"Internet és el millor lloc d’aprenentatge"

L’International Board of Standards for Training, Performance and Instruction (IBSTPI) és un consell format per professionals de prestigi del món de l’ensenyament, la indústria privada, el sector militar i governs d’arreu del món. L’actual presidenta, Barbara Grabowski, ens explica com aquesta organització sense ànim de lucre investiga i aconsella quines competències hem de tenir per a exercir diferents professions, entre les quals, ensenyar en línia.

L’International Board of Standards for Training, Performance and Instruction (IBSTPI) és un consell format per professionals de prestigi del món de l’ensenyament, la indústria privada, el sector militar i governs d’arreu del món. L’actual presidenta, Barbara Grabowski, ens explica com aquesta organització sense ànim de lucre investiga i aconsella quines competències hem de tenir per a exercir diferents professions, entre les quals, ensenyar en línia. La nostra organització s’ocupa de desenvolupar i validar normes internacionals per a la formació o aprenentatge, la realització de tasques i la instrucció en el món virtual. Aquesta és la primera meitat de la nostra missió; la segona és promoure la implantació d’aquestes normes. A la pràctica, el que fem és investigar per a desenvolupar i validar aquestes normes, i posteriorment organitzem seminaris, conferències i consultories per a promoure’n la implantació. L’IBSTPI va ser el primer a desenvolupar les competències que ha de tenir l’instructor designer, és a dir, va normalitzar les aptituds, coneixements i actitud que ha de tenir. Aquesta definició la vam donar pels volts del 1977 arran d’una necessitat de les dues associacions professionals relacionades, l’Association for Educational Communications and Technology (AECT) i la International Society for Performance Improvement (ISPI). Ja llavors vam pensar que calia definir les normes de la professió. Això va assentar les bases d’un comitè d’estudi, que va continuar treballant fins que l’any 1984 va esdevenir una organització sense ànim de lucre, en què teníem quinze directors electes que representaven la comunitat internacional. Avui tenim persones amb experiència en consultoria de negocis i indústria, governs, el món acadèmic… La gent va i ve, els representants canvien i aquest consell sempre recull un sentit del territori. Identifica on hi pot haver problemes pel que fa a definició de competències de professions, com en el cas del training manager, del qual també hem definit les competències. En el cas de la figura de l’instructor, que abraça diferents camps, fa alguns anys va incorporar la modalitat d’ensenyant virtual. Tenim un model de desenvolupament de competències amb tres fases. Quan el consell o board decideix que cal desenvolupar competències en una àrea, el primer pas és revisar la bibliografia, estudiar què s’ha dit fins ara i com s’han valorat fins ara les competències necessàries. El segon pas és crear grups d’avaluació de persones que descriuen la seva feina, com apliquen les seves competències. I en tercer lloc, l’equip d’experts —que és format per professionals de diversos sectors de la societat— fa l'avaluació i escriu l’esborrany de les competències. Preparem una enquesta que avaluen associacions de tot el món i emeten un judici sobre les normes que hem proposat. Al final recollim totes les dades, les adaptem o modifiquem i donem la nostra visió final. Escrivim un llibre amb la recerca que hem fet per tal que tothom vegi quina és la nostra metodologia, els passos que hem seguit i les conclusions a les quals hem arribat. També hi ha un capítol que explica com es posen en pràctica les nostres recomanacions. Funciona, com ha passat en els darrers vint-i-quatre anys, amb una recerca de base que és avaluada per l’equip de reflexió (Think Tank), un grup de directors amb visió general que elaboren unes normes. Poden decidir, per exemple, que uns estàndards ja no funcionen, que el sector dels negocis ha canviat tant que s’han de replantejar les normes o, en el cas de l’estudiant en línia o del professor, també la tecnologia ha canviat i ara l’instructor se centra més en l’estudiant… Les competències que han de tenir els professors dels centres han estat revisades tres vegades! Les primeres definicions van ser el 1993, quan la gent pensava que l’instructor havia de difondre informació i, per tant, es reflectia aquest tipus d’estratègia d’ensenyament i aprenentatge. A final dels anys noranta, la tecnologia va entrar en ple funcionament i la pedagogia va començar a canviar, de manera que vam haver de canviar les normes. Però després, el 2003, hi va haver una readaptació sobre la base dels últims canvis. Actualment hi ha un debat molt intens sobre les diferències entre l’ensenyament cara a cara i l’ensenyament virtual. El debat gira entorn de les diferents competències que ha de tenir cadascun dels instructors, ja que els mètodes són diferents. A mesura que investiguem el tema, però, trobem uns principis comuns. Per exemple, en tots dos àmbits cal fer comunicació de manera efectiva: és important en el cara a cara i també ho és en l’ensenyament en línia. Al capdamunt de tot de la classificació de competències, aquestes són iguals. Moltes vegades les normes són diferents segons els contextos. Per exemple, l’entorn acadèmic té poc a veure amb l’entorn empresarial i industrial. En aquests sectors, la comunicació és diferent tant cara a cara com en línia. Però nosaltres no tenim estàndards que baixin tant a aquest nivell. El que proposem és que la gent es plantegi com actua en el seu entorn. Per exemple: si prepares material de treball, com l’elaboraràs per a internet? No serà el mateix producte que quan el preparis per a un cara a cara. Les nostres normes serveixen per a tenir més coneixements sobre l’aplicació; el que nosaltres fem és oferir unes normes bàsiques perquè la gent les pugui aplicar. De fet, tenim una comunitat d’aprenentatge en què tothom pot venir i parlar sobre les normes que suggerim. Perquè cada context és diferent, i reflexionant junts anem millorant. Des del meu punt de vista la UOC és impressionant. Quan ens vam plantejar promoure la implantació de les normes a Europa, vam decidir venir aquí a parlar-ne. El que m’ha impressionat més és el model de la UOC, en què l’estudiant és al centre del sistema d’aprenentatge. Aquesta universitat va definint els diferents cercles al voltant de l’estudiant amb l’objectiu de crear un ambient d’aprenentatge virtual viable. Les universitats no desapareixeran, però els edificis sí. Quan em vaig implicar en l’ensenyament a distància, teníem un gran desafiament: les persones que necessitaven estudiar amb nosaltres no podien venir a la universitat. Això passava amb la indústria nuclear. Cada vegada que els professionals deixaven la seva companyia per venir a estudiar amb nosaltres, tota la seva feina es paralitzava i, a més a més, els resultava molt car. Això passava a mitjan anys vuitanta, i la tecnologia hi era, però no sabíem ben bé com utilitzar-la. Des de llavors fins ara, les universitats no han desaparegut perquè les persones aprenem millor en comunitats. La millor manera de comprendre és compartir les nostres idees amb els altres; això ho sabem. Per tant, és important tenir un professor, un instructor que guia l’aprenentatge, l’estudiant. Però penso que internet és el millor lloc d’aprenentatge. Pel que he après des dels anys setanta, crear entorns d’aprenentatge virtual és una gran millora per a l’ensenyament.