Penso que en allò que m'hi va portar hi va pesar més l'esperit de servei, de voler fer coses per algú altre, que no pas la motivació científica. De fet, el diccionari defineix la medicina com a ciència i art, i entenc que ho fa en el sentit aristotèlic, és a dir, com a gairebé indestriables l'una de l'altre. Però, a més d'això, el coneixement del cos humà, des de la molècula fins al comportament social, és una de les coses més interessants que hi ha. Tornaria a fer medicina, perquè és una formació holística i generalista. L'aconsellaria a qualsevol.

Potser no hi són directament aplicables els coneixements adquirits, però sí les actituds o les maneres de fer. Sobretot, el fet d'aprendre a mesura que s'avança. El coneixement no és estàtic i sempre evoluciona. A medicina, la millor manera d'estudiar no és necessàriament amb llibres, sinó amb articles de revistes científiques. De fet, cada vegada més, el seu aprenentatge va fent un tomb cap a eines transversals: com es busca la informació?, com es destria la de qualitat de la que no ho és? Et preguntes cada dia què falla, què faries per a millorar. La insatisfacció permanent és útil per a molts aspectes de la vida. Hi ha una frase d'Agustí d'Hipona que trobo que ho recull molt bé: «Que sempre et desagradi el que ets, per tal que un dia siguis el que encara no ets; perquè el dia que deixis d'avançar i diguis fins aquí i prou, aquell dia estaràs mort».

No va ser «ara deixo això i començo una altra cosa». No he fet girs radicals en la meva trajectòria. El leitmotiv sempre ha estat l'esperit de servei. De fet, he exercit molt poc de metgessa. Quan vaig acabar Medicina tenia intenció de fer l'especialitat de medicina familiar i comunitària o bé la de salut pública, que és el que vaig fer finalment. Quan comences la carrera t'imagines curant la gent, però de seguida vaig descartar la cirurgia i aviat també la medicina hospitalària. Vaig triar la salut pública, que s'ocupa de la salut col·lectiva, poblacional, però també de l'avaluació i la gestió dels serveis sanitaris. De fet, moguda per aquesta mateixa idea, a sisè de carrera, vaig començar Ciències Polítiques, fins a tercer. Penso que és un complement formatiu ben interessant per a viure en societat.

Sempre havia trobat molt interessant la Universitat: la sola idea de la formació virtual, tan visionària, ja m'ho sembla. De fet, hi vaig treballar de consultora i autora d'un dels primers cursos de l'àmbit de la salut. Qui ha determinat que ara vingués ha estat el rector. Quan un projecte i una persona t'engresquen, gaudeixes de la combinació ideal per a fer feina i avançar professionalment.

Destacaria la seva aposta per la personalització, que posa el fonament per a la transversalitat. A l'ADN de la UOC hi ha que l'alumne, que pot estudiar quan vol i on vol, és el centre. De fet, un dels objectius de la Declaració de Bolonya era defensar això i la UOC ja ho té en l'origen. El model educatiu de la UOC ho recull així (per cert, que una universitat tingui un model educatiu és realment singular), com també recull un altre aspecte que m'interessa molt: especifica a què es compromet la UOC, però també què s'espera de l'estudiant. I un dels seus compromisos és que aprengui a gestionar el temps, un concepte adequadíssim avui dia.

Venint com vinc de la gestió pública, el fet que alguns professionals m'expliquessin «tal cosa no va funcionar i ho vam canviar» em va sorprendre molt agradablement. Demostra que som davant d'una institució dinàmica amb professionals amb poca resistència al canvi. Un altre aspecte que vull destacar és el sentiment de pertinença. És molt alt, cosa que fa que hi hagi molta disponibilitat i que es comparteixin moltes coses. Finalment, en destacaré un tercer tret: la creativitat, que fa que la innovació sigui constant. La idea d'estar contínuament pensant en com milloraràs les coses és fonamental.

Estratègia és definir on vols anar i per quin camí ho vols fer.

Planificació és definir com i quan avançaràs per aquest camí (en els pròxims mesos, d'aquí a tres anys...) i com superaràs els entrebancs que hi trobaràs. Planificar no vol dir ser rígid: tu tens un camí, unes fites que has d'anar aconseguint i, si les circumstàncies internes o externes t'han de fer canviar, pots adaptar-t'hi. Només en estructures planificades es pot improvisar.

Tenim els cinc eixos traçats: transversalitat i flexibilitat; col·laboració estreta entre acadèmia i gestió (la UOC com un equip únic amb objectius comuns); internacionalització; competitivitat i ocupabilitat, i recerca.

Que l'oferta vagi adreçada a la realitat social, connectada amb necessitats que té la societat per a fer-la progressar. Però també tenir en compte aquests trets lligats a la manera d'aprendre: ens agradaria posar la situació real en el centre de l'aprenentatge.

