El "waiting mode" en nens amb TDAH i autisme: quins factors el desencadenen?

Amb motiu del Dia Internacional del Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH), que se celebra el 13 de juliol, experts de la UOC analitzen el fenomen del waiting mode, una desconnexió atencional involuntària, una mena de "mode pausa" o stand-by en què s'entra sense intenció conscient, explica Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC.

El fenomen no es limita exclusivament a nens amb TDA i TDAH, tot i que aquests perfils, així com els nens amb TEA (trastorn de l'espectre autista), dislèxia, dificultats d'aprenentatge diverses, dèficits en funcions executives, historial de fracàs escolar o alta sensibilitat al fracàs, són els més vulnerables.

El waiting mode no és un terme clínic oficial, sinó un concepte divulgatiu utilitzat per facilitar la comprensió d'aquest fenomen, que funciona com un mecanisme de protecció davant d'una sobrecàrrega d'estímuls, frustració prolongada o problemes no resolts, és a dir, quan s'esgoten els recursos cognitius.

Els mecanismes principals que ho expliquen són, segons Pérez, una sobrecàrrega cognitiva o atencional, desajustada a la capacitat del nen per manejar-la; una indefensió apresa, és a dir, anticipar el fracàs i deixar d'esforçar-se; una resposta al desbordament emocional o sensació de judici, en què s'activa l'amígdala i s'entra en "mode supervivència", de manera que s'inhibeixen funcions executives, o una manca de motivació, en què, com que no es percep cap possibilitat d'èxit, els circuits de recompensa dopaminèrgics deixen d'activar-se.

"En el waiting mode es produeix un esgotament dels recursos cognitius, i això fa que entrem en aquest mode, com si se sobrecarregués el sistema, de manera que s'atura i deixa de rebre informació fins que es torna a connectar", explica l'experta de la UOC.

 

Com saber si el menor ha entrat en waiting mode

"El nen o el menor hi és físicament, però mentalment està fora del grup", explica Pérez en descriure aquest estat, i analitza els comportaments més característics segons les condicions del desenvolupament i de l'aprenentatge cognitiu (CDAC), ja que, a part del TDAH, també s'ha identificat en l'autisme o en la dislèxia.

Aquests nens no són disruptius, aclareix l'experta, no interrompen ni molesten, sinó que es queden callats, en mode passiu, sense demanar ajuda. El perfil típic és el del nen "no atent" que pot estar així molt temps sense que es noti.

Exemple d'un alumne amb TDA: encara que participi activament, pot perdre el fil i no aconseguir organitzar-se mentalment, la qual cosa el porta a entrar en waiting mode. Es queda en espera, callat, sense poder avançar si ningú el guia explícitament.

Exemple d'un alumne amb dislèxia o una altra dificultat d'aprenentatge: si l'activitat implica llegir, es pot desconnectar com a mecanisme d'autoprotecció (mirar per la finestra, fer gargots), esperant que acabi la tasca, que algú l'ajudi o simplement que passi el temps. Hi ha estudis recents en universitats italianes que revelen com els nens amb dislèxia presenten un dèficit específic en la inhibició de retorn (IOR), un mecanisme clau per desconnectar l'atenció visual.

En el cas de l'autisme, passa una cosa similar: els nens amb dificultats en funcions executives necessiten un senyal explícit per començar (com un "semàfor verd"), i, si no el reben, es queden en espera constantment.

 

El que no és el waiting mode

Sylvie Pérez remarca les confusions d'aquest fenomen. No és una mostra de vagància ni de manca d'interès del nen, ni una forma de resistència passiva, atès que no és voluntari. Es tracta d'una resposta d'autoprotecció davant la impossibilitat d'abordar una tasca, per falta de condicions que permetin un aprenentatge significatiu.

El nen entra en suspens fins que pugui rebre ajuda o entendre com avançar, sigui per intervenció externa o per generar les condicions adequades. És crucial no culpabilitzar els alumnes, tenint en compte que el fenomen respon a factors atencionals, emocionals o motivacionals.

Comprendre aquesta dinàmica permet transformar les pràctiques educatives per acompanyar millor els alumnes i ajudar-los a sortir d'aquest bloqueig. "Com que no es generen les condicions perquè es produeixi un aprenentatge real, el nen o adolescent activa el waiting mode com a mecanisme d'autoprotecció, en què es desconnecta fins que pugui donar una resposta positiva", explica Pérez.

