«En cada aula de nens d'entre quatre i cinc anys, n'hi ha dos que tenen trastorns greus del llenguatge de causa desconeguda»

Foto: UOC
01/03/2018
Roser Reyner
Alfonso Igualada Pérez, director del nou grau de Logopèdia de la UOC

 

Alfonso Igualada Pérez dirigeix el nou grau de Logopèdia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que s’imparteix des del setembre de manera semipresencial juntament amb la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). Amb el temps, la logopèdia s’ha anat consolidant com a disciplina. El 2003 va ser reconeguda com a professió sanitària i més tard va passar de ser una diplomatura a un grau. Precisament, el dimarts 6 de març se celebra el Dia Europeu de la Logopèdia. També, el dissabte 21 d’abril, la UOC organitza la I Jornada Trastorns de la Comunicació i de la Deglució. Igualada afirma que cal que els logopedes entrin a les escoles.

 

La logopèdia, en definitiva, vol ajudar les persones a comunicar-se millor?

Als logopedes ens preocupa la comunicació entesa des del llenguatge, la parla, la veu i l’audició. I no solament la comunicació, sinó també la deglució: la capacitat de mastegar un aliment a la boca i d’empassar-se’l. Treballem amb persones que tenen aquesta mena de dificultats.

Per tant, en quins òrgans sou experts?

Hem de conèixer tots els òrgans implicats en aquestes funcions i, és clar, el sistema nerviós. Per exemple: com ho fa una neurona per a aconseguir que un múscul es mogui? Ho estudiem en el cas de la boca, la llengua, la faringe, la laringe o els pulmons. També estudiem els òrgans i les cavitats del cos que fan que la veu ressoni. Però anem evolucionant, i ara també estudiem el llenguatge de les mans o la mirada, els gestos comunicatius.

Un gest pot ajudar a aprendre a parlar o a entendre els altres?

Hi ha estudis que han demostrat que els gestos tenen un paper important en el desenvolupament del llenguatge o que ajuden a aprendre. Per exemple, per a aprendre operacions aritmètiques, si un professor fa dues classes a infants de vuit anys, i en una classe dona suport a allò que explica mitjançant un gest, i en l’altra no, doncs hi ha estudis que demostren que els alumnes aprenen millor en el primer cas. I no solament això: el gest pot tenir efectes en altres funcions, com la memòria i l’aprenentatge de paraules o de regles sintàctiques. També en l’aprenentatge de segones llengües. Però el que és molt important és entendre que el gest l’usem de manera natural. Per exemple, els infants, des de ben petits, fan el gest d’assenyalar i després en fan d’altres.

I que no ho facin pot ser motiu d’alerta?

És un indicador d’alerta, però només un. Per exemple, el gest d’assenyalar, que serveix per a compartir l’atenció sobre alguna cosa o acció amb els altres, sol començar en els nens que tenen entre deu i catorze mesos. De fet, la seva absència s’ha relacionat amb la presència d’autisme. Però és un logopeda qui ha de diagnosticar i avaluar si aquest i altres signes d’alerta poden estar relacionats amb una malaltia de la comunicació.

Quins senyals d’alerta haurien de dur les mares o els pares a fer una consulta de logopèdia?

Els infants desenvolupen el llenguatge més aviat del que podríem pensar. Si ho preguntem als pares, segurament ens diran que el llenguatge comença quan els nens diuen les primeres paraules, que sol ser entre dotze i quinze mesos, amb una explosió de vocabulari cap a dos anys. O quan comencen a fer els primers discursos, cosa que sol passar entre dos i quatre anys. Però ens hi podem fixar des dels primers mesos de vida, perquè sabem que hi ha precursors del llenguatge: fites evolutives que ens ajuden a detectar si es desenvolupa bé. Una d’aquestes fites clàssiques és el balboteig. També ens podem fixar en la interacció amb els adults. I el tercer element és la percepció: per exemple, cap a tres mesos comencen a distingir si senten el ritme de la seva llengua materna o el d’una altra amb la qual no tenen contacte. Per a tenir-ne més informació, hi ha un web en què participo on s’expliquen les fites que haurien de tenir lloc abans del primer any de vida. I després hi ha nens que són més grans.

