L'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en tots els nivells de l'ensenyament, especialment en l'universitari, comporta nous reptes i oportunitats en els mètodes i els processos d'aprenentatge. Per això aquestes tecnologies constitueixen avui dia instruments importants de docència i recerca del Dret. En aquest treball s'analitzarà l'evolució de la docència universitària del Dret des dels mètodes tradicionals fins a l'ús d'entorns virtuals. Així mateix, s'hi detallaran les modificacions que aquestes tecnologies introdueixen en els mètodes d'ensenyament i d'aprenentatge del Dret, concretament, amb relació a la tasca tant del professor com de l'estudiant, el paper destacat que ocupen els materials docents i el nou replantejament de l'avaluació. Finalment, s'hi estudiaran els avantatges i les necessitats que resulten del fet de fer servir les tecnologies en aquest àmbit. Això no obstant, la utilització d'aquestes tecnologies no serà generalitzada fins que els docents siguin conscients de la seva utilitat en l'ensenyament del Dret, per a la qual cosa es necessiten polítiques adequades per a la seva implementació que passin per la formació dels docents en el seu ús.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
En la nostra societat, l'aparició, l'avenç i la difusió de les noves tecnologies de la informació i la comunicació,[1] especialment d'Internet i del correu electrònic, han representat notables transformacions en tots els àmbits de l'activitat humana. D'una banda, perquè possibiliten tant la transmissió de molta informació en poc temps com l'accés a nombrosos serveis, i, de l'altra, pel fet que faciliten la comunicació de manera instantània entre subjectes independentment del lloc on siguin.
Com a conseqüència de l'abast d'aquestes transformacions, la societat té la tendència de basar-se cada vegada més en el coneixement, de manera que la societat industrial ha donat lloc a la societat de la informació i del coneixement,[2] un fenomen que accentua la globalització cultural i socioeconòmica.[3] En aquest context, la informació, degudament processada i avaluada, es transforma, per mitjà del raonament humà, en coneixement. Un coneixement que hauria de ser accessible per a tots els ciutadans de manera lliure i igualitària,[4] ja que, altrament, poden sorgir noves formes d'analfabetisme i, en conseqüència, d'exclusió social.[5]
D'altra banda, en aquesta nova societat de la informació en què els entorns laborals són tan canviants i competitius, la formació esdevé una necessitat constant, de manera que es converteix en contínua o, el que és el mateix, en un aprenentatge permanent.[6]
Un dels àmbits que no ha pogut fugir de la influència de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) és el de l'ensenyament.[7] En efecte, l'aplicació d'aquestes tecnologies en tots els nivells de l'ensenyament comporta nous reptes i oportunitats pel que fa als mètodes i els processos d'aprenentatge, tenint la qualitat com a objectiu. Com a conseqüència d'això, en l'àmbit universitari també s'ha vist la necessitat d'incorporar-hi les TIC per a poder adaptar-se a les transformacions socials.[8] Per aquesta raó les tecnologies de la informació i la comunicació han obert la possibilitat d'emprar formes innovadores d'ensenyar i aprendre Dret.
Segons la nostra opinió, els àmbits d'interacció entre el Dret i les TIC són dos. En primer lloc, les TIC són objecte d'estudi per part de les diverses disciplines jurídiques. Els ràpids avenços d'aquestes tecnologies generen notables transformacions en la societat de la informació, que han de ser objecte de regulació per part del Dret, per a poder establir un marc legal adequat que doni resposta als problemes jurídics que es plantegen com a conseqüència d'aquestes transformacions.
Entre altres aspectes als quals el Dret, com a realitat canviant, ha hagut de donar resposta, cal destacar la contractació electrònica, el teletreball, la criminalitat informàtica, la democràcia electrònica, la propietat intel·lectual, el tractament automatitzat de dades de caràcter personal, l'Administració electrònica... Això obliga a actualitzar continguts de manera constant i periòdica, i fins i tot a l'aparició d'assignatures transversals centralitzades en qüestions referents a la repercussió de les TIC en el Dret.
I el segon dels àmbits d'interacció entre les TIC i el Dret està relacionat amb el seu ensenyament, pel fet que aquestes tecnologies constitueixen instruments de docència i recerca del Dret. Aquest segon aspecte és el que ens interessa per a aquest treball, en el qual s'analitzarà l'evolució de la docència universitària del Dret des dels mètodes tradicionals fins a l'ús d'entorns virtuals. Així mateix, s'hi detallaran les modificacions que les tecnologies introdueixen en els mètodes d'ensenyament i aprenentatge del Dret, i, finalment, s'hi estudiaran els avantatges i les necessitats que resulten del fet d'emprar les tecnologies en aquest àmbit.
|
|
 |
| 2.
| Evolució en l'ús de les TIC en la docència i la recerca del Dret |
Les TIC faciliten la feina del docent i de l'investigador del Dret perquè, en primer lloc, permeten l'accés a tota mena d'informació actualitzada; en segon lloc, possibiliten el procés i l'emmagatzematge de dades de manera immediata, i, a l'últim, constitueixen canals de comunicació ràpida per a difondre o intercanviar informació o per a posar-se en contacte amb persones o institucions.[9]
Seguint Bates, les raons més freqüents perquè les TIC siguin introduïdes en l'ensenyament universitari són les següents: "millorar la qualitat de l'aprenentatge, oferir als alumnes les habilitats quotidianes de la tecnologia de la informació que necessitaran a la feina i a la vida, ampliar l'accés a l'educació i la formació, respondre a l''imperatiu tecnològic', reduir els costos de l'ensenyament i millorar la relació entre costos i eficàcia de l'ensenyament".[10]
Per tant, les TIC ofereixen noves possibilitats en la producció i la transmissió de coneixements jurídics. Ara bé, no s'ha d'oblidar que els avenços i canvis tecnològics se succeeixen de manera constant i ràpida, cosa que obliga a una permanent "actualització" de tots els agents implicats en l'ensenyament universitari del Dret.
