«Com més treballadors socials sanitaris hi ha, més recursos s'estalvien i més benestar es genera»

 

Dolors Colom Masfret va estudiar, als anys vuitanta, la diplomatura de Treball Social amb una vocació: exercir en l'àmbit hospitalari. Dècades després, ha estat la impulsora de la creació del màster universitari de Treball Social Sanitari dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), l'únic de les seves característiques que hi ha al món. També és una de les persones que lideren l'estratègia perquè l'anterior Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat reconegui el treball social sanitari com a professió sanitària. A més, des del 2015, Colom lidera un moviment perquè la UNESCO declari el 3 d'octubre Dia Internacional del Treball Social Sanitari, proposta que suma adeptes any rere any. El motiu és que el 3 d'octubre del 1905 es va crear la primera plaça de treballadora social sanitària en un hospital nord-americà. Però què fan exactament aquests professionals? «Estem en l'equip de salut i ajudem les persones perquè s'ajudin», resumeix.

 

 

Dolors Colom Masfret va estudiar, als anys vuitanta, la diplomatura de Treball Social amb una vocació: exercir en l'àmbit hospitalari. Dècades després, ha estat la impulsora de la creació del màster universitari de Treball Social Sanitari dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), l'únic de les seves característiques que hi ha al món. També és una de les persones que lideren l'estratègia perquè l'anterior Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat reconegui el treball social sanitari com a professió sanitària. A més, des del 2015, Colom lidera un moviment perquè la UNESCO declari el 3 d'octubre Dia Internacional del Treball Social Sanitari, proposta que suma adeptes any rere any. El motiu és que el 3 d'octubre del 1905 es va crear la primera plaça de treballadora social sanitària en un hospital nord-americà. Però què fan exactament aquests professionals? «Estem en l'equip de salut i ajudem les persones perquè s'ajudin», resumeix.

 

La quotidianitat es desequilibra quan la persona es posa malalta i ha d'ingressar en un hospital o visitar-se al centre d'atenció primària (CAP). Nosaltres estudiem, diagnostiquem i, partint d'aquest diagnòstic, intervenim en tots els aspectes psicosocials que tenen a veure amb la persona malalta i la seva família.

La malaltia trenca la dinàmica familiar i social i genera una xarxa de dificultats que van afectant les persones que són al voltant del malalt. El treballador social sanitari se centra en això i ajuda a gestionar-ho. Ajuda les persones a prendre decisions adequades. Els aclareix certes qüestions o, de vegades, els assessora sobre els recursos externs a què poden accedir per a anar assumint la nova situació. Cada persona és diferent. Al treballador social sanitari no el preocupen els problemes, sinó com les persones se n'ocupen i els resolen.

Si el senyor Josep s'ha trencat el fèmur i viu sol, serà molt diferent si té un fill que viu a la casa del davant i se'n pot ocupar que si aquest fill que viu a la casa del davant està mig any de viatge per feina. El segon cas és més complicat i el treballador social sanitari estudiarà la situació perquè el fill no hagi de deixar la feina però el pare tingui assistència.

Un altre exemple molt clar és si el treballador social sanitari coneix el malalt des que entra per la porta de l'hospital i pot fer una planificació de l'alta o bé el coneix al final, quan el metge ja ha dit que li dona l'alta.

En aquest últim cas, posem que el metge diu a una malalta que demà ja podrà anar a casa, i la malalta diu que a casa ningú no l'ajudarà, no té res a la nevera i no podrà anar a buscar la medicació perquè el seu marit també està malalt. I el metge li diu: retardarem l'alta tres dies perquè vostè es pugui organitzar i avisarem la treballadora social sanitària perquè l'ajudi.

Si ho hagués fet, vint-i-quatre hores després d'ingressar ja hauria dut a terme un cribratge (screening) de treball social sanitari de la malalta, i hauria detectat les dificultats evidents, hauria elaborat el diagnòstic social sanitari i dissenyat un pla d'intervenció, i, quan el metge li hagués donat l'alta, segurament hauria pogut marxar i fer-ho en més bones condicions socials. En el primer cas, consumim recursos de l'hospital per humanitat, però comencem a desequilibrar el sistema amb costos que no obeeixen a les finalitats de l'hospital.

