«L'obsessió als anys noranta per donar l'esquena a Catalunya ha desaparegut del teatre català»

Sempre m'ho pregunten i sempre dono una resposta diferent. Sóc estudiosa del teatre peninsular en general i és natural interessar-se pel català. La llengua la vaig aprendre després de doctorar-me. El primer cop que vaig venir aquí, en veure la riquesa del món teatral que hi havia, em vaig enamorar perquè era un lloc molt especial. Vaig començar a venir als anys noranta, després dels Jocs Olímpics. Vaig descobrir un món teatral interessant i vaig pensar que algú del món nord-americà havia de parlar-ne. A més a més, vaig descobrir tota una generació d'autors que s'estava desenvolupant en aquell moment i que, a més, són de la meva generació, i també per això vaig tenir una identificació especial amb aquest grup emergent i els temes de què parlaven, la manera de ser i de fer teatre. He escrit sobre aquest tema, de com als anys 90 vaig quedar molt fascinada per la desaparició d'un paisatge i món català en el teatre. Encara que això avui ha canviat. En la darrera dècada, i a causa dels moviments migratoris, els canvis socials i culturals, ja no hi ha aquesta obsessió de donar l'esquena a Catalunya i veiem que se'n parla més dins del teatre, més que no pas en aquells primers anys noranta. No és que jo m'identifiqués necessàriament amb això, però en aquell moment tenia una mirada estrangera. De fet, una de les raons per les quals em fascinava aquesta situació és perquè venia dels Estats Units i conec la tradició del teatre nord-americà contemporani. Només es parla dels Estats Units, i de manera contínua, en les obres musicals, en les dramàtiques, en totes. Venir aquí i veure que ningú parlava del seu món, això em va fascinar durant uns anys. Fins que va canviar. Estic fent un treball amb un equip d'estudiosos de la UAB, amb els quals hem recuperat milers de papers a Alcalá de Henares. Papers sobre la censura de dramaturgs específics, i preparem ara un llibre. La idea és poder explicar la situació de la censura teatral a un públic molt general, no només a especialistes, sinó també als estudiants i a qualsevol persona. Fins que no m'he ficat en aquest arxiu, per a mi parlar de censura era una idea abstracta, no sabia en què consistia. Així que és molt interessant entrar i remenar papers i veure com funcionava. A mi, el que més em crida l'atenció, com a estudiosa, és el fet que hi ha directors, empresaris, productors i dramaturgs sobretot que han tingut una persistència sorprenent. De vegades presentaven obres que es rebutjaven i les tornaven a presentar. Sí, alguna vegada sí. Però també trobaven alguna manera interessant d'evitar la censura. Els censors no eren tan estúpids, hi havia de tot. N'hi havia de bastant intel·ligents. El nostre estudi tracta d'una sèrie de dramaturgs catalans que hem seleccionat i estem mirant casos específics. Hi havia de tot. Podia ser una crítica política, motius religiosos. És interessant la censura pel tema de l'arbitrarietat. N'hi havia molta i això també és un aspecte del projecte que m'interessa molt. Sí, ha estat molt maco poder compaginar el treball de traduir amb els meus interessos acadèmics perquè hi ha una gran relació amb la meva recerca i el fet de traduir. És una de les millors maneres d'entendre el text, potser també representar-lo i muntar-lo, però per a mi traduir ha estat una manera molt maca d'entendre el pensament del dramaturg i la construcció de les obres. Ha estat petita, però hi ha hagut iniciatives a Nova York i Califòrnia. Hi ha hagut sortides i possibilitats, últimament moltes lectures, però de muntatges, pocs. Sí, el problema dels Estats Units és que hi ha pocs teatres que s'interessin per autors estrangers, i per això és difícil entrar-hi. Però hi ha alguns directors i productors interessants. Per exemple Jordi Galceran és un dels dramaturgs que ha pogut entrar en aquest món. Hi ha hagut dramaturgs que han travessat el mar però ningú no ho ha fet com Àngel Guimerà. Ara estic escrivint un llibre sobre l'aventura nord-americana de Guimerà, fa cent anys. Ell no va travessar l'oceà però Maria Rosa i Terra Baixa són dues obres seves que van circular moltíssim pels Estats Units. Va entrar a través de Amèrica Llatina perquè la María Guerrero havia fet una gira d'aquestes obres i va ser a través de Mèxic que va arribar als Estats Units. Es van presentar a més de vuitanta teatres diferents a principis de segle, un temps en què hi havia poc cinema, perquè estava en fase de desenvolupar-se, i no hi havia televisió, de manera que la gent anava més al teatre. Les obres de Guimerà es van muntar a ciutats grans i petites. Això és molt interessant. Es van fer dues pel·lícules basades en aquestes obres i van tenir repercussió. Els dramaturgs d'avui dia no han pogut arribar a aquest nivell. L'embrió de la conferència és el llibre que vaig publicar sobre el teatre contemporani. He fet servir una obra musical nord-americana que va guanyar el Pulitzer el 2010, Next to normal. El títol em sembla que crida l'atenció, aquesta obra mai s'ha representat aquí, i jo faig una lectura hipotètica de com seria la rebuda d'aquesta obra si fos muntada aquí a Catalunya pel tema de la normalitat. Tracta d'una dona que pateix un trastorn bipolar, i això pot provocar moltes interpretacions diferents. A partir de la trama d'aquesta obra, intento desenvolupar una radiografia de la situació del teatre públic aquí basant-me en els models del Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya. Els dos fan de contrapunt perquè la seva programació s'assembla cada vegada més, però dintre de la història contemporània el Lliure ha fet un paper important en la difusió de repertori internacional clàssic en llengua catalana. Mentre que el TNC, en teoria, ha assumit el paper de difondre el repertori clàssic i canònic català; però hi ha molta barreja.