|
|
|
La incorporació de les TIC ha permès l'evolució de l'ensenyament del Dret de la presencialitat a la virtualitat, de manera que s'ha passat de la formació presencial (en la qual el professor i l'alumne estan condicionats per la necessitat de coincidir en un mateix temps i espai, és a dir, l'aula) a la formació en entorns virtuals o e-learning (aprenentatge virtual), que ofereix una àmplia gamma de possibilitats d'ensenyament. Aquest últim tipus de formació és caracteritzat, bàsicament, per dos elements: en primer terme, per l'asincronia quant al temps i a l'espai, ja que l'aprenentatge es pot esdevenir en qualsevol lloc i en qualsevol moment, i, en segon terme, per l'ús de mitjans tecnològics digitals (xarxes de transmissió de dades i ordinadors) al servei de noves metodologies i estratègies d'aprenentatge. Es tracta, en suma, d'una formació que empra les tecnologies de la informació i la comunicació, especialment, Internet.[11]
En conseqüència, l'ús de les TIC en l'ensenyament del Dret va dels sistemes basats exclusivament en la presencialitat (que, a tot estirar, incorporen aquestes tecnologies com a complement dels mètodes tradicionals) a sistemes de virtualitat íntegra, passant per sistemes mixtos.[12]
Amb tot, aquest pas de la presencialitat a la virtualitat es troba en un procés encara embrionari, que ha de ser fomentat per mitjà de polítiques adequades per a la implementació de les TIC en aquest àmbit que passin per la formació dels docents en la utilització d'aquestes tecnologies. A més, l'ús de les TIC no serà generalitzat fins que els docents siguin conscients de la seva utilitat en l'ensenyament del Dret.[13]
|
|
Tradicionalment, en l'àmbit de l'ensenyament del Dret el professorat ha fet servir l'ordinador per a preparar els materials de les classes i la documentació necessària per al seguiment de l'assignatura o bé per a desenvolupar la seva labor investigadora. Alhora, l'alumnat ha fet el mateix per a presentar pràctiques i exercicis o, simplement, per a preparar el material que s'ha d'estudiar.
Això no obstant, el professorat de Dret ha desenvolupat la docència per mitjà de classes magistrals,[14] emparat sota la llibertat de càtedra. Classes que tenen per objecte d'estudi, en general, la legislació, la doctrina i la jurisprudència mitjançant les explicacions orals del professor més o menys expositives, l'ús de la pissarra i, si escau, la remissió a manuals o altres obres doctrinals per a l'aprofundiment o ampliació de determinades qüestions.[15]
En aquest tipus de formació presencial, la comunicació entre el professor i els estudiants és directa. Per això, el professor pot introduir immediatament canvis en el seu discurs, segons l'atenció que hi posen els estudiants.[16] Així, doncs, en aquest sistema, el professor és el posseïdor i el transmissor d'informació i de coneixements, és a dir, gaudeix d'una total autonomia i empra la seva metodologia particular, basada en la lliçó magistral. Amb tot, perquè es pugui desenvolupar aquest sistema d'ensenyament es requereix necessàriament la coincidència d'espai i de temps tant del professor com dels estudiants.
Per la seva banda, els estudiants, en aquest model d'ensenyament universitari del Dret, s'han limitat a prendre apunts de les explicacions magistrals del professor, completats, en el millor dels casos, amb un manual bàsic. Per tant, l'estudiant no adopta un paper crític davant la informació que el professor li transmet, ja que confia en la veracitat de la font; tan sols es limita a fer un esforç (o almenys ho intenta) per a entendre la informació i aprendre-la.
Paral·lelament, el professorat ha anat incorporant noves tècniques a l'hora d'impartir les classes magistrals. Es tracta de millorar les exposicions mitjançant l'ús d'imatges, so, etc. Així, l'exposició oral de la matèria s'ha pogut acompanyar de transparències, de la projecció de vídeos, de l'ús de CD-ROM, de presentacions mitjançant el programa PowerPoint, i, fins i tot, l'evolució de la tècnica ha permès l'aparició del que ha rebut el nom de pissarres electròniques, que uneixen un ordinador multimèdia connectat a Internet amb un canó electrònic que projecta imatges al damunt d'una pantalla situada a l'aula, de manera que és possible visualitzar i fer servir els continguts de pàgines web.[17]
Ara bé, la introducció d'aquestes tècniques, com a complement de les classes magistrals, no necessàriament ha de representar cap canvi en les funcions del professor i de l'estudiant: el professor continua essent el posseïdor del coneixement, que mira de transmetre als seus estudiants, els quals només en són receptors passius.
|
|
|
Així mateix, les noves tecnologies de la informació han fet possible l'aparició a les intranets universitàries d'espais d'interrelació entre el professor i els alumnes, és a dir, webs de les assignatures, que constitueixen, sense cap mena de dubte, una eina pedagògica molt important de suport o complement a la docència universitària presencial. En aquests espais els estudiants poden trobar informació, materials i recursos didàctics rellevants per al desenvolupament de l'assignatura (com el programa, criteris d'avaluació, notícies d'interès, bibliografia bàsica...), enviar els seus exercicis pràctics, consultar les seves qualificacions, participar en debats, etc. Fins i tot, el professor pot fer servir el web de l'assignatura per a canalitzar les tutories o consultes de l'assignatura (dubtes relatius al funcionament de l'assignatura o el contingut).
