Fins al 65% dels pares d'infants amb dislèxia també pateixen aquest trastorn

Entre el 10% i el 15% de la població té dislèxia. Moltes de les persones que pateixen aquesta alteració no són diagnosticades en l’etapa educativa i arriben a la vida adulta sense que les hagin tractades. Si aquest trastorn dificulta l’aprenentatge durant els anys d’escolarització, és més difícil combatre’l quan un dislèctic és diagnosticat d’adult?

La dislèxia és un trastorn del neurodesenvolupament crònic. Segons un informe del Gabinet de Psicologia del Centre d’Intervenció Conductual, les persones amb aquesta alteració pateixen símptomes emocionals a causa dels obstacles i les frustracions amb què es troben en la vida quotidiana. Això és especialment greu en el cas dels dislèctics adults, que han hagut de passar tot el procés d’aprenentatge sense que els hagin tractat i, per tant, amb una falta de suport i de recursos.

María Garau, professora col·laboradora del màster universitari de Dificultats de l'Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge, assegura que quan la dislèxia es diagnostica en l’etapa adulta, la persona afectada normalment ha patit fracàs escolar i, de retruc, problemes d’autoestima i de motivació.

De fet, segons Andrea Palacio, professora col·laboradora també del màster universitari de Dificultats de l'Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge i neuropsicòloga de l’Hospital Sant Joan de Déu, sovint quan a un adult li diagnostiquen dislèxia és perquè primer l’han detectada en el seu fill. «Hi ha entre el 30% i el 50% de probabilitats d’heretar la dislèxia», assegura Palacio. Concretament, s’ha trobat la presència d’aquest trastorn en el 23-65% de pares d’infants dislèctics i en el 40% de germans.

Encara que la simptomatologia de la dislèxia no empitjori al llarg dels anys, els investigadors apunten que fins als vuit-nou anys hi ha tractaments reeducadors amb eficàcia científicament demostrada. «La teràpia en la infància té més impacte qualitatiu en la vida del pacient gràcies a la plasticitat cerebral (la capacitat del sistema nerviós per a canviar)», afirma Garau, que també treballa de neuropsicòloga en la Unitat de Trastorns d’Aprenentatge Escolar (UTAE) de l’Hospital Sant Joan de Déu.

La tecnologia, la principal aliada dels dislèctics

Palacio assegura que en l’etapa adulta «no té sentit» parlar de com es pot combatre la dislèxia, sinó que cal parlar de com s’han de fer servir «estratègies compensatòries» per a afrontar-la. Es tracta de mecanismes per a millorar les capacitats funcionals del dislèctic tenint en compte el seu nivell lectoescriptor. Algunes pràctiques poden ser, per exemple, l’ús del corrector ortogràfic i el de lectors informàtics per a compensar la manca de fluïdesa lectora. «Gràcies a les noves tecnologies, els dislèctics poden portar a terme tota mena de tasques sense que tinguin por de les seves limitacions», explica Garau.

Tot i això, les estratègies compensatòries sempre s’han d’aplicar individualment d’acord amb les necessitats de cada persona. «No ha d’aplicar els mateixos mecanismes una persona que es dedica al disseny gràfic que una que treballa de periodista», exemplifica la neuropsicòloga.

Un estudi de BMC Public Health reflecteix que els dislèctics solen preferir un entorn de treball «flexible» perquè els permet controlar-lo i escapar-se d’«esquemes corporatius i amb estructures rígides». De fet, Garau puntualitza que, en la pràctica clínica, les persones afectades per aquest trastorn es decanten per professions «més creatives», perquè es troben més segures amb tot allò que queda «allunyat de la lectura i l’escriptura».

«Ara bé, el trastorn dislèctic en cap cas no és un inconvenient a l’hora de trobar feina, ja que tot dislèctic pot accedir a qualsevol lloc de treball en què se senti còmode, fins i tot pot ocupar alts càrrecs directius o polítics», afegeix. El problema és que les persones que no estan diagnosticades s’han vist obligades a «rebaixar» les seves expectatives professionals davant la dificultat d’haver-se d’adaptar a un entorn no adaptat per als dislèctics.

La importància de la família a l’hora d’afrontar el diagnòstic

La dislèxia, a més de tenir efectes en l’àmbit laboral, també pot afectar l’entorn personal. Un dislèctic pot ser refractari a llegir en públic un text o a enviar un missatge escrit pel telèfon mòbil per por de cometre moltes faltes d’ortografia. No obstant això, també hi ha dislèctics que han pogut assumir positivament les dificultats i han trobat la manera d’afrontar-les.

S’ha demostrat que un dels factors que ajuden a disminuir l’impacte de la dislèxia en la vida quotidiana és el suport de la família. La publicació Aging Ment Health assenyala que l’acompanyament familiar promou l’autoestima dels dislèctics. «Alhora els encoratja a afrontar l’estrès emocional que significa el diagnòstic a l’edat adulta», conclouen aquestes dues expertes.