A Espanya hi ha uns 34.000 nens tutelats per l'Estat. Menors d'edat que —en la immensa majoria de les ocasions— provenen de famílies que per circumstàncies personals o socials greus no poden fer-se càrrec d'ells i acaben sota la cura de l'Administració de torn. N'hi ha de nacionals i d'immigrants, nois i noies. Alguns acaben vivint en centres d'acolliment o residencials, uns altres són acollits per les seves famílies «extenses» (oncles, avis) i uns pocs per famílies alienes d'acolliment. Però tots tenen una cosa en comú: als 18 anys, amb la majoria d'edat, s'acaba la tutela i, per tant, la protecció de l'Administració. D'un dia per l'altre, amb el compliment de la majoria d'edat, la vida de molts d'aquests joves fa un gir de 180 graus, un salt enorme que afecta uns 2.500 joves a l'any.
«En molts casos, aquí s'acaba la protecció de l'Estat», explica Jordi Solé, coordinador del Laboratori d'Educació Social (ELS), grup de recerca dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, si bé en la majoria de comunitats autònomes es duen a terme programes de suport per a joves extutelats en els quals se'ls ofereix un habitatge perquè convisquin amb altres joves en la mateixa situació sota la supervisió d'educadors, se'ls inclou en programes d'inserció sociolaboral i se'ls atorga alguna prestació econòmica. Aquestes ajudes són limitades en el temps: en la majoria dels casos, fins que els joves fan 21 anys. Les competències en aquest sector són de les comunitats autònomes i cadascuna ha regulat a la seva manera les mesures de suport als joves extutelats. Gairebé totes coincideixen en aquesta edat límit de 21 anys, excepte Galícia, que arriba als 25.
Alguns d'aquests joves presenten dificultats socials i educatives. «Haver sofert situacions de desemparament per negligències greus, maltractament, malalties mentals dels pares o addiccions, estils de vida delictius, etc. té efectes en la vida d'aquests nois i noies», explica Solé. «Sempre hi ha un patiment psíquic davant d'aquestes situacions, també en el moment en què intervé l'Administració quan la separació dels pares o les famílies d'origen és traumàtica. De vegades, la mesura de protecció que s'aplica no aconsegueix oferir un entorn més segur i estable. Uns avis o uns oncles no sempre són la millor opció. D'altra banda, en alguns centres es viuen situacions molt tibants. Depèn de molts factors: la mida dels centres, la barreja de nens petits amb adolescents molt desafiadors, l'oferta pedagògica del centre, l'excessiva mobilitat dels professionals, que sovint treballen en condicions molt precàries a causa de l'externalització massiva de la gestió dels equipaments residencials, etc.», afegeix.
Fins a tres de cada quatre nens tutelats no obtenen el títol de l'ESO
La taxa de fracàs o abandonament escolar dels joves extutelats és molt elevada. Les xifres difereixen segons la font i el territori, però, a tall d'exemple, a la Comunitat de Madrid, només acaben l'ESO el 27% dels joves tutelats, segons dades de la Conselleria d'Educació. Dit d'una altra manera, tres de cada quatre adolescents sortiran del programa de tutela de la regió sense un títol de secundària sota el braç amb el qual acudir al mercat de treball. La mitjana nacional és del 80% de titulats. Amb aquests materials és complicat construir una vida sòlida, explica Solé. «Caldria reforçar les mesures de suport una vegada es compleix la majoria d'edat, disposar de més pisos per a joves extutelats, acompanyament professional, prestacions econòmiques, etc.», diu Solé.
Els problemes que han d'afrontar no són pocs ni petits: «Des de qüestions materials com la gestió dels diners o l'allotjament fins a la incorporació en un mercat laboral que no ofereix oportunitats per a ningú. Se suma també un patiment invisible per trobar-se, en moltes ocasions, sols al món. Molts es queden desemparats, encara que en ser majors d'edat puguin entrar en els circuits normals d'atenció social, sempre molt limitats», explica. O sigui, percebre la renda mínima d'inserció (la quantia varia segons les comunitats autònomes: a Madrid oscil·la entre els 400 euros i els 655, a Catalunya es diu Renda Garantida de Ciutadania i està entre 564 i 1.062 euros) i tirar endavant com es pugui.
Les opcions per als extutelats bàsicament es redueixen a tres: o tornen amb les famílies d'origen (d'una banda és la idea inicial de les tuteles, explica Solé; de l'altra, ningú els ho pot impedir perquè són majors d'edat), o passen a buscar-se la vida com poden, o es queden en un pis de suport per a l'emancipació.
Però els pisos «no són un alberg», com diria qualsevol pare o mare com cal al seu fill. Els que hi acudeixen ho fa sota algunes condicions, comprometent-se en un projecte educatiu a partir del qual orientar el futur, estudiant o buscant un treball, sempre acompanyats per educadors socials i altres professionals que guien els joves en el procés de fer-se adults independents. «Cal tenir en compte que, en alguns casos, han passat tota una vida institucionalitzats», diu aquest professor de la UOC, que també va treballar com a educador en centres d'acolliment i residencials i com a pedagog en un equip d'atenció a la infància i l'adolescència de Catalunya.
En els darrers anys, les administracions han de bregar amb un problema nou per al qual no acaben d'estar preparades, adverteix Solé: l'arribada d'immigrants menors d'edat sense adults que els acompanyin. «La resposta que ofereix el sistema de protecció no acaba d'adequar-se a les seves necessitats i això causa molts problemes, tal com s'ha pogut veure en els últims mesos», explica. «Majoritàriament són joves que, o estan de trànsit cap a altres països d'Europa, o venen a treballar, però una Llei d'estrangeria tan racista com la que té Espanya n'impedeix la inserció en el mercat laboral».
Contacte de premsa
-
Redacció