Bates amb poemes per a personal mèdic i àudios literaris per a persones malaltes de COVID-19, algunes mostres de voluntariat en temps de coronavirus

  voluntariat, covid-19, ajudar

Foto: Adam Nie?cioruk / Unsplash

04/06/2020
Àngels Doñate

Diuen que els moments difícils treuen el millor de cadascú. Sens dubte, aquesta pandèmia ha estat un dels pitjors moments que molts hem viscut, i la reacció de tantes persones ha confirmat la dita popular. A través del telèfon o de les videoconferències, utilitzant les paraules o les mans, fins i tot fent acte de presència «emmascarada», membres de la comunitat UOC també han aportat el seu granet de sorra voluntàriament. Mascaretes i bates noves, classes de repàs, textos llegits, poemes cosits, converses telefòniques, aliments repartits…, tones d'esforç, feina, imaginació, il·lusió i solidaritat per estar al costat dels més vulnerables, dels que patien, dels que treballaven sense descans.

 

Un dia i un hospital qualssevol, un sanitari de qui no sabem el nom es posa una bata neta… i poètica: porta versos de Maria del Puig Ventura, estudiant del grau d'Arts i, durant la pandèmia de la COVID-19, voluntària a Sant Celoni per cosir bates i mascaretes. «Vaig incorporar "Poesies confinades" a manera d'etiqueta a les bates que produeixo perquè vaig pensar que seria bonic donar un missatge de suport a tots els sanitaris que s'han deixat la pell cuidant-nos. Escriure-hi alguna cosa que els fes desconnectar uns segons, un respir abans d'enfrontar-se a situacions dures. Vaig aprofitar uns retalls de les bosses amb què vam confeccionar les bates per escriure poesies meves. Per a mi la poesia és fugir i refugiar-me en un món de sentiments profunds. La poesia té moltes lectures i és la persona que la llegeix qui la completa amb les seves experiències; per això, en aquests temps convulsos, la poesia pot aportar sensibilitat, pausa i reflexió», assegura.

«Les paraules han estat igual que les abraçades i les carícies a distància, a través de la literatura», ens explica Ana Valdés, graduada en Informació i Documentació i tutora d'assignatures de lliure elecció. És bibliotecària: «Vam haver de tancar i marxar a casa amb els ordinadors» per continuar oferint alguns dels serveis, com els préstecs en línia o concursos de microrelats. Però temps especials demanen també «efectes especials». Els tècnics i tècniques de les biblioteques públiques municipals de Villena, on treballa, van posar en marxa la iniciativa «Textos por teléfono (y por sorpresa)»: «Sota petició, enviàvem àudios amb textos relacionats amb la situació que vivien les persones oients: malalts, sanitaris esgotats de treballar tant, persones que havien perdut un ésser estimat, gent gran que no podia veure els nets… Ens hem adonat del poder de les paraules per alleugerir i sanar.» L'Ana ens explica que «han aportat alegria i felicitat agraïda a persones que s'han sentit menys soles en aquest confinament que ens ha reclòs i ens ha exclòs de les relacions». Gloria Fuertes, Maria Elena Walsh, Roald Dahl, Erich Fromm, Gabriela Mistral, Mario Benedetti, Alejandra Pizarnik, Walt Whitman, Ángel González, José Hierro... han creuat els carrers buits, han travessat les parets i s'han ficat en cases i hospitals… sense mascaretes. 317 àudios per telèfon «i gairebé cap repetit», explica orgullosa.