 

Els factors que desencadenen el waiting mode

L'experta resumeix quatre factors que poden provocar aquesta desconnexió en els menors:

• Dèficits en funcions executives, freqüents en nens amb trastorns del neurodesenvolupament o CDAC (condicions del desenvolupament i de l'aprenentatge cognitiu), com el TDAH, l'autisme o dificultats d'aprenentatge.

• Disfunció en els sistemes de recompensa després d'experiències repetides de fracàs, cosa que redueix la tolerància a recompenses lentes o difícils d'aconseguir.

• Dificultats d'organització vinculades a l'atenció i a les funcions executives.

• Alta sensibilitat al fracàs i a la comparació, que condueix a estratègies d'evitació.

La intervenció ha d'atendre aquests mecanismes per trencar el bloqueig sense estigmatitzar. "Sovint es tracta de nens molt sensibles al fracàs o a la comparació amb els altres, de manera que recorren a autoprotegir-se i a l'evitació", explica la psicopedagoga.

Una recerca de la Universitat d'Oregon sobre distracció i mind-wandering en entorns escolars assenyala que els estudiants amb TDAH es desconnecten de manera passiva i no disruptiva a causa de la sobrecàrrega cognitiva, baixa motivació, escassa autoregulació i manca d'estructura. Aquestes desconnexions, sovint invisibles, s'han d'interpretar com un desajustament entre les demandes de l'entorn i les capacitats de l'alumne, no com a errors individuals.

 

El fenomen pot ser més preponderant a l'estiu

Durant l'estiu, la falta d'estructura, l'excés d'estímuls i la presència de persones desconegudes en entorns com ara casals, colònies o vacances familiars poden afavorir el waiting mode. Nens i adolescents amb TDA, TDAH, autisme o altres dificultats es veuen sobreestimulats pels canvis de rutina i les noves instruccions, la qual cosa en dificulta l'adaptació.

Com a resposta, s'aïllen sense molestar, es mantenen passius, sense implicar-se, o a prop de figures de confiança. Aquest estat no equival a apatia o avorriment, sinó a una pausa en espera d'un senyal clar per implicar-se. Crear certa rutina dins de la flexibilitat estival pot ajudar a reduir aquesta desregulació.

El waiting mode també es pot donar en activitats organitzades, si el nen no entén per on començar. Això el pot bloquejar, malgrat que la proposta estigui ben estructurada. En casos de TDAH, l'atenció salta entre estímuls, es perd el fil i s'interromp l'autoregulació.

Si l'activitat és en grup i no se'n coneixen bé les característiques, pot semblar que el nen és despistat, menfotista o desinteressat, quan en realitat està en aïllament o anticipant un error per experiències prèvies similars.

 

Estratègies per sortir del waiting mode

Sylvie Pérez subratlla que no sempre és necessari intervenir: si el nen entra breument en waiting mode però aconsegueix reconnectar-se sol, convé respectar aquest procés d'autoregulació. La intervenció és necessària quan el bloqueig persisteix i el nen no avança. Els senyals d'alerta són: no inicia tasques, es dispersa, actua per inèrcia, no molesta, però tampoc participa ni aprèn.

Davant aquests casos, convé donar una instrucció clara i concreta, en passos petits i seqüencials, que trenqui la passivitat: "comença per això", "escriu la primera frase i després seguim". També hi pot ajudar assignar una responsabilitat senzilla, oferir opcions ("per on vols començar?", "ho fem junts?") o introduir pauses amb propòsit ("ves a buscar això i seguim").

Per reduir la càrrega cognitiva, es recomana fraccionar tasques, fer servir suports visuals o materials manipulatius i evitar la sobreexposició, especialment si parlar en públic resulta bloquejant. Partir de l'interès del nen és clau per reconnectar-lo.

La intervenció ha de combinar estructura i atenció emocional: anticipar, valorar el nen, no tan sols el seu rendiment, i evitar judicis. Pérez també insta a transformar els entorns perquè siguin inclusius: "El que hem de canviar són els entorns i tornar-los cada vegada més inclusius, ja que el que beneficia a un els beneficia a tots." Els experts advoquen per redissenyar els entorns educatius perquè siguin més inclusius, flexibles i sensibles a la diversitat neurocognitiva, incorporant estratègies com ara la reducció de la càrrega cognitiva, l'ús de suports visuals i una atenció més personalitzada als senyals de desconnexió.