«A internet tot ha desembocat en la lluita i la necessitat d'aconseguir reconeixement»

Foto: UOC
11/05/2017
Germán Sierra
Enric Puig, professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i cofundador de l'Institut Internet.

 

Ja fa més d'un any que Enric Puig va deixar l'iPhone en un calaix i va decidir aprofitar més i millor el temps de què disposava i les seves relacions personals. Considera que estem hiperconnectats i que hem venut una part del temps i de l'energia que tenim a les grans empreses tecnològiques hegemòniques d'internet. El 2016 va publicar La gran adicción. Cómo sobrevivir sin internet y no aislarse del mundo, obra que recull el testimoni de nou persones que, per diferents motius, han decidit desconnectar-se de la xarxa. Puig és professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i cofundador de l'Institut Internet. Parlem amb ell de l'impacte d'internet i les xarxes socials en la nostra societat, de com es pot abordar aquesta dependència i de l'activitat de l'institut que ha creat.

 

Com neix la idea de fer un llibre sobre la desconnexió d'internet?

No ha estat producte d'una reflexió impulsiva, sinó que ve d'anys de recerca sobre temes que hi estan relacionats. El detonant, però, és una trucada per a parlar d'aquest tema en un dels reportatges del programa 30 minuts de Televisió de Catalunya. El reportatge es deia «Penjats d'internet» i va ser tot un èxit d'audiència. Allò em va mostrar que començava a haver-hi sensibilitat social i interès pel tema, i parlem del 2014. Amb Genís Cormand, que era el periodista amb qui havíem fet el reportatge de 30 minuts, vam decidir que, ja que Barcelona volia ser capdavantera en tecnologia i en el discurs del mòbil, era interessant abordar aquest tema també des del vessant humanístic, i vam organitzar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) l'Enter Forum, una trobada internacional d'experts sobre les repercussions socials de les noves tecnologies. Vaig començar a reflexionar sobre si avui dia es pot viure sense internet i, en cas afirmatiu, quines conseqüències hi havia, i vaig començar a buscar testimonis de gent completament desconnectada d'internet amb un discurs que ens fes reflexionar.

El procés va ser tan intens que tu mateix vas decidir provar l'experiència que vivien les persones que entrevistaves. He hagut de trucar-te per a concertar l'entrevista perquè no tens WhatsApp ni telèfon intel·ligent. Quan vas decidir prescindir-ne?

A mesura que feia el llibre m'anava desconnectant: primer de les xarxes socials; després vaig deixar tan orfe d'aplicacions el telèfon intel·ligent que finalment ja no el necessitava. Faig servir el correu electrònic, que em sembla una eina imprescindible, per a la feina de docent a la UOC. Penso que hi ha un problema de base: durant anys només hem vist els beneficis de totes aquestes eines; era el discurs imperant, que considero que ara va canviant. Jo, personalment, he aconseguit arribar a l'ús que em convé, però no és una posició dogmàtica o inamovible: si en un moment determinat necessito WhatsApp, l'instal·laré, o faré el mateix amb Twitter, però dubto que ho faci.

Quins testimonis t'interessaven i com els vas localitzar, tenint en compte que ells havien renunciat a la xarxa?

M'interessaven persones que no fessin una fugida bucòlica a la natura, sinó que volguessin recuperar el seu entorn urbà, i gent d'una generació determinada, sobretot no nadius digitals que no fossin gaire grans. Els vaig trobar gràcies al boca-orella i vaig fer una quantitat important de cafès.

Parles dels efectes perversos de la internet participativa, que és la que reclama la nostra participació per a omplir-la de continguts i generar dependència. Però quina altra internet hi ha?

Hi ha hagut una progressió, un desplaçament de la importància de la informació a la importància de l'usuari, i aquí hi ha una part del problema: la informació deixa de ser l'element central i la centralitat l'adquireix la construcció de l'usuari a la xarxa. Això atempta contra els principis utòpics que fonamentaven el naixement d'internet: la informació descentralitzada i l'altruisme informatiu. Tot ha desembocat en aquesta lluita pel reconeixement i en la necessitat d'aquest reconeixement, que comença en els blogs i acaba en les xarxes socials.

Afirmes que els telèfons intel·ligents no són tan innocus com ens han volgut fer creure. Qui ens ha volgut fer creure això: Apple, Google...?

S'obvia la càrrega ideològica que hi ha darrere del telèfon intel·ligent. No es reflexiona prou sobre els models de negoci d'aquestes empreses, que han aconseguit fer que les omplíssim de contingut nosaltres mateixos per així enriquir-se. El telèfon intel·ligent com a dispositiu no s'hauria tornat hegemònic sense aquesta operació.

Assenyalaves en una entrevista que no ens poden obligar a tenir un telèfon intel·ligent per a agafar un autobús, però això entra en contradicció amb moltes polítiques de governança urbana, perquè les ciutats aposten per aplicar la tecnologia, per fer la ciutat intel·ligent i connectada.

