«Tenim evidències d'una desacceleració, agreujada pel Brexit i la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units»

 

El 2019 comença amb un clima d’incertesa preocupant: el Brexit continua bloquejat en espera d’un acord que sembla que no arriba mai, la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units es pot intensificar i, de retruc, pot afectar les economies més potents del planeta, i els mitjans comencen a parlar d’una desacceleració, una paraula que pot ser l’avantsala d’alguna cosa pitjor. Mentrestant, a Catalunya continua la incertesa, que és el pitjor enemic del creixement econòmic. Parlem de tots aquests temes amb en Josep Lladós, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. 

 

 

El 2019 comença amb un clima d’incertesa preocupant: el Brexit continua bloquejat en espera d’un acord que sembla que no arriba mai, la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units es pot intensificar i, de retruc, pot afectar les economies més potents del planeta, i els mitjans comencen a parlar d’una desacceleració, una paraula que pot ser l’avantsala d’alguna cosa pitjor. Mentrestant, a Catalunya continua la incertesa, que és el pitjor enemic del creixement econòmic. Parlem de tots aquests temes amb en Josep Lladós, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. 

 

Som en un moment diferent del que vam viure en la fase alcista del cicle anterior de l’habitatge i jo penso que ara no podem parlar de bombolla. L’augment dels preus no s’ha estès per tot el país i ara es localitza sobretot a les grans ciutats i a les àrees metropolitanes. Això ja és una gran diferència amb la darrera crisi, i una altra diferència és que no recolza sobre l’endeutament. En termes generals, la tendència del futur és cap a l’augment de preus, perquè l’oferta es mou molt lentament, mentre que en la demanda hi ha elements que pressionen cap amunt, sobretot a les ciutats i els llocs d’interès turístic. També hi intervenen elements externs, com el canvi en la llei d’arrendaments, que ha motivat renovacions amb pujades de preus, i les plataformes digitals de lloguer no residencial. El fet que l’habitatge sigui ara per ara una inversió, tampoc no hi ajuda. El més greu és que les famílies ho tenen cada cop més difícil. Els salaris són més baixos, malgrat la recuperació de l’ocupació, i el pes de la hipoteca i del lloguer han convergit. Som el país europeu on cal fer més esforç per a accedir a l’habitatge. El que estem perdent és l’oportunitat de viure allà on volem.

 

L’impacte del salari mínim sobre l’ocupació s’ha estudiat molt. El Banc d’Espanya de seguida ha manifestat que destruirà ocupació i això no és necessàriament així. Depenent del ritme d’increment del salari, l’ocupador el pot contrarestar amb mesures com una millora de la productivitat o del rendiment del treballador. Però sobretot, aquest increment té la gran virtut que lluita contra la desigualtat salarial i ajuda que les rendes més baixes s’escapin del risc de pobresa. Critiquen la mesura quan pensen en els treballadors de baixa qualificació que poden ser expulsats del mercat de treball, si bé en realitat haurien de reflexionar sobre per què no som capaços de crear llocs de treball més productius. L’augment que s’ha posat sobre la taula és important, no és pas petit, i evidentment pot generar algun impacte negatiu, però a la pràctica és una mesura necessària. Els empresaris i els reguladors han de reflexionar sobre el fet que, en un context de canvi tecnològic, l’augment del salari mínim pot beneficiar els treballadors menys qualificats si som capaços de reestructurar les tasques que fan. Ara bé, si només basem la competitivitat en la mà d’obra barata, més aviat hauríem de plantejar-nos el model productiu que tenim.

 

El futur és en línia per a tothom. El comerç tradicional està obligat a ser present a internet. Històricament ha ofert els avantatges de l’especialització, la proximitat, el preu, la comoditat, l’estalvi i la relació personal. Els grans operadors de comerç en línia, però, cada cop més ofereixen aquests avantatges i també milloren l’experiència del consumidor. Ofereixen una gran selecció, són molt còmodes i ràpids i també emergeix, cada vegada més, el fet que sobre la base de les adquisicions i les cerques que ja s’han fet t’acaben assessorant envers les compres futures, perquè et recomanen productes que s’adapten als teus gustos. El comerç tradicional ha de continuar defensant els seus paràmetres i, alhora, ha de millorar la seva oferta en línia. També cal assenyalar que no tot el comerç digital és de color rosa: aquests grans operadors generen uns costos, tenen un impacte ambiental, ofereixen unes condicions laborals discutibles i, en alguns casos, una gestió tributària deslleial amb els estats on operen.

 

Les criptomonedes han vingut per quedar-se, però dubto que substitueixin les monedes tradicionals. Tinc dubtes perquè per a fer-ho haurien de complir les tres funcions dels diners: ser un mitjà d’intercanvi, una unitat de compte i un dipòsit de valor. Si la societat accepta el pagament amb criptomoneda d’un nombre creixent de béns i serveis, tindrà èxit perquè assumirà el rol de mitjà de pagament. Però ara mateix les dues criptomonedes més importants generen moltes incerteses per la volatilitat del seu preu, la seva opacitat i el risc sobre la protecció del consumidor. En realitat, el consumidor busca quelcom que sigui segur i fàcil d’utilitzar. També arriben senyals de desconfiança d’alguns governs que inicialment les havien acceptat com a dipòsit de valor, però que han anat abandonant aquest suport. Com amb totes les tecnologies, el seu ús acabarà essent el que la societat determini, si bé, en tot cas, serà necessària una regulació més gran.

