«Els professors viuen molt pitjor del que la gent es pensa»
Foto: UOC
27/10/2016
Raquel Font

Héctor G. Barnés repassa a La ley de las aulas l’evolució del sistema educatiu espanyol al llarg dels últims quaranta anys.

Héctor G. Barnés és periodista i treballa al diari digital El confidencial. Va tenir temptacions de ser professor, una mica per tradició familiar. Acaba de publicar La ley de las aulas. La enseñanza española desde Franco hasta Wert (Editorial UOC), en què repassa l’evolució dels sistema educatiu espanyol des de la fi del franquisme. Ha volgut donar veu als professors, que expliquen què pensen, què senten, què consideren que fan bé i què fan malament.

Darrerament només se sent a parlar d’innovació. És la solució dels grans problemes del sistema educatiu?

La innovació, en el fons, sí que pot servir per a solucionar els problemes de l’educació espanyola; el problema és, però, que molta gent pensa que la innovació significa treballar amb les noves tecnologies. Els professors innoven cada dia a les aules quan han de trobar solucions dels conflictes que hi ha entre els alumnes, donar resposta als problemes que planteja el mateix sistema educatiu o els currículums que els imposen.

Així et sembla que els professors en general ja innoven?

Hi ha de tot. Hi ha professors més veterans que no volen revisar la seva metodologia i n’hi ha de joves que quan comencen a treballar tampoc no ho fan perquè continuen aplicant el que els han dit que funciona. D’altra banda, durant el franquisme hi havia propostes educatives molt innovadores per a l’època i que avui dia es rescaten. La innovació no és només inventar, sinó també recordar el que ja funcionava.

Mirem massa cap a Finlàndia?

Massa, però des dels Estats Units també s’hi fixen. Tendim a buscar solucions fàcils i models màgics; però, en realitat, a Finlàndia també hi ha debat sobre el seu sistema. És una realitat social molt diferent de la d’Espanya i tinc la sensació que fixar-nos-hi tant a vegades només serveix per a flagel·lar-nos i flagel·lar els nostres professors.

Hauríem de ser més realistes i no comparar-nos tant amb societats que tenen poc a veure amb la nostra?

Un dels grans fracassos de l’educació espanyola probablement és aquest desfasament entre el que es pretén i el que es pot fer. La LOGSE té molt mala fama precisament per això, però en el seu moment va ser una llei molt avançada i, si s’hagués pogut portar a terme, estava en consonància amb moltes idees innovadores. Però si tu tens una idea i no es pot tirar endavant es produeix una gran frustració.

Així, l’origen de molts problemes actuals l’hem d’anar a buscar a la LOGSE?

La LOGSE va marcar un abans i un després. Van canviar moltes coses en la relació entre la societat i les escoles. Els professors van perdre l’autoritat, el prestigi, i se’ls va començar a responsabilitzar de moltes coses que van malament. Això provoca que els professors se sentin desemparats. També és veritat que moltes crítiques que vénen de sectors conservadors són més aviat ideològiques, perquè la llei la va impulsar el PSOE.

En el llibre dius que els professors d’aquesta última dècada estan molt menys satisfets que els de fa una mica més de deu anys.

Ara el sector de la docència és precari. Els meus pares són professors i van poder treballar quan van acabar la carrera, però ara els que surten del màster de Formació del professorat ho veuen molt negre, les expectatives són molt fluixes. Tot i ser una feina molt vocacional, la sensació és que ha perdut prestigi, cada vegada és més mal pagada i és molt inestable. Els mestres viuen molt pitjor del que la gent es pensa.

Els mestres estan preparats per a la innovació?

Em sembla que amb els canals tradicionals no ho estan i en són plenament conscients. Ara bé, molts professors joves es preocupen de formar-se per altres canals. Hi ha molta predisposició a preparar-se.

El fet que la innovació no es dugui a terme d’una manera global genera més desigualtats?

És possible que sí. Al final, qui vulgui la millor educació probablement se l’haurà de pagar. Per sort, també hi ha casos com el del centre de formació Padre Piquer de Madrid: necessitaven lluitar contra l’abandonament escolar, van innovar i els ha sortit molt bé. Ara són un referent mundial.

Quins penses que són els principals defectes de la LOMCE?

Sobretot que no és una llei consensuada amb els sectors socials i arriba en un moment en què estan farts de tantes propostes de llei. Més enllà de les polèmiques amb les revàlides o la religió, el problema és que a cada canvi de govern es proposa una nova llei educativa sense que se solucionin els problemes de fons.

No escolten els docents a l’hora de fer les lleis educatives?

Tots els professors que he consultat per a fer el llibre coincideixen que ningú no els escolta. Tenen la sensació que les lleis es fan de dalt a baix. Pensen que la LOMCE no aborda els veritables problemes de les aules. Ens trobem en una espècie de confrontació de dos pols ideològics que no porta enlloc; per això sempre es parla de la necessitat d’un pacte educatiu.

Trobes que s’ha de relativitzar l’informe Pisa?

Sí, perquè en realitat Espanya és molt a prop de la mitjana i hem de valorar que la realitat educativa espanyola ha canviat molt en quatre dècades. El que em preocupa és que es facin servir les proves Pisa per a dir que els professors ho fan molt malament. Per això un dels objectius del llibre és reivindicar els mestres que han aconseguit que l’educació hagi fet un salt increïble en quatre dècades.