Qui practica el senior cohousing? Dona, culta i de més de 65 anys

Foto: Thomas Kelley / Unsplash
12/06/2017
Ainhoa Sorrosal
Els usuaris han dedicat la seva vida laboral a l'educació, la sanitat i el benestar social

Dona, amb nivell educatiu mitjà-alt i que treballava en els àmbits educatiu, sanitari o social és el perfil mitjà de les persones a partir de 65 anys que decideixen viure en habitatges col·laboratius a Espanya, coneguts com a cohabitatge (cohousing). Les primeres experiències a l'Estat d'aquesta convivència sènior es remunten a l'any 2000. Actualment, ja hi ha 34 grups –6 a Catalunya– que estan en diferents fases. Són projectes que fomenten la vida en comú, l'ajuda mútua i serveis assistencials entre la gent gran per a un envelliment actiu.

Aquests són els principals resultats preliminars del projecte MOVICOMA, el primer estudi sobre cohabitatge sènior a Espanya, en què s'ha fet un seguiment de 13 grups. L'estudi s'ha presentat aquest dilluns al matí a Barcelona en una jornada organitzada pel grup de recerca CareNet (Care and Preparedness in the Network Society) de l'IN3-UOC, liderat per l'investigador Daniel López Gómez.

«La capacitat de decidir com es vol viure la vellesa fins al final i de posar en pràctica noves maneres de fer-nos càrrec col·lectivament d'aquest procés vital és un dels punts distintius d'aquests grups», afirma López. L'estudi revela que el motiu principal per a viure en un projecte d'habitatge col·laboratiu és «envellir amb autonomia», «compartir i viure en comunitat» i «disposar d'un entorn i uns serveis adequats». «Només té sentit ser actiu quan puc decidir», remarca aquest investigador.

Segons l'estudi, per cada 10 dones només hi ha 3,5 homes que trien aquesta manera de viure. «Tenen un capital social, cultural i polític que els permet tirar endavant projectes exigents com aquest de manera autogestionada. Formen grups amb experteses diferents i diferents estils de lideratge, però acostumen a funcionar tots d'una manera molt participativa i a constituir-se en cooperatives», assenyala López.

En els grups de cohabitatge que es van creant la mitjana d'edat és de 65 anys i en els pioners que ja viuen en comunitat puja fins a 75. Entre fer un pas i l'altre es triga nou anys. Però quins són els factors que afavoreixen aquesta opció de vida?
 

  • Crisi de les cures. Els treballs de cura són insostenibles en les famílies i generen formes d'explotació que pateixen especialment les dones. La reducció de la família nuclear i de les xarxes de suport, el retard de la maternitat/paternitat, els canvis laborals i la creixent mobilitat social fan que les persones que es fan grans no vulguin ser una càrrega per als fills. Alhora, cada vegada hi ha més gent gran sense fills, soltera o divorciada que busca alternatives de futur davant d'un estat del benestar en crisi.
  • Percepció negativa de les residències i centres geriàtrics. En la majoria de casos, no poden accedir a una plaça pública, però tampoc no poden assumir el cost d'una residència privada. A més, entenen que aquesta opció és el primer pas per a perdre l'autonomia personal i, per tant, la dignitat.
  • Necessitat de generar nous vincles quan les xarxes veïnals i d'amistat es debiliten. L'opció d'envellir a casa es percep com una opció de solitud. La possibilitat de viure en comunitat representa la capacitat d'ampliar el cercle social.
  • Necessitat de continuar actiu després de la jubilació. Iniciar un procés de cohabitatge té un component d'emprenedoria fort i això permet a moltes persones continuar fent una vida activa personalment, socialment i políticament.

 

Daniel López Gómez

Expert/a en: Conseqüències socials i ètiques de les innovacions tecnològiques en el camp de la salut i l'atenció social, especialment en la promoció de l'envelliment actiu i la vida independent. Formes d'apropiació social de la tecnologia i participació en processos d'innovació social i tecnològica per part de col?lectius vulnerables. Cohabitatge sènior. Gestió de situacions d'emergència i desastres amb col·lectius especialment vulnerables.

Veure fitxa