«A l'Estat espanyol, el 15 % dels universitaris abans de la pandèmia ja eren estudiants online»

 Carles Sigalés

Carles Sigalés

10/03/2021
Lluís Pastor
Carles Sigalés, vicerector de Docència i Aprenentatge de la UOC

 

Un dels primers docents a creure en l'aprenentatge en línia (e-learning) des dels seus inicis i que coneix més la UOC perquè l'ha vista néixer i créixer és Carles Sigalés, actual vicerector de Docència i Aprenentatge d'aquesta institució, que compleix 25 anys aquest curs. El seu vincle amb la UOC va començar el 1997, essent professor agregat especialitzat en polítiques educatives. I va continuar entre el 2000 i el 2003, i entre el 2011 i el 2013, dirigint els Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació, i del 2003 al 2005, essent vicerector de Política Acadèmica i Professorat. Com a docent, té una llarga experiència en formació de professionals de l'educació en diverses universitats. També és autor de diversos materials per a la formació en línia (online), en el camp de la pedagogia i de la psicopedagogia. Sigalés repassa en aquesta conversa amb el professor Lluís Pastor les singularitats de la primera universitat en línia del món, la demanda creixent que viu l'aprenentatge en línia i l'impacte de la COVID-19 en l'àmbit educatiu.

La UOC va ser la primera universitat en línia del món fa 25 anys.

Efectivament. Va néixer el 1995, quan només tenia connexió a internet un 0,4 % de la població. El rector fundador, Gabriel Ferraté, va ser realment molt audaç. Va tenir l'oportunitat d'engegar una universitat a distància per donar servei de formació a distància universitària en català, i ho va fer de manera molt diferent de com s'havia fet fins aleshores.

El rector Ferraté no es va plantejar una còpia del que passava a la presencialitat, sinó que va decidir desestructurar-ho tot i reinventar-ho de nou.

Exacte. Ferraté feia molts anys que era rector de la Universitat Politècnica de Catalunya i sabia molt bé el que volia, si engegava una altra universitat. No hauria tingut cap sentit fer una rèplica de les universitats presencials, però tampoc no n'hauria tingut cap fer una rèplica de les universitats a distància que ja feia més de vint anys que existien. I aquesta va ser la clau. 

Com també ha repetit alguna vegada el nostre actual rector, Josep A. Planell, l'encert dels que van fundar la UOC —i particularment del rector Ferraté— va ser que es van fer la pregunta correcta, que no era «com continuarem fent amb la tecnologia el que s'ha fet fins ara», sinó «com la tecnologia ens pot ajudar a fer coses que fins ara eren impossibles de fer». 

I això dona peu a un model educatiu diferent, que ha estat copiat per moltes universitats al món.

Exactament. Les condicions òptimes per a l'aprenentatge es donen quan se situa l'aprenentatge al voltant de l'activitat de l'estudiant. Quan es diu «activitat», es vol dir que l'estudiant té una posició activa, i l'aprenentatge es fa mentre desenvolupa un seguit d'activitats, que van des de la lectura reflexiva d'un text fins a l'elaboració d'un projecte, la resolució d'un cas, el treball sobre un repte... A més, l'estudiant està acompanyat per un professor que li resol dubtes, li posa reptes, li planteja nous problemes i l'ajuda a continuar avançant. 

A la UOC, des de 1995, l'estudiant és considerat una persona que activament es compromet en el seu aprenentatge. De quins altres elements es disposa perquè aprengui? 

El nostre model educatiu té tres grans pilars. El primer és que l'estudiant es troba en un entorn d'aula virtual amb un pla docent, que li indica el que haurà de fer en una assignatura determinada i quines competències ha de desenvolupar, amb la qual cosa sap des del primer moment què haurà de fer durant un semestre per poder avançar en el seu aprenentatge i superar l'assignatura. Aquest pla docent li ofereix una sèrie de continguts multimèdia necessaris perquè pugui seguir aprenent. 

Aquest pla docent també li articula un procés d'avaluació contínua que té un paper doble: anar certificant que l'estudiant continua aprenent i ajudar a identificar allò que necessita millorar, i ajudar el professorat a entendre quin tipus de suports necessita per poder prosperar en l'assignatura. 

I, finalment, l'acompanyament, que és doble: d'una banda, hi ha el professor que és a cadascuna de les aules atenent els estudiants —proposant aquestes activitats, resolent aquests dubtes, avaluant— i, de l'altra, hi ha el grup, perquè en un entorn com el nostre la interacció entre estudiants és molt fàcil i productiva. 

O sigui, tenim un estudiant que no està seguint unes classes síncrones, sinó que s'està preparant i està acompanyat pel seu professor. Entenc que això no s'acabarà en un examen final, o sí?