Per tant, es tracta d'un instrument tecnològic complementari de les classes presencials que pot servir per a incentivar l'interès de l'estudiant per una matèria jurídica i facilitar-ne l'aprenentatge, disminuint la càrrega de treball per a l'estudiant, alhora que el familiaritza amb els entorns virtuals. Segons l'opinió de Marquès Graells, aquests webs poden representar "una ajuda important perquè els estudiants organitzin de manera autònoma el seu estudi i avancin adequadament en els continguts de l'assignatura".[18]
Però, al mateix temps, també poden ser útils per al docent, ja que li permet d'organitzar-se més planificadament, fer menys esforç per a actualitzar continguts, difondre informació sobre la matèria objecte d'estudi en la seva assignatura i anar creant una base de dades sobre aquesta matèria amb la informació i els recursos compilats.
Un pas més enllà en l'evolució de la presencialitat a la virtualitat el representen les assignatures que combinen hores de docència presencial amb hores de docència virtual, en què a partir dels materials que el professor posa a la disposició dels alumnes, aquests poden estudiar els continguts de l'assignatura. És l'anomenat blended learning o ensenyament mixt.[19]
|
|
|
Finalment, l'última baula d'aquesta cadena es compon de les assignatures impartides virtualment de manera exclusiva, o sia, les assignatures que es desenvolupen en entorns virtuals d'aprenentatge (EVA), com ara en un campus virtual.[20] En definitiva, en aquests casos, es tracta d'ensenyament universitari a distància, assistit per mitjans telemàtics o xarxes digitals.[21] En conseqüència, en aquests contextos l'aprenentatge i la interacció es produeixen sense coincidència en el temps i l'espai dels components de la comunitat educativa. [22]
Un campus virtual és constituït per dues metaestructures: l'una física (formada per xarxes, serveis i recursos que suporten la informació i les relacions entre els membres del campus) i l'altra virtual (formada, al seu torn, pel conjunt de relacions que estableixen els membres del campus entre si i amb la informació que conté).[23] Per això, segons el parer de Zapata, el campus virtual té "naturalesa pròpia independentment del lloc i del temps en què se situï cadascun dels seus components". Així, doncs, el campus virtual serà allà on coincideixin algun dels seus components (els individus que el componen, els participants) i un punt d'accés a la informació comuna (a "la xarxa", entenent per xarxa alguna cosa més àmplia que Internet o que qualsevol de les xarxes i serveis digitals existents).[24]
En aquests casos, el professor, per mitjà de l'aula virtual, resol els dubtes de caràcter teòric o pràctic sorgits de l'estudi dels recursos que contenen la matèria que s'ha d'estudiar, planteja activitats per al seguiment de l'assignatura i, finalment, avalua els coneixements tant teòrics com pràctics assimilats per l'estudiant.[25]
A més, el professor guia l'estudiant en el seu procés d'aprenentatge i li recomana, perquè rebi una formació correcta, que faci servir recursos relacionats amb l'assignatura, localitzables a la biblioteca del campus virtual o a alguna pàgina web. Fins i tot la biblioteca pot oferir periòdicament diversos serveis, com la tramesa de sumaris de revistes electròniques, de sumaris de publicacions oficials (BOE, butlletins oficials de les comunitats autònomes, el DOCE...), de resums de premsa generals o per temàtiques concretes, etc.
D'altra banda, al campus virtual els estudiants no tan sols tenen a la seva disposició serveis estrictament docents, sinó també uns altres de caràcter administratiu, organitzatiu i de comunicació o relació,[26] com ara la secretaria virtual o, fins i tot, el bar virtual, mitjançant els quals es genera consciència de pertinença a una comunitat universitària.
A més, s'obren noves possibilitats, en primer lloc, per a promocionar i estendre la mobilitat tant del professorat com dels estudiants, ja que és possible cursar o impartir virtualment assignatures a altres països; en segon lloc, i relacionat amb el punt anterior, per a obtenir titulacions dobles, per exemple, tot i que s'han de superar algunes barreres, com l'idioma o les diferències culturals,[27] i, en tercer lloc, per a l'associació entre diferents universitats per a oferir assignatures virtualment i en comú.
|
|
|
|
Un altre àmbit en què la proliferació de les TIC ha representat un canvi important en el món jurídic i, concretament, en el de l'ensenyament universitari del Dret és el del tractament i la gestió d'informació amb rellevància jurídica, tan necessària en aquest àmbit.
En aquest sentit, s'ha passat, d'una banda, de llibres i revistes doctrinals en format paper a revistes i llibres electrònics, i, de l'altra, de recopilacions en paper de jurisprudència i normativa a bases de dades jurídiques, contingudes originàriament en CD-ROM i, posteriorment, accessibles des d'Internet (en línia), és a dir, des de qualsevol punt geogràfic. Aquestes últimes permeten, en primer lloc, la immediatesa en l'accés a una informació jurídica abundant, cosa que evita desplaçaments i minimitza la necessitat d'arxivar paper; en segon lloc, la rapidesa en el processament d'aquesta informació, i, finalment, la seva actualització gairebé instantània, eficaç i permanent, especialment si es tracta de bases en línia.
En conseqüència, aquestes bases de dades permeten que l'usuari pugui accedir fàcilment a una enorme quantitat d'informació jurídica, que ocupa poc espai, des de múltiples ubicacions. Ara bé, amb aquest sistema el que és important no és la cerca i la compilació de tanta informació, sinó saber seleccionar i processar la informació disponible que interessa en cada cas concret. D'aquí prové la importància de saber manejar correctament els cercadors d'informació existents.
