«Simeone i Guardiola són grans entrenadors, però tenen mancances en la gestió de conflictes»

  Foto: UOC

Foto: UOC

12/06/2018
Roser Reyner
Xavier Pastor, professor del màster de Gestió i Solució de Conflictes

 

Xavier Pastor és professor del màster de Gestió i Solució de Conflictes de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i director del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (UdG). Els últims anys, ha treballat amb professors i estudiants de totes dues universitats per explorar de quina manera la mediació i les fórmules de resolució de conflictes donen resposta a confrontacions i capítols de violència en l'àmbit de l'esport, especialment en l'esport de base. De tot plegat n'ha nascut un llibre, La resolución de conflictos y la mediación en el deporte, que Pastor ha coordinat i que acaba de publicar l'Editorial UOC. En aquesta entrevista parla dels conflictes i de com afecten els esports i la política.

 

Som a tocar del Mundial de Rússia, un gran altaveu per a la bona o mala gestió de conflictes en l'àmbit del futbol…

En la darrera Eurocopa a França es van donar baralles entre aficionats anglesos i russos, i no descarto que aquests fets es tornin a produir en el Mundial, i també entre altres aficions per rivalitats dins i fora dels camps, més recents o més antigues. De fet, si les relacions geoestratègiques entre països són bones, és molt possible que els partits quedin en una rivalitat. Si no ho són, pot passar que es vegin com a enemics i que es donin conductes i comportaments més agressius. Un mundial és una bona oportunitat per a tot, però, com en altres situacions conflictives, no podem esperar a darrera hora per a gestionar-les, perquè els resultats no seran els esperats. Caldria treballar-ho abans. Això sí, veure polítics fent-se la foto abans dels partits o els entrenadors en sintonia i no pas escalfant més l'ambient pot ser positiu.

Ets politòleg i t'has acabat especialitzant en conflictologia. Què t'hi va portar?

La política hauria de ser un espai de gestió de conflictes de les societats. Quan vaig fer la llicenciatura, trobava a faltar que es posés el focus en el conflicte i en les eines per a gestionar-lo. És cert, però, que l'estudi de la gestió dels conflictes és força recent. A Europa, amb prou feines fa vuitanta anys que tenim pau: la diplomàcia actual neix, sobretot, arran de la construcció del mur de Berlín, quan era possible que algú premés un botó i destruís el món. I portar aquesta gestió de conflictes als conflictes de baixa intensitat és una manera de millorar el funcionament diari de les societats.

Dius que el conflicte no és negatiu. Per què tendim a considerar-l'hi?

Perquè l'associem a la violència. Si pensem en la història d'Europa, és un continent on sempre hi ha hagut baralles i conflictes que s'han resolt amb violència. En el terreny bèl·lic, s'associa el conflicte amb la persona, o amb l'Estat, i es crea la famosa imatge de l'enemic. Així, quan tenim un conflicte, pensem en la manera de fer mal a l'altre, en lloc de focalitzar-nos en el conflicte i en el que necessitem. Si ho portem a la nostra actualitat, la relació entre Catalunya i Espanya és així: no s'està disposat a parlar de la qüestió de fons i hi ha hagut una escalada de tensió. Al final, però, gestionar un conflicte té a veure amb el fet de no tenir por d'explicar allò que es vol de veritat. Hi sol haver aquesta por perquè mostrar-se tal com som es considera una debilitat.

Passa igual en totes les societats?

S'ha descobert que la gran majoria de societats, independentment del continent a què pertanyin, sempre s'han dotat de figures que fan d'àrbitres o mediadors quan hi ha un conflicte entre els membres de la comunitat, del clan o de la tribu. Per exemple, en una tribu del Sudan, els nuers, tenen una persona anomenada cap de pell de lleopard que rep les parts que tenen un conflicte i els demana que s'expliquin. Així, l'un diu a l'altre quin problema té, i l'altre escolta. Això ajuda a evitar malentesos. I, salvant les distàncies, és semblant al que fem en la mediació. De fet, els jutges del sistema judicial també haurien de respondre a aquest esquema, però van sobresaturats de feina. Si tens un conflicte amb un veí pels sorolls que fa i no ho podeu arreglar tots dos sols i t'has d'esperar dos anys fins que un jutge hi digui la seva, ho passaràs molt malament. La mediació ho pot solucionar, perquè segur que a tu et molesta el soroll, però a ell el deu molestar una altra cosa; com que no parlem, però, no tenim temps de comunicar-nos ni de saber què vol l'altre. Ens pensem que ho podem fer tot sense els altres. Això predisposa al conflicte; no et diré que n'és la causa, però sí que n'és un dels factors.

I ens cal un mitjancer.

Hi ha professionals de la resolució de conflictes. Però, per sort, hi ha persones que intuïtivament també exerceixen aquest rol i que actuen com a tals en la societat.

El llibre que ara publiqueu se centra en els conflictes en el món de l'esport de base. Què tenen de particular aquests conflictes?

Si compares el futbol d'ara amb el dels anys vuitanta, s'ha modernitzat molt: les instal·lacions, la indumentària...; per exemple, ara les samarretes dissipen la suor i les botes són molt sofisticades. Els entrenadors, des del punt de vista tècnic, en saben molt, de futbol, però en canvi no en saben tant, de gestió emocional, i la gent es continua comportant d'una manera violenta: aquest problema no ha canviat. A la graderia, els pares i mares dels jugadors no tenen clar com cal comportar-se, volen ser útils al club, però acostumen a ser una part activa en els conflictes que hi ha als camps de futbol els caps de setmana. Ens vam preguntar si això era únicament patrimoni del futbol o era un problema general de l'esport i vam decidir investigar-ho en el waterpolo, l'handbol, el bàsquet, el futbol sala i, fins i tot, el rem olímpic, disciplina en què vam constatar situacions de conflicte dins dels bots mateixos. Actualment, continuem investigant més esports: ara volem abordar l'hoquei.

