Carlota Gurt, escriptora i traductora
- Com et definiries?
Depèn del dia o de l'època. Soc moltes coses alhora, definir-me és difícil, però soc una buscadora. M'agrada buscar coses que em satisfacin i vaig provant.
- De petita volies saber moltes coses. Vas començar estudiant Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona i vas continuar amb Empresarials, Humanitats i Estudis de l'Àsia Oriental a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i Traducció i Interpretació a la Universitat de Vic.
Tinc la sensació que sé poques coses; com més saps menys saps. No sabia què volia saber, només sabia que volia saber moltes coses, aprendre coses noves i estudiar. La universitat és una manera d'obligar-te. Si no hagués tingut fills, hauria continuat estudiant potser matemàtiques o astrofísica, però vaig haver de deixar-ho.
- Quin era el criteri per anar triant les carreres?
Vaig fer Comunicació Audiovisual amb la idea de poder treballar a la televisió, però de seguida vaig veure que volia manar. Vaig començar sent productora a La Fura dels Baus. Aquí va ser quan vaig estudiar Empresarials i tenia la idea de fer ADE, però ja estava avorrida. Creia que tenia llacunes de cultura general i que podria cobrir-les fent Humanitats. Quan feia Comunicació Audiovisual, vaig triar de lliure elecció Introducció al pensament xinès i vaig flipar amb la cosa asiàtica, fins i tot vaig anar un estiu a la Universitat de Pequín per estudiar la llengua. D'aquí sorgeix la tria dels Estudis de l'Àsia Oriental. I després vaig fer Traducció.
- Trobes a faltar continuar estudiant?
En certa manera, sí. Si pogués, faria Sociologia o Filosofia. Quan llegeixes, aprens, però a mi m'agrada l'aprenentatge estructurat, és una manera de fer el camí més curt. El material ja ha estat processat i condensat abans. No continuo estudiant perquè no tinc temps ni diners. M'agrada ser traductora. Una part de la feina és aprendre, cada text és diferent i sempre has de buscar coses de les quals no en tens ni idea. És molt estimulant.
- Què va fer que triessis tres cops la UOC?
Va ser una qüestió pràctica. Ja treballava i no podia anar a una universitat presencial. Treballo des dels 22 anys. L'opció de la UOC era molt fàcil, tot a distància. Feia un curs per any.
- Vas arribar a manar?
A La Fura dels Baus era cap de producció, amb 22 anys vaig arribar a coordinar un equip de 200 persones per a la inauguració de la Biennal de València. M'ho passava molt bé, tenia molta responsabilitat i era estressant. Ho vaig deixar, me'n vaig anar a viure fora de Barcelona i vaig ser cap de producció del festival Temporada Alta. Era més relaxat, havia d'organitzar temps, diners, recursos. Soc molt d'optimitzar les coses, quan camino o condueixo, soc una mica obsessiva amb l'optimització. Soc de pensament lògic racional, tenir-ho tot a lloc va bé.
- Per què ho vas deixar?
Al final era una mica avorrit fer sempre el mateix. Quan treballava al Temporada Alta, ja traduïa coses per treure'm un sobresou. Sempre he estat autònoma, em permet tenir més flexibilitat. I les negociacions quan ets assalariada són més difícils.
- T'agrada anar per lliure?
Les jerarquies em costen una mica, soc de mal manar. Si és una persona excepcional, no hi ha cap problema, però en general la gent és poc eficient i, si és algú poc capaç, tinc problemes amb l'autoritat. Quan treballes sola, tot és més suportable.
- Ara només ets escriptora o continues traduint?
Ara escric novel·les, contes i articles; col·laboro en mitjans; faig activitats que deriven del fet d'escriure, com els clubs de lectura, i tradueixo. Vaig intentar deixar de traduir, però és una font d'ingressos. El que faig és traduir menys.
- Aquest any has participat en un club de lectura de la UOC amb personal de la Universitat. Com és la relació amb els lectors?
Soc l'única autora que ha repetit, ja en vaig fer un fa tres anys. Els clubs de lectura m'agraden, hi ha lectors que és un honor que et llegeixin. En certa manera, tenir relació amb els lectors és com tenir una vida pública. Això ho porto una mica malament, està descompensat. Si t'exposes públicament, amb les incomoditats que això suposa, a canvi hauries de tenir una compensació econòmica i no passa ben bé així.
- És més fàcil ser escriptora que traductora?
