«Els sociolingüistes i antropòlegs sabem que no acabarem amb una sola llengua»

Va ser casualitat. Fa trenta-cinc anys estudiava sociolingüística a la Universitat de Michigan i em van fascinar els estudis de les diverses maneres de viure amb dues llengües. Quan vaig acabar la carrera vaig decidir voltar món i vaig arribar a Barcelona. És aquí que vaig decidir fer el doctorat sobre el bilingüisme a la vostra ciutat. Catalunya i el català sempre han estat el meus temes; trobo apassionant la situació de les llengües que es viu aquí. Quan vaig venir per primera vegada, l'any 1974, el català gairebé no existia per a una estrangera com jo. Calia tenir una xarxa d'amics que t'introduís al món en què es parlava català. Al 79-80 vaig tornar per fer el treball de camp de la tesi, i en aquell moment el català era el gran tema: era l'any de l'Estatut, el moment de tornar a l'autonomia. Hi havia molta emoció i es parlava més català que uns anys enrere, però encara no gaire. Amb els anys, he anat veient la llengua cada dia més normalitzada i quotidiana, com una realitat no forçada ni restringida. Per exemple, al 79, tothom es meravellava quan algú visiblement estranger com jo parlava català. Ara no es comenta tant. Tradicionalment a Catalunya hi ha hagut una forta vinculació entre llengua i identitat. Aquesta identificació pot ser útil en alguns moments, com ho va ser durant la dictadura franquista, però aquest vincle és un obstacle perquè l'adoptin nous parlants potencials. Una llengua que vol ser «normal», comuna ?utilitzada no solament pels nadius? ha de deixar de tenir una vinculació estreta amb la identitat i que s'associï amb uns perfils socials concrets. No es pot demanar als nous parlants que per a parlar català renunciïn a la seva identitat o canviïn el seu estil de vida. El català està en expansió perquè en els últims anys s'ha desvinculat d'una identitat socialment restringida. Estic en contra d'allò que es diu: que el que fan els joves és inevitablement el futur. Sí que he vist que la cultura popular dels joves a Barcelona i l'àrea metropolitana és en castellà; és cert que no es preocupen per la llengua. Però també he vist que, al cap dels anys, aquests mateixos joves que no parlaven mai català després en molts casos han adoptat la llengua. T'explicaré el que vaig detectar en un treball de camp que vaig fer entre el 1988 i el 2007. Vaig estudiar els hàbits lingüístics d'un petit grup d'estudiants d'ESO de l'àrea metropolitana. Eren castellanoparlants convençuts, de classe obrera i que se sentien desplaçats per no parlar català. L'any 2007 vaig contactar amb aquests mateixos joves i a trenta-quatre anys tenien unes històries molt boniques per explicar. Havien après català i havien passat a ser bilingües: «No em fa vergonya, estic orgullosa d'haver-lo après», em deia una jove.

Em van explicar històries molt interessants. El canvi d'actitud envers el català s'havia produït per diferents raons: haver entrat a la universitat, a la feina, haver conegut la parella, tenir criatures... Havien assumit la llengua perquè havien fet una evolució personal.

Són aquests moments que en Joan Pujolar ?professor i investigador dels Estudis d'Arts i Humanitats? anomena «mudes». A vegades tenim la sensació que «el que fan els joves és el reflex del futur», i no necessàriament és així. Hi ha vida després de l'institut! Hi ha dos discursos diferents, el discurs fet des de la política espanyola i el discurs fet des de les autoritats catalanes. Amb els anys he vist que el discurs polític que es fa a Espanya i el que passa al carrer cada vegada estan més desconnectats. Quan vaig venir de nou a Barcelona el 2006 em va sobtar sentir el discurs nacionalista espanyol contra el català; era més fort que mai. Per a mi era un xoc llegir el que deien els polítics i veure com hi havia poc problema de convivència entre les llengües a l'institut, al barri... En aquests trenta anys que fa que estudio la sociolingüística catalana he vist com el discurs espanyol ha anat augmentat la confrontació mentre que a la vida real els diferents parlants conviuen sense gaire problema. Sí. El problema és que els mitjans de comunicació estrangers solen passar majoritàriament per Madrid; per això tenen una impressió de Catalunya que no es correspon amb la realitat. Ja hi ha alguns grups que divulguen informació en anglès, com ara el Col·lectiu Emma. Hi ha un butlletí d'informació (newsletter), Catalonia In Transit, que publica resums en anglès d'informacions sobre Catalunya. També hi ha la Liz Castro, una nord-americana que ha escrit un llibre sobre la independència de Catalunya ?i que ara és la coordinadora de l'edició en anglès de VilaWeb?, l'escriptor Matthew Tree... És bo que ho facin perquè a fora molta gent, fins i tot professionals reconeguts, tenen molts estereotips sobre el fet català. El discurs polític sobre el català ha deixat el «dolor» de banda; ja no fomenta la vinculació entre llengua i identitat. Ja no parlen tant de «la nostra llengua» sinó de la llengua catalana. És un discurs més obert. Els sociolingüistes i antropòlegs sabem que no acabarem amb un sola llengua. Al llarg de la història, la majoria de les persones ha estat multilingüe i continuarà essent així, tot i el gran poder de l'anglès. És clar que jo sóc angloparlant i potser no veig el que experimenten els altres parlants, però estic segura que l'anglès no eliminarà les altres llengües. Et posaré un exemple. Ara treballo a Holanda, un país on la gent de menys de cinquanta anys parla un anglès perfecte. Però l'holandès també és una llengua molt forta; no tenen cap por de perdre-la.