Per tant, tant l'alumnat com el professorat universitari, en la seva qualitat de docent i investigador, poden estar més ben documentats per mitjà de la informació que els proporcionen les bases de dades jurídiques, sempre que siguin capaços de seleccionar i processar com cal aquesta informació.
|
|
|
| 3.
| Impacte de les TIC en els mètodes d'ensenyament i d'aprenentatge del Dret |
El professor universitari no pot quedar al marge de la progressiva aplicació de la tecnologia en tots els àmbits de la societat i, en concret, en el de l'ensenyament, però, alhora, això implica que ha de ser capaç d'emmotllar-se a la contínua evolució que experimenta el sector de les TIC.[28]
En aquest context, la implementació de les TIC en l'àmbit educatiu, en general, implica la necessitat de replantejar-se alguns dels aspectes fonamentals de l'ensenyament, com ara l'organització i planificació dels processos educatius, el disseny i desenvolupament d'activitats i materials de formació, i d'eines i mètodes d'avaluació, i, finalment, la comunicació i les relacions personals i professionals entre professors i estudiants en un entorn virtual d'aprenentatge.[29]
Concretament, l'impacte i l'ús de les TIC en la docència del Dret genera un seguit de modificacions en els mètodes d'ensenyament i d'aprenentatge universitaris, entre les quals destaquen els canvis produïts tant en la tasca del professor universitari com en la de l'estudiant; amb tot, no són els únics que s'esdevenen en aquest àmbit, atès que adquireixen una gran importància els materials docents i s'esdevé un nou plantejament de l'avaluació.
|
|
|
Com s'acaba d'assenyalar, la introducció de les TIC en l'ensenyament universitari comporta un canvi en el paper tant del professor com de l'estudiant.[30] Així, en la formació tradicional, el rol del professor consisteix en l'ensenyament o emissió-transmissió de coneixements, mentre que el dels estudiants se centra en la recepció i l'assimilació de coneixements. Referent a això, Rodríguez Lamas pensa que aquest aprenentatge dirigit pel professor es caracteritza pel fet de considerar "l'estudiant com un ésser dependent; la seva experiència poc vàlida per comparació a la del professor; l'aprenentatge com una acumulació de continguts, i que un grup d'estudiants en essència sempre haurà d'aprendre les mateixes coses en nivells iguals".[31]
En canvi, en l'ensenyament del Dret en entorns virtuals, el professor passa de ser transmissor dels seus coneixements a ser un orientador i dinamitzador del procés d'aprenentatge dels estudiants, alhora que l'estudiant pren un paper molt més actiu, i deixa de ser un mer receptor de coneixements per a convertir-se en l'artífex del seu propi procés d'aprenentatge, amb la qual cosa se situa, per tant, al centre d'aquest aprenentatge.
Així, doncs, el professor ha de proporcionar a l'estudiant els criteris necessaris per a saber cercar, trobar i seleccionar la informació que necessita per a convertir-la en coneixement. En conseqüència, allò que és important no és memoritzar informació, sinó saber-la trobar (ja que les fonts d'informació avui dia superen les barreres geogràfiques del nostre entorn habitual) i analitzar-la, de manera que l'estudiant porta a terme processos de reflexió i crítica, i simultàniament desenvolupa altres habilitats, com la capacitat de síntesi, de raonament jurídic o de discussió.
D'altra banda, s'ha de destacar que en els entorns virtuals d'ensenyament, el llenguatge escrit adquireix molta rellevància, ja que és el vehicle de comunicació entre el professor i l'estudiant, un vehicle que és, per definició, molt més fred i racional que la comunicació oral. En efecte, l'estudiant dirigeix per escrit al professor els seus dubtes sobre la matèria o sobre altres aspectes acadèmics i, alhora, obté la resposta per escrit dels dubtes plantejats. En conseqüència, cal subratllar, en primer lloc, la importància d'una expressió escrita curosa per a la correcta comprensió dels missatges. En segon lloc, els missatges estan més meditats, ja que es disposa de temps per a redactar-los, per la qual cosa la contesta del professor a dubtes de contingut pot ser més clara, precisa i completa que en els entorns presencials. En tercer lloc, la comunicació entre l'estudiant i el professor no es produeix cara a cara, i això pot influir en el to del missatge, sense perdre de vista el respecte adequat, les formes i el rigor acadèmic.[32] I, a l'últim, els missatges escrits dirigits a l'aula o a la bústia de correu electrònic particular del professor o l'alumne són accessibles durant molt més temps (fins i tot durant tot l'any acadèmic) que la comunicació oral.
Finalment, seguint Estebanell, gràcies a l'ús d'Internet, "es multipliquen les possibilitats d'experimentació, ja que en el nou espai es pot fer una immersió en un entorn simulat en el qual un individu o uns quants poden actuar i interactuar, explorant les conseqüències de les seves actuacions".[33]
|
|
En aquest nou entorn, el professor exerceix funcions, bàsicament, d'orientació, de motivació o dinamització i d'avaluació, si bé en pot fer unes altres, com la d'elaboració dels materials docents.
D'una banda, com s'ha dit ara mateix, el professor desenvolupa funcions d'orientació en l'estudi, amb la qual cosa afavoreix la cerca d'informació per mitjà dels recursos que la tecnologia posa a la seva disposició i resol els dubtes que pugui tenir l'estudiant al llarg del procés d'aprenentatge.
Pel que fa a aquesta primera funció i atès el mitjà en què es desenvolupa la docència, convé que el professor marqui el ritme d'estudi dels alumnes mitjançant una orientació en la temporalització de l'estudi dels materials, fent activitats relacionades amb el contingut de l'assignatura.
D'altra banda, el professor duu a terme funcions de motivació, dinamització i estímul de l'estudi, per la qual cosa es torna més innovador i, alhora, afavoreix la participació de l'estudiant.[34] En aquest marc, la participació activa de l'estudiant es pot aconseguir mitjançant el plantejament de debats sobre aspectes controvertits de la matèria, connectant l'assignatura amb temes d'actualitat (adjuntant-hi articles de premsa, novetats legislatives o jurisprudencials), permetent l'exposició lliure d'idees relacionades amb la matèria d'estudi, etc.
En tot cas, el professor continua mantenint el seu paper avaluador, com a expert en la matèria. Tanmateix, a l'hora de determinar la qualificació final de l'assignatura, no tan sols disposa de la nota de l'examen final, sinó que té un major nombre d'inputs, com per exemple la realització de les activitats que ell ha proposat, el seguiment de debats, la participació a l'aula o el plantejament de dubtes.