Això és el que ensenyem que cal fer, al màster. S'ha d'intervenir a partir de programes de planificació de l'alta i en coordinació amb els treballadors socials sanitaris dels CAP, que seran els qui veuran aquesta malalta quan li hagin donat l'alta de l'hospital. I l'altra cosa important és que els professionals del treball social sanitari no podem ser només prescriptors de recursos, com ara aconseguir un servei de suport a un cuidador d'un malalt d'Alzheimer. Hem de saber bé què comporta cada malaltia i la situació concreta del malalt i de la seva família. Hem de ser professionals i aplicar el coneixement, a l'hora de prendre decisions. En definitiva, hem d'elaborar el diagnòstic social sanitari. Per cert, l'any passat, es va celebrar el centenari de la publicació del primer llibre sobre el diagnòstic social, escrit per Mary E. Richmond.

Alguns dels criteris de risc actuals es poden donar en persones de més de setanta anys que viuen soles amb un cònjuge d'edat similar o persones de més de setanta-cinc anys que ingressen molt sovint a l'hospital, o de més de setanta-cinc anys que han patit alguna caiguda. En aquest últim cas, als anys noranta es van fer estudis al Departament de Geriatria de l'Hospital Mount Sinai de Nova York, on vaig tenir la sort de fer petites estades quan vaig començar a exercir, que indicaven que hi havia persones que provocaven la caiguda per a poder ingressar a l'hospital. També hi ha factors de risc que no són relacionats amb l'edat, com persones que han tingut un accident vascular cerebral [un ictus o una hemorràgia], que han patit politraumatismes o que tenen malalties cròniques degeneratives.

Ho és com a determinant de la salut. Però per als treballadors socials sanitaris no és més important que per a un metge o un infermer. Per a nosaltres, tota persona que entra al sistema sanitari ho fa perquè està malalta, no perquè tingui més capacitat econòmica o menys. És clar que, quan fas el cribratge, si detectes una dificultat econòmica, hi pot influir. Tornant a l'exemple del senyor Josep: si s'ha trencat el fèmur, i viu sol i té un fill que no sempre pot estar per ell, però té moltes propietats i, per tant, ingressos econòmics, i pot contractar algú que l'ajudi, és diferent que en el cas que tingui una pensió mínima i prou. Amb tot, en treball social sanitari, el criteri econòmic mai no ens fa començar una intervenció. És secundari.

El 1985 vaig fer un viatge privat als Estats Units i, per curiositat, vaig anar a l'Hospital Universitari George Washington, on vaig preguntar per la treballadora social sanitària. A l'Estat espanyol, en aquell moment, molts hospitals no en tenien. La senyora d'informació d'aquell hospital americà em va demanar: «Amb quina vol parlar?». I jo li vaig preguntar si n'hi havia gaires. «Unes dues-centes», em va dir. Vaig pensar que ho havia entès malament. Poc després, la directora del departament m'ho confirmava. Era un hospital d'uns mil llits i tenien unes dues-centes professionals de treball social sanitari. Aquí és molt diferent. A l'hospital on vaig exercir tretze anys, l'Hospital de Sant Andreu de Manresa, que avui és la Fundació Sociosanitària de Manresa, primer era jo sola, i quan vaig plegar ja érem un equip d'una cap de servei (jo mateixa), quatre treballadores socials sanitàries i dues treballadores familiars. Ens ho hem de treballar, hem d'aplicar el mètode científic per a créixer com creixen totes les disciplines. Tenim la responsabilitat, mitjançant la recerca i les proves, d'anar proposant a les gerències i els representants polítics que creïn programes i serveis per a resoldre els problemes reals que té la població. El que és social sempre és més lent que posar un antibiòtic per a una infecció. Social vol dir quotidià, i el que és quotidià tremola davant la malaltia, fins i tot en el cas de les famílies més sòlides.

He fet força recerca en aquest sentit i, com més treballadors socials sanitaris hi ha, exercint com a tals, és clar, més recursos s'estalvien i més benestar es genera; sense privar les persones de cap dret, al contrari.

El primer és el reconeixement de la feina de treballador social sanitari com a professió sanitària. Juntament amb la presidenta de la Societat Científica Espanyola de Treball Social Sanitari (SCETSS), Neri Iglesias, hi treballem molt seriosament, i el màster de la UOC n'és una peça clau. Tenim entrevistes amb representants polítics. I el segon repte, el gran repte, és que els professionals, quan entrin a treballar en un centre sanitari, comencin a intervenir a partir de protocols, procediments... que facin un treball professional, que s'organitzin, que apliquin i generin coneixements.