li agrada que li trepitgin la gespa, eh?».

Una altra anècdota molt bona va succeir quan es va inaugurar l'ascensor de l'edifici, que tenia capacitat per a un màxim de set o vuit persones. Al primer trajecte n'hi vam pujar dotze, entre elles el Claudi Alsina, el rector, el Francesc Pedró, exvicerector, el Francesc Noguera... L'ascensor es va aturar després d'haver baixat mig metre. A tothom li faltava l'aire, ningú no es podia moure, i el pitjor de tot és que el responsable de manteniment —jo— també era dins. La sort va ser que es va quedar entre planta i planta i, després de forçar les portes i aconseguir obrir-les entre tots, vaig poder saltar a la planta, no sense feina. Després, però, com que era un ascensor nou, es va quedar clavat sense poder baixar i els onze companys van haver d'estar més de tres quarts atrapats amb les portes obertes. «A veure si em traieu», cridava l'Alsina.

Sí, és veritat. Es van escapar la granota i els grills, però en dies diferents. La granota es va enfilar per una paret i va sortir a fora per un forat. Vam remenar tot el despatx i no va aparèixer fins després de dos mesos, que va ser quan la van trobar pràcticament fossilitzada. Era sota el seient del Ferraté, entre el mateix seient i un quadre que tenia repenjat al cul.

En el cas dels grills, la tapa va quedar oberta i es van escampar per tota la casa, des de Tibi 1 fins a Tibi 2, passant fins i tot pel forat on hi ha l'ascensor. Cri-cri, cri-cri... Va ser molt divertit agafar els grills.

Hi treballo des de l'any 1976.

Quan jo vaig entrar aquí, l'edifici era un col·legi de monges, Lestonnac. Més tard, quan em van explicar que plegaven, em van dir que jo podia continuar treballant aquí. Les monges van marxar i, durant vuit mesos, no hi va haver activitat. Mentrestant, em van trucar els propietaris de l'immoble per comunicar-me que estarien un any i mig fent-hi obres. Van buidar la planta 1, de calderes de carbó, i es van reestructurar totes les plantes, on hi havia les habitacions de les noies internes. Quan van acabar les obres vaig fitxar per a aquests senyors.

L'any 1976 hi havia una empresa dedicada a la televisió i relacionada amb Telecinco. Després va establir-s'hi una empresa de publicitat i màrqueting. Aquí vaig conèixer el Chicho Ibáñez Serrador i l'Àngel Casas, que tenia un despatx a la primera planta, on actualment hi ha la Isabel Picallo. Al Chicho li volien fer el despatx on ara s'ubica el de la rectora, l'Imma Tubella.

L'edifici va estar un any sense ningú. Era una mica depressiu, intentava passar més temps a fora que a dins. Un dia, passant per davant dels lavabos de la planta baixa, em vaig veure reflectit en un gran mirall i em vaig espantar fins al punt de preguntar-me a mi mateix: ¿Tú qué haces aquí?. Va ser un acte reflex, la sol·litud a vegades fa mal.

Actualment tinc un equip de manteniment, que és la feina que jo feia abans. He passat de dedicar-me al manteniment manual a coordinar, gestionar i, en definitiva, ser el responsable de les infraestructures i les obres que es fan actualment als edificis que té la UOC. Vaig tot el dia amunt i avall, conec gairebé tothom. Avui mateix he estat a Tarragona, i a vegades fins i tot em toca anar a Sevilla, València, Reus o Madrid.

A tota màquina. Ara encara estem configurant el cablatge de les instal·lacions, però, a partir de gener hi haurà una segona fase que consistirà a adequar el Media-TIC al clima i als llocs de treball. De moment, però, tot és encara sobre plànol.

Pot ser que s'allargui una mica més. Les obres van a bon ritme, però anem força justos. A més, no tot depèn de la UOC.

Sí, reparteixo el que faci falta. És una tradició meva, personal. No té res a veure amb la UOC, sinó que és una manera d'agrair el bon tracte que tinc amb la gent amb qui m'entenc.

Fenomenal. Perquè es tracta d'un projecte que, lluny d'estancar-se, tira endavant. El futur el veus dia a dia i això t'anima. Es fomenta la formació i l'ajuda, cada dia s'aprèn alguna cosa.