Traduir sempre fa més por perquè és molt minuciós. Hi ha coses que potser no entens o no estàs segura de si has sabut trobar el to. Si fas una mala traducció, afectes algú altre. Per això, quan tradueixo tinc més sensació de responsabilitat, necessito sentir que ho faig bé.
- Escrius algun diari personal, com quan eres petita?
Ho intento, però fracasso. Fa gairebé dos anys que tinc un arxiu a l'ordinador que és com un diari. La idea és escriure-hi almenys un cop a la setmana, però la vida diària se'm menja. El món aniria millor si tothom ho fes perquè escriure un diari o ficció és una manera de parlar amb tu mateixa, de tenir un diàleg intern.
- Què fa que tiris endavant una idea per escriure sobre ella?
Que hi hagi quelcom que em toqui. Només puc escriure sobre coses que, d'alguna manera, em preocupen, amb què estic encallada a la vida o per a les quals no tinc respostes.
- Li ensenyes a algú el que vas escrivint?
Els articles, normalment no, tret que pensi que podrien ser conflictius i vulgui assegurar-me que s'entenen. Els textos de ficció, com més ulls se'ls mirin, millor. Sempre hi ha coses que tu no pots veure. Quan escrius, tens tan clar el que vols dir que potser descuides alguna cosa. Hi ha detalls que només els pot veure algú que s'ho mira sense saber.
- Com és això de traduir-te a tu mateixa?
Està bé, et dona un coneixement més profund i més control sobre el text final. Quan tradueixes, coneixes millor el text que quan l'escrius, és una manera de disseccionar-lo. Biografia del foc va sortir alhora en català i castellà. El vaig escriure en català i, mentre l'anava traduint, anava canviant les dues versions.
- Tens rituals a l'hora de traduir o d'escriure? Una hora, un lloc?
No, no tinc gaires manies. Com que visc en dos llocs diferents, vaig amb l'ordinador a sobre. Intento estar ben asseguda; si no, m'agafa mal d'esquena o a les mans. A casa meva sec en una bola en lloc d'una cadira. No tinc unes hores pautades. Per traduir, intento ser regular. Tinc termini de lliurament i cada dia faig tantes paraules. I després faig la resta de coses.
“«El problema és que moltes vegades les ficcions plantegen més respostes que preguntes, i a mi m'interessen més les preguntes»”
- Al català li falta glamur. Què creus que hauríem de fer perquè sigui sexy?
El problema del català és que té una aura com si fos una tortura. Crec en el català correcte, però estem corregint-lo tant que sembla impossible parlar-lo bé. Cal una certa flexibilització. Cal fer entendre a la gent que el català no és una cosa rància i que és funcional per a tots els registres, dels més vulgars als més científics. Hem de treballar i comunicar-nos amb un català viu, que ens toqui emocionalment i no posi distància.
- Ara estàs escrivint? Saps quan tornaràs a publicar?
Al novembre sortirà amb Barcanova la novel·la infantil La teoria dels forats, amb què vaig guanyar el Premi de Narrativa Infantil i Juvenil Guillem Cifre de Colonya. És la meva primera novel·la infantil. I després estic pendent de si aconsegueixo una subvenció de creació literària per a una novel·la breu que tinc començada. Tinc el plantejament i les trenta primeres pàgines. No he agafat cap traducció gran per al segon semestre amb la idea de fer articles i dedicar-me a escriure.
- Somies molt quan dorms. També somies desperta?
No gaire, soc bastant realista i poc somiatruites. Tinc un funcionament gairebé empresarial, em plantejo objectius: escriure, publicar, etc.
- Com desconnectes?
Amb els meus fills. Parlant, sobretot parlant amb gent. També llegeixo. Menjar em desconnecta molt, em fa molt feliç, és infal·lible, així de banal. Amb el sexe, un bon vi, anant a llocs i sortint de la rutina. Sortir fora de casa i estar en un altre entorn és un estímul nou, i tot el que tens al cap es queda una mica més avall.
- Algun descobriment que hagis fet últimament?
Els enlluernaments em duren poc, sovint hi trobo les pegues. Cărtărescuco em va agradar molt, però després està tan ficat dins del seu jo… No estic gaire enganxada a la ficció audiovisual. M'agradaria mirar-ne més, però moltes vegades crec que és una pèrdua de temps. Em costa trobar alguna cosa que m'agradi molt, és una mica decebedor. La ficció americana em carrega. Els americans són uns extraterrestres, com a cultura són molt diferents, tenen una altra manera de mirar-se la vida. Europa connecta més amb mi. El problema és que moltes vegades les ficcions plantegen més respostes que preguntes, i a mi m'interessen més les preguntes.