«Hi ha un discurs no demostrat que vincula el selfie amb la superficialitat, la banalitat i el narcisisme»

La Gemma San Cornelio és professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, concretament dels graus de Comunicació i Disseny i Creació Digitals. Pertany a MEDIACCIONS, un grup de recerca interdisciplinari que inclou professors investigadors dels àmbits de la Comunicació, l'Art i les Humanitats. Entre els últims projectes que han desenvolupat hi ha SelfieStories i personal data, que va ser finançat per la Fundación BBVA i es va acabar fa gairebé un any. Amb tot, encara n'exploten els resultats perquè van acumular una gran quantitat de dades. L'estudi Selfies and cultural events: mixed methods for the study of selfies in context conclou que l'autofoto és una eina de narrativa personal quotidiana, que les autofotos de grup guanyen pes i que es fa servir menys l'etiqueta #selfie.

La Gemma San Cornelio és professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, concretament dels graus de Comunicació i Disseny i Creació Digitals. Pertany a MEDIACCIONS, un grup de recerca interdisciplinari que inclou professors investigadors dels àmbits de la Comunicació, l'Art i les Humanitats. Entre els últims projectes que han desenvolupat hi ha SelfieStories i personal data, que va ser finançat per la Fundación BBVA i es va acabar fa gairebé un any. Amb tot, encara n'exploten els resultats perquè van acumular una gran quantitat de dades. L'estudi Selfies and cultural events: mixed methods for the study of selfies in context conclou que l'autofoto és una eina de narrativa personal quotidiana, que les autofotos de grup guanyen pes i que es fa servir menys l'etiqueta #selfie.

La idea del narcisisme és un dels tòpics dels quals volíem fugir en aquest projecte. D'una banda, ningú no ha demostrat amb dades que això sigui així i, de l'altra, no pertany al nostre àmbit. Això en tot cas que ho defensin els psicòlegs, perquè no és el que nosaltres buscàvem amb el projecte. Volíem estudiar les diferents apropiacions de l'autofoto o com l'autofoto s'inscriu dins d'una narrativa personal, perquè en realitat l'autofoto no funciona per si mateixa, només és una peça. Ni és tan abundant com pensem, perquè quan l'hem analitzat quantitativament no n'han sortit tantes, ni és tan rellevant. És rellevant en alguns moments concrets, en què la gent decideix que ha de fer una autofoto. Té molt a veure amb la idea d'enregistrar un moment que és significatiu, es tracta d'una de les funcions de la fotografia de tota la vida. Els joves fan més autofotos i alguns estudis han determinat que en porten a terme més les dones que els homes, però això no ho hem trobat amb les nostres dades. Hi ha un discurs relacionat, i no demostrat, que vincula l'autofoto amb la idea de la superficialitat, de la banalitat, del narcisisme.

Sí, això també ho vam treballar, sobretot en projectes anteriors: la creativitat col·lectiva o la creativitat dels usuaris del dia a dia, la creativitat quotidiana. Hi ha com un apoderament, un cert domini de les eines tecnològiques que serveixen per a enregistrar, un domini de la imatge. A les xarxes socials, per exemple a Instagram, es pot veure que hi ha un nivell important de qualitat visual en les imatges, i hem anat evolucionant cap aquí.

Un dels llibres que recomano és La estetización del mundo, de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, que parla de com vivim en un món en què la imatge estètica és molt important. Té una perspectiva crítica, però també provocativa. Els autors plantegen que el capitalisme, caracteritzat per haver-ho fet tot «lleig», potser ha aportat alguna cosa bona: posar en primer terme l'experiència estètica, per exemple. Ells fan servir el concepte de transestètica, que no solament pertany a l'art, sinó que travessa diferents esferes de la producció cultural. El llibre parla de disseny, d'arquitectura, de moda i de com tot això ha anat configurant d'alguna manera un gust per les coses boniques.

Un altre llibre que recomano es titula The invention of creativity, d'Andreas Reckwitz, que vincula aquesta obsessió de l'estètica amb la creativitat. Ens interessa molt que tot sigui bonic, i aquesta novetat és el que fa que la creativitat hagi esdevingut tan important en els àmbits social i institucional. Aquest treball, més sociològic, també posa de manifest altres qüestions relacionades amb la creativitat, com ara el treball creatiu, la precarietat i com les concepcions de la creativitat com a quelcom vinculat al gaudi personal fan que al final acceptem condicions precàries simplement pel fet de dur a terme una activitat que ens agrada; d'alguna manera, té aquesta contrapartida.

Aquests llibres em semblen interessants perquè apleguen totes les obsessions que hem anat treballant.