La paraula també és el camí que Lídia Yesares ha fet servir per acompanyar. «El meu confinament té un nom (més enllà del de la meva petita), i és Sra. Joana», afirma aquesta graduada en Psicologia i Psicopedagogia i tutora del màster universitari de Neuropsicologia. «El confinament em va agafar de baixa maternal, amb una nena de dos mesos. El meu ajuntament cercava persones voluntàries i vaig oferir-me per fer acompanyament telefònic. La Sra. Joana té noranta anys, no té suport familiar i se sent molt i molt sola.» En què ha consistit la seva tasca? «Li he estat fent un petit suport, sobretot emocional, enraonant una estoneta cada dia amb ella, sobre la COVID-19, la situació, les seves històries personals... Escoltar-la m'aporta la saviesa d'una vida llarga. Parlar amb ella cada dia em reconforta; saber que, malgrat la situació, la solitud i les complicacions físiques, espera cada dia la meva trucada, que hagi passat del "vull que la meva vida acabi ja perquè així no es pot viure" a l'"a veure si acaba tot això i et veig a tu i a la teva petita, que tinc un regalet", em reconforta. Paradoxalment, també em genera intranquil·litat veure que el sistema i el confinament poden ser tan perversos en certes situacions...» També ha fet gestions al CAP per agilitzar-li algun tràmit mèdic, ajudar-la amb la medicació... «No sé si en realitat això entra dins del pla de voluntariat, però entra en el meu pla personal d'empatia i compassió», i afegeix: «A poc a poc ha agafat confiança i hem establert un vincle suficient perquè la pugui ajudar en petites gestions.»

Beneït telèfon... ja gairebé el teníem oblidat! Stephanie Alvarez, estudiant del postgrau de Cooperació Internacional i Administrativa, va rebre una trucada de Creu Roja per col·laborar-hi «trucant a persones vulnerables. Finalment, vaig anar a Fira de Barcelona com a mediadora intercomunitària, on vaig col·laborar ajudant les persones sense sostre»; això sí, «sense deixar de presentar les meves activitats» perquè la UOC ha continuat! Julio César Rey també és voluntari de Creu Roja i ha coordinat el centre dels sensesostre de la seva ciutat, Torremolinos, situat en un alberg. La seva feina ha consistit a «treballar amb els serveis socials, fer visites i celebrar reunions individuals per fer valoracions, tot i que molts són coneguts dels serveis socials. I després... he estat "noi per a tot"! Repartir aliments, comprar a farmàcies i supermercats...».

Aquí i ara, moltes persones de la comunitat UOC s'han preguntat què sabien fer. Era el moment de recuperar habilitats i coneixements. Per exemple, Raquel García, estudiant de grau de Màrqueting i Investigació de Mercats, ha cosit mascaretes per donar-les a hospitals i persones que havien de treballar. Assegura que «és important aportar en aquests moments perquè no costa gens. Jo sé cosir i faltaven mascaretes. Per què ser egoista i no fer-ho o fer-ho només per a mi?». Mònica Corrales, estudiant del grau de Relacions Laborals i Ocupació, es va apuntar a la plataforma www.universitarioscontralapandemia.es i fa classes d'assignatures tècniques per Skype. «M'han designat una família amb dues filles, de 6è. de Primària i 1r. d'ESO, amb problemes d'aprenentatge diagnosticats. Les noies estan supercontentes i jo sento una gran satisfacció. El seu esforç i l'aplicació per a l'estudi són commovedors.»

Carles Sierra també ha donat suport, però no acadèmic, a infants i joves. Aquest estudiant de primer semestre va crear, amb la seva família, una associació per a adolescents amb diversitat funcional i es dediquen a fer activitats esportives, de lleure o assistència amb gossos per treballar la seva inclusió. Ara, teletreballant i amb dos fills petits, han continuat fent videotrucades col·lectives per acompanyar-se, i gràcies «al noi del bar on sempre anem amb els nois, he repartit més de 35 menús en un mes entre les famílies que ho necessitaven».

Aquestes experiències marquen el confinament; el fan diferent per als altres, però també per a ells mateixos. L'Ana ens comparteix que, en llegir els textos per telèfon, «sobretot vaig sentir emoció en el sentit més ampli del terme. Hi havia nens que creien que el que sentien era quasi màgic!». La Maria afirma que «quan comença la pandèmia i el món s'atura, t'adones del que és important i de quines feines són essencials. Tens cert malestar quan t'adones que en aquests moments no ets útil a la societat. Així que havia de buscar alguna cosa per fer!».