Hi té un paper fonamental. La recerca fa que avancis en el coneixement contínuament, que t'ho plantegis tot. Fa potent l'ensenyament superior. Si només et planteges ensenyar, sense reflexionar-hi, faria segles que s'ensenyaria el mateix. Això et fa diferent d'iniciatives educatives low cost: em dónes el títol, però com em garanteixes que sempre ets en el nivell que necessito com a professional? Fer recerca sobre allò que fas et permet estar al dia del coneixement.

A més, gràcies a la recerca, la mateixa institució no serveix només per a formar, sinó també per a fer avançar la societat, trobant solucions dels problemes o coneixent-la més. I una manera de fer-ho, en la qual la UOC pot excel·lir, és tenir moltes disciplines que treballin conjuntament. El coneixement avança sobretot en els espais que són a la frontera, entre unes disciplines i unes altres.

Hem de definir els objectius estratègics i les accions d'aquests cinc eixos. La prioritat que tenen aquestes accions, fer un calendari i establir els indicadors que ens serviran per a veure si complim o com ens desviem. S'ha de fer amb el màxim de participació possible i, tenint en compte la dimensió de la UOC, és possible dir que amb tothom. Estem treballant amb l'Oficina d'Organització en com fem les sessions de participació. Hem fet servir les establertes —Consell de Professorat, trobades de consultors i tutors o de l'equip de gestió...—, però en farem servir més. La participació és fonamental per a compartir des del moment zero tota l'estratègia, perquè la conegui tothom i així remar en la mateixa direcció. Però també per a rebre: si hem fet converses durant tres mesos és per a rebre el coneixement intern que no tenim.

M'agradaria que haguéssim aconseguit ser una universitat oberta a les necessitats de cada estudiant, que confereix una gran autonomia en la confecció del currículum, perquè ofereix itineraris formatius amb molta capacitat d'opció; itineraris en què s'indiquen els crèdits que són fonamentals d'un programa i els altres d'entre els quals es poden triar diverses alternatives dins del programa o en altres programes, dins o fora d'un determinat àmbit d'estudis. M'agradaria que diguessin que troben una universitat global: que els titulats estan preparats per al món global on vivim; però és que, a més a més, el producte de la UOC és tan interessant que crec que es pot exportar on sigui i, fins i tot, allà on encara no ha arribat l'ensenyament superior presencial per poc sostenible. La tercera cosa que a la UOC ja és molt potent, però que espero que es pugui enfortir encara més, és la col·laboració entre acadèmia i gestió. La feina avança col·laborant entre diverses experiències, competències i perfils professionals. M'agradaria la simbiosi perfecta entre acadèmia i gestió. Et fa avançar. Tothom sap que treballar en compartiments estancs no funciona.

Són diferents i els meus records són marcats pel moment vital en què hi era. A la Universitat Autònoma de Barcelona hi vaig ser per formar-me. La vaig triar com a primera opció perquè semblava la universitat alternativa. La universitat és un espai de llibertat i ho associo a l'època que hi vaig anar: l'edat que tenia, deixava la casa dels pares...

A Harvard hi vaig anar a estudiar quan ja feia uns quants anys que treballava. En destacaria com integren en els coneixements totes les competències; també el foment de l'esperit crític. Exigeixen que el professor sigui capaç d'exposar totes les teories existents. Estimulen molt que preguntis, no solament perquè és important per a tu, sinó «perquè també ho és per als teus companys», et deien. Un aspecte característic de Harvard és que la universitat es fa responsable de l'estudiant. Tots els estudiants tenen un tutor, teaching assistant per a grups petits, deures cada setmana, un psicòleg que et truca...

A la Universitat de Girona hi vaig treballar recentment. I el meu record té a veure amb el model de la Facultat de Medicina i el lideratge de la rectora; un model d'aprenentatge basat en la resolució de problemes. Les aules són sales de reunions de deu alumnes i aprenen amb un problema al davant. El paper del professor és el de dinamitzador.

Sempre estic connectada. Contesto correus en qualsevol moment i des de qualsevol lloc o dispositiu. També se'm pot trobar a diverses xarxes socials. La primera en què em vaig registrar va ser Linkedin i més tard ho vaig fer al Facebook per feina. Igual que al Twitter, que en realitat va ser una descoberta: en un minut et poses al dia i les esperes han deixat d'existir. També estic a Research Gate, una xarxa acadèmica... i ho deixo aquí per manca de temps. No sóc de les més actives, tanmateix. A vegades passen dies sencers sense que pugui obrir res. Això sí! M'agrada treballar amb el WhatsApp. T'estalvies molt de temps!