Quan jo treballava a l'Àrea de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Manresa, la seva regidora d'Ensenyament va entrar en contacte amb l'antic rector de la UOC, Gabriel Ferraté, i amb el seu primer gerent, Xavier Aragay. Tots dos li van explicar el projecte i a la regidora la va entusiasmar la idea. Tant ella com el president del Consell Comarcal del Bages, dues persones molt innovadores, van veure que acollir la UOC era una gran oportunitat per a Manresa, i li van oferir tota mena de facilitats perquè hi instal·lés el primer centre de suport [actualment és una seu]. Ara bé, abans calia aconseguir estudiants. Per això es va habilitar un espai destinat a proporcionar informació a totes les persones que hi estaven interessades. Em van proposar dur a terme aquesta tasca i ho vaig acceptar.

Jo no sabia ni el que explicava! [riu]. No en teníem cap referència. Sabíem què era la universitat a distància gràcies a la UNED, però res més. La UOC havia d'omplir un buit; calia una universitat com aquesta: catalana, a distància i que superés les barreres de l'espai i el temps.

En aquells moments, els que utilitzàvem l'ordinador fèiem servir el Word Perfect! No t'ho pots ni imaginar. Em recordo que Xavier Aragay va fer una presentació pública a Manresa i jo hi vaig anar per aprendre què era la UOC. Vaig pensar que tot allò era moderníssim!

Sí, i totes amb molta il·lusió. Els qui s'interessaven per la UOC eren persones que esperaven aquesta oportunitat: la d'ampliar els estudis o la de començar-los de nou o de zero. Hi havia molta gent que els havia abandonat per incorporar-se al món laboral, però que anhelava continuar-los sense haver d'assistir a classe. D'altra banda, també hi havia persones que volien ampliar coneixements i reorientar la seva professió.

Es va intentar que hi hagués estudiants procedents de les diferents vies d'accés a la universitat: titulats superiors, persones sense estudis, gent amb el COU o la selectivitat aprovats, estudiants d'FP... També es va tenir en compte el lloc de residència dels alumnes (per exemple, si vivien en un nucli gran o petit). El resultat de tot plegat va ser la crème de la crème: gent molt motivada, amb uns perfils molt potents i amb moltes ganes d'estudiar, però també molt conscients que eren els nostres conillets d'Índies. I així els ho vam fer saber. Aquell primer curs (1995-1996) la nota de tall va ser altíssima. Al final, vam seleccionar dues-centes persones: cent que es van incorporar al segon cicle de Psicopedagogia i cent més que van accedir a la diplomatura de Ciències Empresarials. De tota manera, el primer any al Centre de Suport del Bages va ser com la travessia del desert: si només hi havia dos-cents matriculats a tot Catalunya, imagina't quants podien venir a visitar-te.

El juliol del 1995 vaig presentar-me a una convocatòria de selecció de personal. Em van fer moltíssimes entrevistes i el setembre d'aquell mateix any vaig començar a treballar a la UOC. Per a mi era una oportunitat professional i un repte molt engrescador, molt diferent de tot el que havia fet fins aleshores.

Sobretot donar a conèixer la UOC i atendre els primers estudiants. Pensa que necessitaven molt suport. La gran majoria no tenia ni ordinador a casa seva i, per tant, els ordinadors del Centre de Suport del Bages també eren els seus. Tots s'enfrontaven amb molts dubtes i problemes, i això va contribuir que fessin pinya entre ells. Encara que cursessin carreres diferents, tenien les mateixes dificultats amb relació al nou model pedagògic. I no oblidem que havien de fer servir unes eines de comunicació a les quals no estaven habituats.

Aquesta situació ens ocasionava un problema enorme. Fins i tot, molts estudiants venien al centre a lliurar els treballs presencialment i nosaltres ens encarregàvem d'enviar-los a la seu central. Ara bé, encara que això pugui semblar molt pedestre, en aquells moments la UOC era un projecte realment innovador. No solament donàvem suport tècnic als alumnes, sinó també moral. Els ajudàvem que no defallissin i que compartissin entre ells els seus neguits. Fins i tot, penso que van trobar més suport en els seus companys que en el que els podíem donar nosaltres. La nostra feina era aconseguir que es donessin suport entre ells. Durant els primers anys acadèmics, a més, els estudiants es jugaven la nota el dia de l'examen, ja que no hi havia l'opció de seguir l'avaluació contínua. D'altra banda, els treballadors també vam haver de fer front a la feina institucional que implicava la inauguració dels nous centres de suport que s'anaven creant, els quals s'havien de donar a conèixer.

Això va ser molt important. Quan sorgeix un projecte o una idea —normalment a Barcelona—, poques vegades s'aposta fermament per la descentralització, com va fer la UOC amb el seu primer centre de suport, que va situar al Bages. A més, els següents van inaugurar-se a Salt i a Reus. Va ser una iniciativa arriscada, però que va funcionar i va donar molta vida a les comarques que van acollir els centres de suport.

Els principals problemes eren de tipus tècnic. Recordo que recomanàvem als estudiants contractar una línia telefònica XDSI, que era caríssima, funcionava fatal i ningú no sabia com s'instal·lava. A més, les persones que treballàvem als centres del suport no érem tècnics, tot i que intentàvem assessorar els estudiants tan bé com podíem. Fins i tot, un company de Gestió, en Pepe Mora, va anar amb el xofer del rector a casa d'un alumne de Manresa per solucionar-li un problema amb un mòdem. A hores d'ara això seria impensable.

Sí, els problemes dels nostres estudiants eren els nostres, i continua essent així. Els que atenem directament els alumnes sentim les seves dificultats com una cosa pròpia.

Va ser una etapa molt bonica i emocionant. Érem com una gran família: ens coneixíem tots, tant els treballadors com els estudiants. L'equip de la UOC el formàvem una seixantena de persones. Bona part dels meus companys tenien uns perfils professionals molt interessants, que corresponien a persones atrevides, versàtils i molt joves. I aquells que no eren joves d'edat ho eren de mentalitat. Encara recordo un químic i un arqueòleg expert en les TIC que van venir a Manresa per instal·lar-hi la telefonia. Suposo que, coincidint amb el naixement d'un projecte tan creatiu, això era el que tocava. També és cert que havíem de fer una mica de tot: de vegades, havíem de deixar d'atendre els alumnes rere el taulell i posar-nos a reparar un ordinador.

La UOC ha estat al costat de les institucions, les entitats i les empreses, però amb limitacions, ja que la captació i l'atenció dels estudiants ens ha deixat poc temps per a dur a terme altres funcions. I ara és el moment de dur-les a terme. Cal fer un pas més ferm i obrir la UOC encara més a la població dels territoris on és present.