En definitiva, el professor, per mitjà de la docència virtual, és capaç d'oferir més atenció personalitzada als estudiants, cosa que és important si es considera la diversitat d'estudiants que hi pot haver a les seves aules: d'edat, de procedència geogràfica, de nivell formatiu, de coneixements previs de la matèria, d'experiència professional, de disponibilitat de temps per a estudiar o fer activitats.
Una altra possible funció del professor és l'elaboració dels materials docents, o bé el disseny o creació de recursos o eines d'aprenentatge. En conseqüència, ha de ser capaç d'avaluar l'impacte que aquests materials comporten per als seus estudiants.[35] Ara bé, amb relació a aquesta qüestió, cal destacar que s'esdevé un augment del temps de dedicació per al docent, ja que l'ús de les TIC implica una càrrega de treball addicional, no sempre reconeguda i valorada per la comunitat educativa i per les administracions. Per això és important que el professor estigui motivat i interessat en l'ús de les TIC en la docència.
Així mateix, en un entorn virtual res no es pot deixar a la improvisació, és a dir, es requereix una estratègia d'aprenentatge prèviament planificada.[36] Duart i Sangrà afirmen que "això ens porta a desenvolupar un enfocament globalitzador de les matèries d'estudi que es planteja des del punt de vista de la interrelació constant. Des d'aquesta òptica és molt més factible l'ús compartit d'estratègies entre matèries i fins i tot entre especialitats. A més, assegura una major connexió entre els continguts de les diferents assignatures. El ritme ajustat dels continguts en cada assignatura necessitarà un disseny global d'especialitat per a garantir la coherència adequada intra i inter matèries".[37]
Considerant aquesta imprescindible planificació, es fa encara més necessari vetllar per la qualitat de la docència.[38] A banda d'alguns indicadors tradicionals per a mesurar la qualitat docent d'un professor en els entorns virtuals (enquestes de satisfacció de l'estudiant o resultats acadèmics), es pot recórrer a uns altres indicadors relacionats amb aspectes tècnics o amb el caràcter escrit de la comunicació entre estudiant i professor: temps de resposta a les consultes plantejades pels estudiants tant a l'aula com a la bústia personal, contingut de les respostes donades pel docent a les preguntes formulades a l'aula, aptitud de les activitats i exàmens proposats, etc.
|
|
|
L'estudiant construeix de manera activa el seu propi coneixement basant-se en la informació que té a la seva disposició a l'aula o al campus, o bé que ell mateix cerca i troba orientat pel professor, per altres companys o seguint el seu propi criteri. És a dir, és l'estudiant qui marca el seu propi ritme d'estudi. Això implica un esforç, per part de l'estudiant, per a aprendre a aprendre en un mitjà nou i de manera diferent respecte a la tradicional, ja que no tan sols és important què s'aprèn, sinó com s'aprèn. Per aquesta raó, constitueix una de les claus per a l'èxit de l'educació virtual.
En efecte, les possibilitats que, especialment, Internet obre quant a l'accés a recursos, materials i dades permeten que l'estudiant analitzi la informació, en tregui conclusions i, finalment, qüestioni tant la validesa com la qualitat de la informació jurídica que troba o que li és facilitada. Per tant, la informació, convenientment analitzada per l'estudiant, esdevé coneixement.
D'altra banda, l'estudiant participa de manera més activa a l'aula, sobretot si està prou motivat pel professor, i opina sobre el contingut de la matèria i sobre altres aspectes relacionats amb la marxa del curs. Així, doncs, augmenta la motivació de l'estudiant i es contribueix a generar consciència de pertinença a un col·lectiu.
A més, l'estudiant comparteix informació i coneixement amb la resta de companys no solament a través dels espais de l'aula, sinó també per mitjà de xats,[39] fòrums actius de debat[40] o grups de treball. En conseqüència, es fomenta el treball en equip o cooperatiu[41] i augmenta la interacció entre tots els membres de la comunitat virtual universitària: dels professors amb els estudiants, dels estudiants entre ells, dels professors entre ells, i fins i tot amb la mateixa institució universitària.[42]
Però, alhora, l'estudiant, com ja s'ha apuntat, desenvolupa altres capacitats o habilitats, com la d'anàlisi i síntesi, crítica, discussió, raonament, recerca, innovació i creativitat, gestió d'informació jurídica, redacció, etc. En resum, l'estudiant virtual està més familiaritzat amb la presa de decisions i amb la solució de problemes. Finalment, se sap desenvolupar bé en un entorn virtual i sap fer servir unes determinades eines tecnològiques, ja que han estat una constant al llarg de tota la seva formació virtual; això implica que està més predisposat al canvi o a la innovació.
En definitiva, l'estudiant virtual no tan sols és capaç d'assimilar continguts al ritme que marca ell mateix, sinó que desenvolupa altres habilitats durant la seva formació universitària, que li seran molt útils en la seva futura activitat professional.
|
|
|
|
Els materials docents es converteixen en una de les peces clau de l'ensenyament virtual del Dret, en la mesura que contenen la matèria que han d'assimilar els estudiants i els objectius d'aprenentatge perseguits; en conseqüència, l'avaluació recaurà sobre ells. A més, com a complement a la formació, poden indicar recursos per a aprofundir en l'estudi (normativa aplicable, jurisprudència rellevant, bibliografia bàsica o complementària, enllaços interessants...) o per a comprovar i valorar el grau d'aprenentatge (exercicis d'autoavaluació de diferent tipologia: resposta múltiple, proposicions de vertader o fals, exercicis de relació...).[43]
D'aquí prové la importància de dissenyar-los correctament. En aquest sentit, els materials es caracteritzen pel fet que, sense perdre el rigor acadèmic ni la qualitat, tenen un enfocament didàctic que en facilita la utilització i l'estudi per part dels alumnes.[44] Pel que fa al rigor acadèmic, cal dir que els poden preparar el mateix professor universitari responsable de l'assignatura o bé un altre expert en la matèria, però sempre és molt important que estiguin actualitzats, sobretot tenint en compte que el Dret és una realitat canviant.