No, efectivament. Hi ha exàmens, hi ha proves finals en algunes assignatures, però són el colofó d'un procés d'avaluació contínua. La UOC va establir des del primer moment que l'avaluació dels estudiants seria mitjançant un procés continu en el qual, al llarg d'un semestre, l'estudiant va elaborant els seus treballs, que serveixen perquè pugui saber si està anant en la bona direcció, perquè rebi una avaluació parcial del seu procés d'aprenentatge i rebi també retorn (feedback) de què és el que ha de millorar i què és el que realment està anant en la bona línia. Al final, el resultat de l'avaluació final de l'assignatura són aquestes avaluacions periòdiques més, en alguns casos, una avaluació final, que no deixa de ser una avaluació de síntesi. Això és el que manté l'estudiant despert, atent i en actiu durant tot el semestre.

Si tenim prop de 80.000 estudiants, i dieu que hi ha un acompanyament continu d'aquestes activitats de l'estudiant, cal un equip ingent de professors.

Efectivament. Una universitat no presencial —i particularment una universitat en línia com la nostra— requereix un tipus d'organització completament diferent d'una universitat presencial. 

En el nostre cas —i començo pel model acadèmic—, tenim tres figures docents que són clau. Una és el «professor propi», el que està en plantilla, el que treballa a la UOC a temps complet: fa docència, recerca i transferència, està acreditat i compleix tots els requisits que se li exigeixen a qualsevol professor universitari, perquè és el responsable de tota l'activitat acadèmica de la universitat. Si ens cenyim més concretament a l'activitat docent, és el professor que dissenya l'assignatura, el que tria quins recursos d'aprenentatge són els més adequats, el que prèviament ha dissenyat el pla docent i el que selecciona els seus col·laboradors, als quals anomenem «professors col·laboradors», que són els que acompanyen els estudiants. 

A més, tenim el tutor, que té diverses funcions. La primera és ajudar aquests estudiants que venen de nou a la UOC a adaptar-se a un entorn d'aprenentatge en línia. La segona és seguir-ne el procés d'aprenentatge, veure una mica en quin moment poden necessitar un ajut addicional... I la tercera és orientar-los a trobar sortides en l'àmbit professional o en la seva continuïtat d'estudis, en cas que aquests estudiants ho requereixin.

Si la universitat són equips de persones pluridisciplinaris que treballen per buscar solucions a gran escala, m'imagino que hi ha un element que ha de ser clau en el vostre cas, que és la qüestió tecnològica. 

Les primeres versions del Campus Virtual eren pròpies, perquè no hi havia desenvolupaments prou amplis per aplicar-los en el nostre campus. D'alguna manera, estàvem anant de manera anòmala per davant dels desenvolupaments tecnològics d'empreses de tecnologia que, a la llarga, havien de tenir molta més capacitat que la nostra per desenvolupar aquest tipus d'eines. Amb el temps, això ha anat evolucionant i el que tenim avui és un campus mixt que integra desenvolupaments propis amb desenvolupaments ja externs —en alguns casos comercials o, fins i tot, de programari lliure— que ens permeten accedir a noves funcionalitats. 

Estem en plena pandèmia. La universitat ha canviat de cop, s'ha hagut d'adaptar a una situació d'emergència. Com us imagineu la universitat post-COVID-19?

La pandèmia ha obligat la immensa majoria d'universitats a moure's cap a solucions no presencials. Algú ho ha anomenat «docència remota d'emergència». I això ha generat dues situacions que són, fins a cert punt, divergents. En primer lloc, s'ha constatat la idea que passar a la modalitat online no és tan senzill, és a dir, que una universitat que ofereix formació en línia s'organitza de manera completament diferent, amb la qual cosa el trasllat de la presencialitat a la no presencialitat no és automàtic. I aquí s'han vist moltes dificultats que han tingut les universitats i que continuen tenint. L'altra és l'altra cara de la moneda, és a dir, l'obligació de moure's a la modalitat online: moltes universitats estan aprenent molt ràpidament qüestions que fins ara només havien vist de manera molt tangencial. Per tant, algunes d'aquestes universitats n'extrauran lliçons molt bones i podran oferir formació no presencial com a complement de la seva activitat. 

I ara vaig a la segona qüestió. La COVID-19 ens ha trobat en un moment de creixement sostingut de la demanda de formació en línia, i això és previ a la pandèmia. A l'Estat espanyol, el 15 % dels universitaris abans de la pandèmia ja eren estudiants online. El fenomen de l'estudi en línia té a veure sobretot amb la demanda de formació al llarg de la vida, que no para de créixer i que va arribar amb anterioritat a la pandèmia. El que està fent la pandèmia és accelerar processos que, d'una altra manera, haurien trigat molt més temps.