El problema és la barreja del que és públic amb el que és privat. Si arribo a la parada d'autobús i necessito un telèfon intel·ligent per a saber a quina hora arriba el pròxim autobús i per a comprar el bitllet, vol dir que estic obligat a comprar el dispositiu, a contractar una empresa privada de telefonia i, probablement, a baixar una aplicació també d'un tercer i, en darrera instància, potser fins i tot a tenir un compte de Facebook per a fer-la funcionar. En definitiva, he de passar per empreses privades per tal de fer una cosa tan pública com agafar l'autobús.

Els nens demanen un telèfon intel·ligent cada cop més aviat. Hi ha un consens científic sobre quina hauria de ser l'edat ideal per a tenir-ne un?

No hi ha cap consens. Cada cop més neuròlegs i més psiquiatres afirmen que l'ús intensiu de la tecnologia en època d'aprenentatge fa minvar les capacitats. Primer hauríem d'adquirir les capacitats i, un cop adquirides, fer servir la tecnologia com una eina. Com més s'ha adquirit un coneixement, més profit es pot treure de la xarxa per a fer-la servir de complement del que ja se sap i aprofundir-hi. No és una casualitat que les escoles Waldorf de Silicon Valley privin els seus estudiants de la tecnologia. Un dels alts directius de Google hi porta els fills i afirma que quan tenen tretze anys encara no saben què és Google. La gent que en sap més, de tecnologia, ens dona lliçons amagades.

Per què hi ha gent que no pot viure sense consultar Instagram o WhatsApp cada cinc minuts i altra gent que en fa un ús molt racional? Què tenen de diferent aquests dos tipus de cervells?

Això passa per la mateixa raó que una persona pot estar sola a casa i una altra no, o pel mateix motiu que una persona amb quatre visites al casino ja pot viure un preepisodi de ludopatia i una altra amb la mateixa experiència no. Hi ha molts aspectes psicològics en joc, però el fet que això passi a molts individus en denota la naturalesa addictiva i és una qüestió que no s'ha d'obviar: la càrrega ideològica de molts dels models de negoci a internet, que reclamen la nostra participació i els nostres continguts i que generen necessitat de reconeixement. Un telèfon intel·ligent és un contenidor de preguntes insatisfetes. Quan pengem una foto a Instagram, demanem: us agrada aquesta foto? I realment és una pregunta insatisfeta i sempre ho serà.

Quan podem parlar d'addicció al mòbil?

És un tema molt compromès. Pensa que el meu llibre inicialment s'havia de dir Cómo sobrevivir sin internet, però es va acabar titulant La gran adicción. Quan parlem d'internet, parlem d'una addicció no reconeguda pel Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM). Hi ha adolescents que dormen amb el mòbil enganxat a l'orella per despertar-se amb la vibració d'una trucada o d'un missatge, i adolescents tancats a l'habitació amb l'ordinador que orinen en una ampolla per no haver de sortir al lavabo. Aquests casos són de dependència greu, però després hi ha tota una gamma de grisos: la gent se sent culpable perquè passa moltes hores a internet, perquè consulta constantment el WhatsApp... El més important és saber que hi ha una relació de poder entre les tecnologies i nosaltres i que es va perdent la batalla.

Quin ajut ofereix ara per ara la sanitat pública a les persones que són conscients que pateixen aquesta dependència i la volen encarar?

Molts dels programes que hi comença a haver s'equivoquen en el plantejament: només servirien per a casos extrems. Per al gruix de la població, el tractament no hauria de ser clínic, perquè estigmatitza. No podem comparar l'heroïna amb les xarxes socials. Detectem que, en molts casos, la gent sent que té algun grau de dependència i hi voldria fer alguna cosa, però el seu cercle social no li acaba de proporcionar les eines que necessita.

Per aquest motiu vau impulsar l'Institut Internet...

Sí, la idea és que aquestes persones puguin trobar altres persones amb la mateixa preocupació i es puguin posar en contacte i fer algun tipus de trobada, perquè no tinguin la sensació que el fet de dedicar menys temps a les xarxes socials és «dessocialitzar-se»; demostrar que hi ha eines a l'abast i que és una bona estratègia per seguir, perquè sovint no és que estiguis enganxat a la xarxa social, sinó a la virtualització de la socialització; el rerefons, però, és que et vols socialitzar, encara que el canal no és l'adequat.

Nokia va arribar al Mobile World Congress havent recuperat l'històric model 3310, un telèfon sense connexió a internet. Et sembla que és una boutade o correspon a una demanda creixent de mòbils sense internet?

No n'hi ha cap estadística, però sí una certa tendència. Quan vaig publicar el llibre, alguns mitjans parlaven de la nova tribu urbana dels desconnectats. Penso que era frivolitzar la situació. Una cosa en què he reflexionat molt és que la digitalització en certa mesura es va implantar per una moda: quedava bé ser digital; i, encara que l'incentiu final d'una moda determinada pugui ser molt banal, les repercussions finals no ho són tant. També he de dir que és quelcom molt recent i encara n'hem de veure l'evolució.