El suport dels materials docents té rellevància a l'hora de facilitar el procés d'aprenentatge. Si tradicionalment el suport ha estat el paper, avui dia la digitalització dóna lloc a noves formes de presentar i emmagatzemar la informació. Com a resultat d'això, el suport dels materials és variat, ja que poden ser més o menys dinàmics, interactius o hipermèdia i actualitzables:[45] des del paper com a mitjà tradicional i de major difusió, fins a l'electrònic o web (en diferents formats, com poden ser el text pla, Word, PDF, HTML, La Tex, PostScript, eBook, LIT, etc.), passant pel CD-ROM, el vídeo o el DVD.[46]
Fins i tot hi pot haver materials multimèdia que permetin un alt grau d'interactivitat i de flexibilitat en l'estudi, pel fet de combinar no tan sols el text tradicional, sinó també vídeo i so (gràfics, text, fotos, veus, seqüències animades de vídeo, sons, gràfics animats...). López Catalán pensa que el llenguatge multimèdia "facilita la transmissió d'idees i conceptes, incrementa la retenció reforçant la idea, facilita l'interès i la motivació, fa possible l'observació de processos a escala normal amb economia de temps i esforç".[47]
Aquests materials docents estan disponibles per a l'estudiant des del començament del període lectiu (o, fins i tot, des del moment de la matrícula). En efecte, tal com afirma Duart, per mitjà de l'e-learning "podem donar accés a tota la informació del curs des del moment en què comença, mentre que en la formació feta en format calendari de classes, no s'obté pas tota la informació fins al final de l'última sessió. No hi ha dubte que, en aquest cas, la modalitat d'e-learning facilita, a més, la personalització en l'aprenentatge, ja que permet que els participants aprenguin al seu ritme i que facin servir els seus coneixements previs, que els poden permetre avançar encara més de pressa en l'aprenentatge (...). L'únic que ha d'establir el departament de formació en el cas de l'e-learning és el dia de començament i el d'acabament del programa; el temps intermedi depèn de cada participant".[48]
Per això, perquè s'esdevingui una correcta assimilació de la matèria convé que en un sistema virtual d'ensenyament el professor, en primer lloc, orienti l'estudiant en el correcte maneig i estudi dels materials docents. Aquesta orientació es pot plasmar per mitjà de guies didàctiques que indiquin la importància pràctica de cada tema, l'ordre en què s'han d'estudiar, que aportin exemples, aclareixin conceptes, assenyalin altres enfocaments doctrinals, remetin a normativa de desenvolupament o jurisprudència aplicables, indiquin bibliografia complementària o enllaços d'interès, continguin quadres comparatius... I, en segon lloc, és interessant que el professor proporcioni a l'estudiant una temporalització orientativa de l'estudi.
|
|
|
Com s'ha dit més amunt, el professor continua mantenint el seu paper avaluador del procés d'aprenentatge dels estudiants. Ara bé, la introducció de les TIC en l'ensenyament del Dret comporta canvis en el plantejament de l'avaluació.[49]
En efecte, el professor ha de proposar activitats, de caràcter avaluable, que facilitin l'assimilació progressiva dels continguts de la matèria i que, d'altra banda, estiguin relacionades amb el seu paper dinamitzador i motivador de l'estudi. D'aquesta manera, l'avaluació esdevé contínua i el professor pot fer un major i millor seguiment del progrés en l'aprenentatge de l'estudiant.
Els estudiants que participen en l'avaluació contínua tenen més garanties de superar l'assignatura que la resta: en primer lloc, perquè han assimilat gradualment els continguts més importants de la matèria; en segon lloc, perquè saben com avalua el professor, saben què és el que més valora el professor de les respostes i com ho valora; en tercer lloc, l'avaluació contínua ha de servir de preparació als estudiants amb vista a l'examen final, ja que, per coherència, aquest tindrà la mateixa estructura que les activitats proposades al llarg de tot el curs.
Les activitats d'avaluació contínua poden ser d'una tipologia variada segons el tipus d'assignatura de què es tracti i la titulació en què s'enquadrin. En l'àmbit jurídic, les activitats poden consistir en el plantejament de pràctiques basades en supòsits de fet trets de la realitat, en la formulació de preguntes breus o preguntes tipus test, en el plantejament de debats sobre temes d'actualitat jurídica o en un comentari de text. En conclusió, les possibilitats són àmplies.
Tanmateix, es tracta, en tots els casos, que el plantejament de les activitats proposades respongui a un enfocament pràctic; que tinguin per objecte, per tant, l'aplicació concreta de la teoria a un supòsit, o la reflexió sobre determinats aspectes, o bé la relació entre continguts. Aquest enfocament proporciona, sens dubte, una millor formació per dues raons: en primer lloc, perquè contribueix a l'assimilació dels continguts; en segon lloc, té el valor afegit que l'estudiant és capaç d'aplicar el Dret a situacions concretes, tal com ho farà en la seva futura carrera professional.
També és important destacar que, considerant la diversitat dels estudiants virtuals, convé dissenyar aquestes activitats d'avaluació contínua de manera flexible, perquè cada estudiant s'hi pugui adaptar individualment (per exemple no plantejant cap activitat com a obligatòria, a fi que de les activitats proposades l'estudiant pugui triar les que ha de fer del mínim que li exigeix el professor per a superar l'avaluació contínua). Ara bé, no tan sols es requereix flexibilitat en les activitats, també en el ritme d'estudi, en els materials docents o en els recursos emprats.