Al llibre expliqueu que la competitivitat és una font de conflictes.

De fet, la competitivitat no és ni bona ni dolenta: depèn de com es gestioni. Però si tu, quan perds, amb la pressió arterial disparada i enfadat, busques culpables al camp o a la pista, en trobaràs: l'àrbitre, l'entrenador, els pares i mares de la graderia... Vam començar a veure que la peça clau en totes les situacions era l'entrenador. Tal com sigui l'entrenador, així serà la graderia.

Hi ha cap entrenador mediàtic que pensis que hagi fet una pedagogia positiva pel que fa a la gestió de conflictes?

L'entrenador del FC Barcelona, Ernesto Valverde, és una persona que té una actitud molt respectuosa amb els mitjans i amb els jugadors. És molt equànime. I fixa't com juga el Barça, ara. Els entrenadors parlen com juguen els seus equips. Ells eduquen. Però el món del futbol és massa ple de mals exemples. Hem de fer un tomb a la situació, que només es pot fer des de baix i només si l'entrenador és respectuós i serè. Si ell és així, el públic del camp també ho serà.

Pots descriure cap cas recent de mal exemple?

L'entrenador de l'Atlètic de Madrid, el Cholo Simeone, i el del Manchester City, Pep Guardiola, són grans entrenadors, però també són exemples recents de mancances en la gestió dels conflictes. Simeone no va poder dirigir el seu equip en la final de l'Europa League contra l'Olympique de Marsella a causa d'una sanció per haver insultat l'àrbitre en un partit amb l'Arsenal. Penso que es podria haver estalviat l'expulsió i que podria haver ajudat més el seu equip. L'àrbitre no modificarà ni la conducta ni la decisió que ha pres: és inútil queixar-s'hi. Igualment, Guardiola va fer el gest que callés i que ja parlarien fora del camp a l'àrbitre que va dirigir el partit de tornada de quarts de final de la Champions League entre el Liverpool i el Manchester City. Penso que va ser víctima de la gestió de la derrota.

Al llibre, més enllà del futbol, parleu de molts esports de base, com l'handbol, el bàsquet, el waterpolo i, fins i tot, el rem. Però expliqueu també que el món del rugbi és tota una excepció.

Hi ha una frase molt interessant que diu que el futbol és un joc de senyors que practica gent rude i que el rugbi és un joc de gent rude que practiquen senyors. El públic del rugbi ja sap que és un joc dur, que hi haurà celles obertes i braços trencats, i penso que per això mateix ja va al camp calmat o, com a mínim, no s'altera davant d'un cop. Al futbol, quan hi ha duresa, el públic s'exalta, es queixa, crida, es torna agressiu i no considera mai que l'àrbitre hagi pres una decisió totalment correcta, ben al contrari que al rugbi. Tanmateix, el rugbi és molt minoritari i disposa, per exemple, del que anomenen «tercer temps», en què els jugadors van tots junts a fer una cervesa i parlen amb humor del que ha passat durant el partit. En molts esports de base, en els quals els entrenadors se solen conèixer, pensem que això es podria transformar en un «primer temps», en què els entrenadors presentessin respectivament els pares i mares dels dos equips abans del partit i poguessin fer un cafè junts. Al final, que es faci una cosa o l'altra és responsabilitat dels clubs. De moment, no la volen tenir.

Què vols dir?

Moltes vegades, si els pares i mares es queixen de l'entrenador, però ell situa l'equip a la part alta de la classificació, el club convidarà els pares i mares a marxar, i els dirà: «Si l'entrenador parla així al nen o la nena, és perquè el dia de demà sigui tot un home o tota una dona». Si, en canvi, l'entrenador no té bons resultats i els pares i mares es queixen, el club convidarà l'entrenador a marxar. I si aprenem que la manera d'entendre la competitivitat o el conflicte és eliminar els altres, eliminar la persona, després ho aplicarem així en totes les àrees de la vida.

Tornem a l'àrea de l'actualitat política. Què proposaries per a gestionar el conflicte entre Catalunya i Espanya?

Ara som en un punt en què és difícil tornar enrere. Un quant temps abans, pensava que podríem posar en marxa una mediació política: normalment la fan polítics de renom, de primer nivell, que no estan en la política activa, però als quals, quan parlen, s’ha de fer cas. En aquests casos, aquests mitjancers acostumen a fer una proposta de solució. Jo pensava que podríem buscar polítics d’una banda i de l’altra, que coneguessin bé el marc constitucional, com Miquel Roca i Herrero de Miñón, tots dos pares de la Constitució. Herrero de Miñón, durant molt temps, va batallar perquè el Senat fos una cambra realment territorial. Jo pensava que una mediació amb la participació d’aquestes dues figures o altres de renom i reconegudes per totes dues bandes podria obrir la possibilitat de pactar un referèndum o una reforma constitucional en el sentit que el poble català o el poble basc demanaven. Però ara penso que és molt difícil. Em sembla que l’única solució serà que la Unió Europea convenci el Govern espanyol d’obrir una negociació sense condicionants temporals: no el president que hi ha ara, sinó el que hi hagi en el futur, que no tindrà majoria absoluta i necessitarà més suports. Segurament se li haurà de demanar que es faci un referèndum pactat: aplicar solucions polítiques del segle XXI i no pas polítiques de temps passats que tracten Catalunya com si fos l’última colònia. En aquest context, Catalunya no hauria de tensar tant la corda.