«No hem de permetre que els únics que puguin parlar sobre big data siguin les grans empreses»

 

Anita Say Chan és historiadora de la ciència i la tecnologia, antropòloga i doctora pel prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). Ha trobat un forat per a conversar amb nosaltres per Skype en tornar a la Universitat d'Illinois, on treballa actualment, després d'una gira europea trepidant en què ha pogut conèixer iniciatives d'innovació locals que funcionen de manera alternativa a les grans xarxes socials o a les empreses digitals més poderoses del planeta. Aquesta gira l'ha portat a Barcelona, on ha participat en un seminari organitzat per l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Trista i optimista alhora, en aquesta entrevista reivindica la necessitat de desviar la nostra mirada fora de les pantalles, sortir al carrer i valorar les iniciatives tecnològiques que tinguem més a prop de casa. Aquesta, diu, és la manera amb què internet i les xarxes socials permetran a la gent del carrer construir democràcies reals.

 

 

Anita Say Chan és historiadora de la ciència i la tecnologia, antropòloga i doctora pel prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). Ha trobat un forat per a conversar amb nosaltres per Skype en tornar a la Universitat d'Illinois, on treballa actualment, després d'una gira europea trepidant en què ha pogut conèixer iniciatives d'innovació locals que funcionen de manera alternativa a les grans xarxes socials o a les empreses digitals més poderoses del planeta. Aquesta gira l'ha portat a Barcelona, on ha participat en un seminari organitzat per l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Trista i optimista alhora, en aquesta entrevista reivindica la necessitat de desviar la nostra mirada fora de les pantalles, sortir al carrer i valorar les iniciatives tecnològiques que tinguem més a prop de casa. Aquesta, diu, és la manera amb què internet i les xarxes socials permetran a la gent del carrer construir democràcies reals.

 

Estudio com internet transforma la política, els negocis i la cultura. Quan parlo de cultura, em refereixo a la societat civil, a qualsevol grup de gent que faci alguna cosa en comú, des de científics o treballadors governamentals fins a una tribu de la selva amazònica. Distingeixo entre el sector privat, de les grans empreses, i l'espai cultural, que seria la gent normal, la societat civil.

No podem esperar un canvi instantani, perquè cap revolució és instantània. Quant de temps fa que vivim en democràcies modernes? I encara no tenim una democràcia perfecta, sinó un experiment polític d'uns quants centenars d'anys. I pensàvem que internet canviaria les coses demà mateix. Tot és un procés. Però fixem-nos en el que acaba de passar a Mèxic: ha guanyat un candidat que ho era des de feia més d'una dècada. El 2018, la pressió pública, la resistència i la resiliència d'una ciutadania organitzada en xarxa expressen una veu clara i el candidat guanya. El 2016 ningú no s'ho hauria pensat. A Europa i als Estats Units veiem una cosa espantosa: en l'àmbit digital, alguns poders polítics s'ajunten amb empreses que són centres de poder digitals. Fixi's en el cas de Cambridge Analytica, Facebook i les eleccions als Estats Units. S'experimenta amb la gent i se la manipula amb tendències populistes. Però també hi ha casos que mostren un crit del públic cap a una altra banda i penso que Espanya és un d'aquests casos. La resposta de Barcelona i d'Espanya en general davant del gran problema de la migració és molt interessant: no hi hem observat tendències tan racistes com en altres països europeus, com Itàlia, Anglaterra, Alemanya o Àustria, on es manipula el sentiment envers el migrant.

És un procés lent. La lluita consisteix en com es dona a la societat civil un temps propi per a aprendre en aquest àmbit, compartir-ho i visibilitzar-ne els èxits. Això és molt, molt difícil, però hi ha casos d'èxit en l'àmbit local. A Barcelona he conegut el cas d'hangar.org, un espai de recerca sobre cultura i art digital que no té seu a cap universitat ni en el sector privat. Molta gent no sap que existeix, quan el que passa allà és molt més interessant que el que passa a Google o Facebook, però hangar.org no té els grans fons de propaganda que sí que tenen aquestes empreses, i és una llàstima. La gent només posa atenció a la propaganda que té al davant, a la pantalla, en lloc de mirar al costat i veure el que hi ha a la seva ciutat. I, ho repeteixo, la lluita és això: invertir en com es reconeixen els casos locals, els experiments d'innovació que hi ha al nostre voltant. Cal tenir paciència, però és difícil tenir-ne quan ens estem acostumant a temps comercials. La democràcia real no funciona amb el temps de l'àmbit digital comercial. Hem de deixar de pensar que Silicon Valley és l'únic model que determina com s'esdevenen els canvis.

Silicon Valley no sempre ha estat el centre: fins als anys setanta allà es conreaven taronges. El primer «Silicon Valley» dels Estats Units va ser a Minnesota, abans dels anys setanta, quan no existien els ordinadors personals. Eren empreses que fabricaven ordinadors immensos, que costaven més d'un milió de dòlars. Bàsicament treballaven en censos i càlculs de bancs i de l'exèrcit per a la Guerra Freda i ho havien de mantenir en secret per a evitar atacs. Venècia o Constantinoble també van ser centres d'innovació en un moment determinat. Però aquests centres canvien. Com es pot aconseguir que la gent faci atenció als experiments de la perifèria? Jo he estudiat molt el cas del Perú i en vaig fer un llibre. El Perú va ser un dels primers països del món on es va fer una llei per a promoure el programari lliure en el govern. Va ser una sorpresa, perquè tothom ho veia com a perifèria i ho va promoure un senador indígena, que parlava quítxua. Al Perú també va néixer Laboratoria, una empresa social que forma dones joves amb pocs recursos com a programadores i desenvolupadores web per a inserir-les en el mercat laboral i que s'ha anat estenent a altres països de l'Amèrica Llatina.

És, simplement, humanitzar. No hem de deixar que els únics que puguin parlar i argumentar sobre les dades massives siguin les grans empreses. Sembla que només puguin parlar de dades massives Facebook, Amazon o Google, que els altres no en siguem experts pel fet de no tenir accés als grans servidors, que no estiguem apoderats. I això és fals: el sector públic, cívic, pot argumentar molt. Ens hem de sentir apoderats, no solament perquè són les nostres dades, sinó també perquè tenim les eines per a saber com ens impacten aquestes dades. I les grans empreses no s'ho preguntaran mai de la mateixa manera que nosaltres.

Suposo que sí, tot i que les xarxes de cultura són molt més innovadores. Però Wikipedia, que va començar als Estats Units, es recolza en una definició del coneixement objectiu des d'una perspectiva liberal.

Ho repeteixo: es tracta dels experiments que són reeixits localment i en què tu, com a ciutadana, pots decidir. Democràcia és integrar-nos en aquests processos d'innovació.

És un procés llarg, una democràcia real implica mantenir-nos desperts, expectants, i no esperar que Google ens salvi. L'àmbit municipal és important. I poso novament l'exemple de Barcelona: és una ciutat que t'abraça i que ha pogut mantenir la seva identitat, fins i tot entorn de la catalanitat. Tenir una identitat pròpia que lluita pel que és local però que no rebutja el que és forà és un cas d'èxit. Tenim moltes coses per aprendre'n. I vostès mateixos haurien de remarcar això. Espanya té xifres pitjors en termes d'ocupació, però no en termes d'una societat més oberta al que és diferent.

Hi ha molts experiments d'innovació en la societat civil i hauríem de tenir més espais per a blindar els casos d'èxit locals. Ningú no en parla. Això fa llàstima, sobretot quan passa a la teva ciutat i no te n'adones.