D'altra banda, les TIC també poden incidir en el plantejament de l'examen final, que serveix per a valorar si l'estudiant ha assolit els objectius d'aprenentatge proposats pel professor. En aquest sentit, es poden fer exàmens virtuals, en els quals es posa a la disposició dels estudiants l'enunciat de l'examen després d'enviar-ho a la seva bústia de correu personal o bé a un espai determinat de l'aula virtual. Una vegada realitzat en el termini assenyalat pel professor, els alumnes envien les seves respostes a la bústia personal del professor o bé a un espai concret de l'aula (semblant a l'espai on envien les seves activitats).
El que és important en aquest tipus d'exàmens, pel que fa al contingut, és que les preguntes vagin dirigides a la reflexió o a la relació de continguts, de manera que siguin de resposta oberta; és a dir, no s'ha de perdre de vista que els estudiants tenen a la seva disposició tot el material que vulguin, per la qual cosa les preguntes s'han de plantejar perquè els estudiants no es limitin simplement a transcriure el contingut dels materials. A més, quant a les qüestions tècniques, és important, en primer lloc, definir-hi de manera ben precisa les instruccions, tant per a poder fer l'examen com per a rebre les preguntes i trametre les respostes, per a evitar que hi pugui haver cap confusió, i, en segon lloc, cal arbitrar sistemes que assegurin tant la recepció de l'enunciat com la tramesa de les respostes.
Finalment, també s'ha de destacar que en l'e-learning el professor disposa d'algunes eines que li poden proporcionar informació sobre la feina i el temps dedicat a la matèria per cadascun dels seus estudiants, com ara el nombre de vegades que han accedit a l'aula virtual, el temps que han estat connectats a l'aula virtual, el nombre de missatges que han enviat al professor... Aquesta informació fins i tot pot ser representada mitjançant estadístiques o gràfiques. A més, el professor sap quines són les activitats que han fet correctament els seus estudiants i quan les han lliurades. Tot això ofereix una valuosíssima informació al professor per a poder valorar el rendiment de l'estudiant i fer-ne el seguiment individualitzat.
|
|
|
| 4.
| Avantatges i necessitats en l'ús de les TIC en l'ensenyament universitari del Dret |
L'ús de les TIC en l'ensenyament del Dret comporta una sèrie d'avantatges, però, alhora, planteja un seguit de necessitats perquè es generalitzin i funcionin correctament, tal com s'analitzarà tot seguit. Com assenyalen De la Fuente i Santamaría, "cal trencar amb els mites que s'han format entorn del desenvolupament de l'educació multimèdia, d'una banda, amb la creença que els sistemes multimèdia són quelcom sofisticat i que a les mans d'experts són capaços de solucionar qualsevol tipus de problema d'aprenentatge i, en el costat oposat, amb la creença que les noves tecnologies són quelcom amenaçador, amb una mala influència cultural, i que posarà fi als valors, les llibertats i la comunicació humana. Fer això situarà, per tant, les expectatives i les possibilitats de les noves tecnologies en el lloc precís que els correspongui".[50]
En conseqüència, és el professor universitari qui ha de conèixer i valorar els avantatges que l'ús de les TIC comporta en la feina docent, perquè es decideixi a incorporar-les, atès que, seguint Valero i Torres, "les tecnologies, en si mateixes, no solucionen els problemes educatius, ni tan sols milloren la qualitat de l'ensenyament amb la seva simple introducció, sinó que és l'ús adequat d'aquestes tecnologies, d'acord amb les necessitats del món educatiu, el que pot millorar el nivell de l'aprenentatge".[51]
|
|
|
L'ús de tècniques informàtiques i telemàtiques en la docència universitària comporta una sèrie d'avantatges, que es resumeixen en la possibilitat d'adquirir coneixements jurídics en qualsevol moment i lloc, segons la disponibilitat de temps i les necessitats formatives dels alumnes.
Primerament, és una manera d'adaptar-se a les necessitats dels estudiants, ja que permet de combinar la vida professional, personal i familiar amb l'acadèmica. En efecte, aquest sistema implica una major flexibilitat per als estudiants, que poden estudiar en qualsevol lloc (des de casa, des d'on treballen) i en qualsevol moment. Dit d'una altra manera, l'e-learning comporta la desaparició de la rigidesa horària (asincronia) i permet superar barreres geogràfiques. Així mateix, s'eviten els desplaçaments al centre d'ensenyament, amb el consegüent estalvi de temps (fins i tot els tràmits de gestió acadèmica es poden fer per Internet). Això facilita la continuïtat de l'aprenentatge.
Com a resultat d'aquests factors, sorgeixen noves possibilitats per a les persones que, per raons laborals, personals o de caràcter físic, disposen de poc temps i tenen dificultats per a assistir a classes presencials, i, per tant, es produeix el que alguns autors han anomenat una "democratització de l'ensenyament universitari", atès que és possible l'accés a la formació universitària per a un nombre d'estudiants més alt i per a més col·lectius socials, en igualtat de condicions.[52]
En segon lloc, el procés d'aprenentatge no tan sols és més flexible, sinó també més individualitzat o personalitzat, ja que els estudiants marquen el seu propi ritme d'estudi, segons les seves necessitats. Això significa que tenen més comoditat, perquè es poden connectar quan volen i poden decidir quan han d'estudiar, i, d'altra banda, es promou la seva capacitat d'organització.[53]
En tercer lloc, i en relació amb el punt anterior, les TIC permeten una relació més personal i individual del professor amb l'estudiant. No s'ha d'oblidar que, d'una banda, la resolució de dubtes es fa de manera instantània i contínua, en la mesura que el professor està a la disposició de l'estudiant a qualsevol hora, allà on sigui, i, de l'altra, que es pot dur a terme un seguiment més exhaustiu del progrés en l'aprenentatge dels estudiants, pel fet de tenir moltes dades sobre la feina realitzada, el temps esmerçat en la matèria i el rendiment.