Disposeu de dades d’incidència dels problemes de llenguatge en els infants?

Un estudi recent fet a la Gran Bretanya ha arribat a la conclusió que a cada aula de trenta infants de quatre a cinc anys n’hi ha dos que tenen trastorns greus del llenguatge de causa desconeguda. És a dir, dificultats de comprensió o d’expressió de paraules o frases que no estan relacionades amb l’autisme ni amb problemes similars. Els anomenem trastorns de desenvolupament del llenguatge (TDL). I això té una incidència clara en el desenvolupament acadèmic posterior i comporta dificultats emocionals, socials i conductuals.

Té efectes colaterals.

El problema és que moltes vegades aquests efectes es detecten abans que el TDL. En molts casos es tracta d’infants que no parlen, no es manifesten, estan tranquil·lets a l’aula. Per aquest motiu l’anomenem «la malaltia invisible». Aquest tipus de nens no tenen problemes de comprensió del món: entenen les emocions o quan algú se’n burla. I molts cops la seva dificultat no es detecta fins que a l’escola toca fer més èmfasi en les activitats de lectura o escriptura, quan tenen cap a sis anys. O de vegades, en casos més greus, fins a deu o onze anys.

Pot passar que no es detecti fins a l’edat adulta?

Sí. I sol haver comportat fracàs escolar, dificultats per a accedir al món laboral i evidentment un impacte emocional.

Quan es podria haver solucionat ben abans...

S’ha demostrat que les intervencions logopèdiques de qualitat en el context natural de l’escola són efectives.

Com us tracta, als logopedes, el sistema educatiu públic de casa nostra?

No hi podem accedir. Hi ha un decret que reconeix la necessitat de treballar amb els infants amb aquestes patologies però de moment no tenim lloc en el sistema educatiu públic a causa d’un altre decret que limita l’accés dels logopedes a les escoles. És una lluita de fa temps. Hi ha una especialització de magisteri d’audició i llenguatge, però pensem que hauríem de ser compatibles, perquè ells poden dissenyar com s’han d’educar els alumnes amb diversitat funcional en l’àmbit lingüístic, però els logopedes hauríem de fer el diagnòstic i pautar les intervencions. Necessitem que els logopedes entrin a les escoles.

És diferent en altres països europeus? En quin país us emmiralleu?

Més aviat hauríem de dir en quin país no ens emmirallem, perquè pràcticament en tots hi ha logopedes.

El gran gruix de la feina dels logopedes és la infància i la gent gran, és a dir, els extrems de la vida?

Penso que és on es veu més la necessitat, on es coneix més la figura del logopeda. En el cas dels infants, una de les coses bones que té el nostre sistema sociosanitari són els centres d’atenció precoç, que atenen nens i nenes des del naixement fins a sis anys, i poden detectar dificultats de la comunicació, del llenguatge o de la deglució. En el cas dels adults, l’atenció a la gent gran, per la neurodegeneració, potser és el que es coneix més, però atenem persones amb dany cerebral, com l’ictus, d’edats molt diverses. A més, també treballem amb professionals de la veu, des de mestres fins a cantants, periodistes o polítics, sigui perquè tenen nòduls o perquè ho volen fer més bé. De fet, el camí de la logopèdia és que hi hagi especialistes en cada àmbit.

Què és el que t’engresca més, ara per ara?

El que destacaria més és que el gran repte de la logopèdia és la pràctica basada en proves: enriquir-nos i treballar amb els pacients a partir de tota la recerca que es fa i ser capaços de fer recerca des de la pràctica professional. I en aquesta evidència és important tenir en compte l’experiència de les famílies i aconseguir que els qui dissenyen polítiques coneguin el coneixement que generem. Les decisions sobre la logopèdia s’haurien de basar en proves científiques i no en altres tipus de motius.