 

Ja ens afecta i encara ho farà més l’any vinent. És, sens dubte, un dels grans reptes del 2019. Ens afecta per dues bandes, ja que parlem de dos dels exportadors i, alhora, mercats mundials més importants. La gran fragmentació internacional de la producció fa que en afectar les exportacions d’un país, també se’n ressentin totes les altres economies que hi estan vinculades: es produeix un efecte en cadena. També és una situació que genera incertesa i que frena les inversions. La meva percepció és que això durarà perquè, al darrere, hi ha un conflicte latent per a decidir qui dominarà la tecnologia del futur. Als Estats Units els preocupa la irrupció a escala global de la tecnologia xinesa, que, afavorida pels acords d’aliança d’empreses (joint venture) amb empreses nord-americanes, s’ha desenvolupat moltíssim els darrers anys. Es tracta d’una lluita empresarial, però amb una dimensió política evident. A la pràctica, les mesures proteccionistes protegeixen temporalment les empreses del país, però sempre ho fan a costa dels consumidors.

 

Hem viscut dos anys absolutament bojos per una errada política de primer nivell: convocar un referèndum poc preparat i prendre una decisió que és pilotada per timoners poc capacitats. És una gran peça més d’incertesa en un tauler internacional ja molt inestable. Les probabilitats d’anar cap a un Brexit sense acord són cada dia més grans. Però, amb acord o sense, tots en sortirem perjudicats, perquè, d’una banda, abandona el mercat únic la tercera economia del grup i, de l’altra, els efectes sobre l’economia britànica seran evidentment negatius. Irònicament, la gran bandera del Brexit, que era recuperar la independència en l’àmbit econòmic, no serà un fet, perquè l’acord condiciona tota la seva política comercial, en mantenir-se dins de la unió duanera i en no evitar la dependència de moltes regulacions comunitàries, i, al seu torn, en oblidar que en l’àmbit financer la City no pot prescindir de les seves operacions en euros i això la fa continuar depenent de les decisions de la UE. Els beneficis són molt petits —essencialment consisteixen en la recuperació de la política migratòria— i, en canvi, els costos són molt més elevats. Novament, un episodi que genera incertesa i dificulta les inversions. El Brexit, Trump i la guerra comercial són un còctel indigest.

 

És evident que ho ha fet, però d’una manera molt lleugera. A causa de la incertesa, algunes decisions d’inversió s’han pogut aturar o alentir. També hi ha hagut el trasllat de seus socials i alguns de seus fiscals, però el desplaçament de l’activitat econòmica real ha estat mínim. Un termòmetre per a comprovar el poc impacte que ha tingut és que les grans multinacionals han continuat invertint a Catalunya. El que fa competitiva Catalunya són elements característics de la localització i de la disponibilitat de factors productius. Independentment del passaport que tenim, seríem igual de productius, perquè disposem d’infraestructures, de qualitat del treball humà, d’un sistema de recerca potent, d’experiència industrial, etc., és a dir, tot un conjunt de factors intrínsecs que a curt termini són difícils de traslladar o de reproduir en un altre lloc. De fet, hem crescut per sobre d’una gran part del territori de l’Estat, però la incertesa continua i les incertituds acompanyades d’algunes decisions polítiques contribueixen a generar inestabilitat i afecten negativament la credibilitat i la confiança dels actors econòmics. Un cop dit això, allò que sempre genera més inestabilitat econòmica són els períodes transitoris: un cop les regles són clares, tothom s’hi adapta.

 

Tenim un desafiament gegant, que és el canvi climàtic, i novament trobem comportaments polítics molt a curt termini i amb poca intel•ligència estratègica. Anem cap a la consolidació d’un mercat futur amb automòbils híbrids i amb la proliferació dels vehicles elèctrics, depenent essencialment de l’autonomia que tinguin. Però hem de tenir en compte que aquest mitjà de transport també consumeix energia, requereix una infraestructura adequada i ha de ser acceptat socialment. Des del meu punt de vista, s’ha d’incentivar o promoure que la societat vagi canviant el seu patró de consum, però hem de ser molt prudents, proporcionar informació acurada sobre les diferents alternatives i evitar distorsions que generin externalitats negatives. El canvi ha de ser progressiu i transparent i s’ha d’invertir en una transformació que sigui socialment positiva, en el context dels nous hàbits de consum i mobilitat. Probablement, la millor manera de convèncer la societat cap a aquest canvi és que tota la infraestructura de transport públic utilitzés tecnologies poc contaminants o gens. Amb tota seguretat, el futur de l’automoció no dependrà dels combustibles fòssils.

 

Tenim evidències d’una desacceleració que té un impacte molt fort en el nucli de l’eurozona, sobretot a Alemanya i França. Aquesta situació, agreujada per contextos desfavorables com el Brexit o la guerra comercial, fa que la inversió empresarial reculi, cosa que autoalimenta la desacceleració i limita la capacitat de creació d’ocupació. Les expectatives es capgiren i el futur s’albira menys favorable: la profecia corre el risc d’autoacomplir-se. Això no vol dir, però, que necessàriament entrem en una recessió econòmica. El principal risc que tenim és que ara els governs tenen les mans molt més lligades que fa deu anys per a lluitar contra una crisi, si és que es fa present, a causa de l’elevat endeutament públic. Com que es va socialitzar el deute bancari mitjançant el programa de rescats, el nivell d’endeutament és elevat i als mercats financers els preocupa si serà sostenible o no. El problema és que per a garantir aquesta sostenibilitat, el creixement econòmic hauria d’estar per sobre del tipus d’interès del deute i hi ha elements que hi juguen en contra, com l’alentiment del comerç internacional, la frenada de les inversions o l’enduriment de les polítiques monetàries. Necessitaríem una resposta coordinada internacional a favor d’un marc més favorable al creixement econòmic, però les decisions dels principals governs no van, ara com ara, en aquesta direcció.