En quart lloc, Internet permet l'accés i la combinació de diferents recursos formatius, que ofereixen més possibilitats d'aprenentatge, com eines de treball, informació multimèdia, fòrums de debat, videoconferències,[54] enllaços a pàgines web d'interès, etc. Tots aquests recursos permeten una actualització constant i permanent dels continguts i proporcionen un ensenyament dinàmic i innovador. D'altra banda, s'afavoreix l'ús generalitzat d'eines multimèdia i d'Internet (tan necessari en la vida laboral), i alhora es motiva l'estudiant a cercar i seleccionar informació, com també a estructurar-la i analitzar-la correctament.
En darrer terme, aquest sistema d'aprenentatge fomenta la implicació i la participació dels estudiants, pel fet de permetre que hi hagi una major interacció entre el professor i l'estudiant, amb el conjunt de companys i amb la institució mateixa. En efecte, mitjançant xats, la participació a fòrums actius de debat, tutories virtuals o, fins i tot, el correu electrònic, es creen comunitats virtuals d'estudiants que comparteixen els seus dubtes i inquietuds i ajuden a generar un coneixement col·lectiu. A més, afavoreix la realització de treballs de manera col·lectiva per part dels estudiants, en els quals s'aprofiten les sinergies de tots els participants i es potencia la construcció personal del coneixement per mitjà de la interacció amb els altres estudiants.
|
|
|
Per a la implantació efectiva de les TIC en l'ensenyament del Dret, s'han de cobrir les necessitats següents:
En primer lloc, és imprescindible dotar tant les universitats com els estudiants d'equipament informàtic (maquinària i programes informàtics) i de connexions a Internet suficients. A més, referent a això, es posa de manifest la necessitat de millorar la qualitat i la velocitat de les infraestructures de comunicació, i també la conveniència de la implantació massiva de la banda ampla. D'aquesta manera, es poden evitar problemes de connexió amb el campus virtual i disminueix el temps destinat a la baixada de missatges, arxius o pàgines web.[55] Així mateix, el cost de les comunicacions hauria de ser més accessible.
En segon lloc, cal una generalització tant de l'ús d'Internet per part dels estudiants com de la cultura de l'aprenentatge mitjançant les TIC, de manera que les sàpiguen emprar amb assiduïtat com la seva principal eina de formació i no esporàdicament com a complement per a la seva formació. I per a passar de ser un estudiant presencial a un estudiant virtual es necessita un canvi de mentalitat, per la qual cosa se'ls ha d'ensenyar a aprendre en aquest nou entorn.[56]
En tercer lloc, és necessària la formació del professorat no tan sols en els aspectes tècnics de la utilització d'Internet, sinó també en el seu correcte ús pedagògic, cosa que comporta un augment del seu temps de dedicació. A més, cal motivar i incentivar el professorat a fi que faci servir les TIC (per exemple, servint com un element més en la valoració de l'acció docent), i també és necessari que aquest venci la resistència al canvi per a introduir noves metodologies en la docència.[57]
Per això és important una gran implicació institucional en la implantació de les TIC en la docència universitària, ja que el progrés tecnològic no garanteix tot sol una innovació educativa. Perquè això s'esdevingui cal, segons Valverde i Garrido, "una intervenció deliberada per part dels actors del procés educatiu a favor del canvi en les maneres d'ensenyar i en les formes d'aprendre".[58] Sempre cal tenir en compte, per descomptat, que l'ús de les TIC en l'ensenyament (especialment quan només són un instrument complementari de la docència presencial) en cap cas pot ser imposat al docent. Cal, al nostre entendre, una labor per part de les institucions universitàries de convenciment del professorat, mai d'imposició.
Fins ara, aquesta formació del professorat en matèria de les TIC s'ha promogut, sobretot, individualment (per mitjà, per exemple, del finançament individual de projectes educatius basats en les tecnologies de la informació). Ara bé, aquesta política s'ha demostrat insuficient,[59] per la qual cosa cal tendir a la introducció i el desenvolupament de plans estratègics per part de les universitats i de totes les administracions, fins i tot a escala europea, per a aconseguir un canvi del model educatiu basat en una efectiva implantació d'aquestes tècniques en l'ensenyament superior.[60]
En quart lloc, l'estudiant ha d'estar més motivat i ha de tenir més força de voluntat per a poder fer el seguiment de l'assignatura, ja que és ell qui marca el seu ritme de treball i la seva dedicació horària. Per això és important la funció orientadora i alhora dinamitzadora del professor amb vista a facilitar l'estudi de la matèria i fomentar la participació de l'estudiant, perquè aquest rebi una correcta retroalimentació dels seus progressos en l'aprenentatge i, a l'últim, per a combatre la possible sensació d'aïllament o per a evitar l'abandonament dels estudis.
Finalment, els estudiants, a fi d'aconseguir aquesta construcció del seu propi coneixement, han de ser capaços de saber gestionar la ingent informació jurídica que les TIC posen al seu abast. Per aquest motiu, és fonamental que l'estudiant sàpiga quina informació busca i on ho fa, especialment quan aquesta cerca es produeix a Internet,[61] ja que es pot trobar navegant d'una pàgina a una altra sense rumb, situació en què es corre el risc de desviar la cerca cap a informació inútil, amb la consegüent pèrdua del temps esmerçat i el desassossec al qual pot conduir una informació excessiva. En aquest sentit, hem de remarcar, un altre cop, el paper del professor com a orientador del procés d'aprenentatge de l'estudiant, formant-li sòlids criteris jurídics i no jurídics per a la cerca, selecció i tractament de la informació necessària.
|
|
|
DELGADO, Ana M.ª; OLIVER, Rafael (2003). Ensenyament del Dret i tecnologies de la informació i la comunicació [article en línia]. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/dt/20320/index.html>
|
|
|
|
[Data de publicació: setembre de 2003]
|
| | |
