«La UOC està en una posició molt favorable en una cursa que tot just acaba de començar»

 Xavier Prats Monné

Xavier Prats Monné

14/04/2021
Magda Farré
Xavier Prats Monné, assessor per a iniciatives estratègiques de la UOC i ex-director general d'Educació i de Salut de la Comissió Europea

 

Xavier Prats Monné és assessor per a iniciatives estratègiques de la UOC i ex-director general d'Educació i de Salut de la Comissió Europea. Ens explica el seu encàrrec per a la UOC i el paper actual de les universitats, des de la seva visió optimista i amb una llarga trajectòria com a assessor internacional en polítiques públiques, educació i assumptes europeus.

Com et defineixes?

Potser com un antropòleg optimista. Soc antropòleg perquè sempre m'ha interessat la complexitat de la relació entre individu i societat. I soc optimista perquè l'optimisme és una estratègia: si no creiem que malgrat tot el món pot anar millor, no tindrem la força de fer un món millor. Sempre he tingut la sort d'estar envoltat de gent amb aquesta mateixa visió, també a la UOC; persones que pensen que el món pot avançar i que elles hi poden contribuir.

Quan treballes en educació, veus que les coses sempre poden millorar, fins i tot quan hi ha molts problemes. Per exemple, dels països del món que tenen resultats escolars més bons —Singapur, Finlàndia, Estònia—, no n'hi ha cap que estigués entre els millors fa trenta anys. L'arc de la història tendeix cap al progrés, malgrat que es trigui anys i estiguem envoltats de dificultats que no es poden minimitzar.

Amb què et quedes com a director general d'Educació a la Unió Europea?

El que sobta més és, a la vegada, el poder transformador de l'educació —tant per a les persones com per a la societat— i els pocs poders que té la Unió Europea en matèria d'educació. I una altra paradoxa que em va impactar en aquella etapa professional és que a la Unió Europea se li demanen dues coses legítimes però incompatibles: que s'ocupi només d'allò que interessi als ciutadans, però també només d'allò en què té competències. L'educació, la salut i l'ocupació són els millors exemples del fet que a vegades no coincideixen els interessos o les necessitats dels ciutadans amb les competències de les institucions europees. 

També em va impactar el contrast entre la gran quantitat d'evidències que tenim sobre què funciona en l'educació i el poc ús que es fa d'aquestes evidències en la pràctica. Quants governs avaluen l'impacte d'una llei educativa abans d'aprovar-ne una de nova? Si compares sistemes educatius a Europa, veus que el problema que tenim no és de dissenyar polítiques sinó d'aplicar-les: convèncer, implicar i motivar la multitud d'actors que determinen l'èxit o el fracàs d'una política educativa o d'una llei. 

I la part més positiva de l'experiència europea és poder aprendre i millorar gràcies als programes europeus d'educació i recerca, com ara Horitzó 2020, Marie Sklodowska Curie i naturalment l'Erasmus, en els quals, a més de la mobilitat, vam crear un element d'innovació sistèmica gràcies al qual països i centres educatius molt diferents aconsegueixen aprendre els uns dels altres.

Com consideres que ha de ser l'educació en línia? 

Vivim en societats que s'han digitalitzat des de fa un quart de segle. Un dels pocs aspectes de la nostra vida que no s'ha digitalitzat totalment fins ara és l'educació. En això naturalment la UOC és una excepció, perquè ja va néixer com a universitat digital, però amb la COVID-19 moltes universitats han hagut d'aplicar la seva digitalització en un semestre. Aleshores s'han vist mancances importants en infraestructura i en competències digitals; i la paradoxa que, per exemple, molts joves de deu, quinze o vint anys viuen immersos en un entorn digital tot el dia i cada dia, excepte quan són a classe. 

En aquest sentit, a l'educació en general i a la universitat en particular els falta seguir el ritme de la societat, aprofitar el potencial de la digitalització i també veure'n els riscos: des de la possibilitat d'adaptar i personalitzar l'ensenyament, fins al perill de determinisme dels logaritmes, que poden negar prematurament el potencial d'aprenentatge de les persones. Dit això, els factors que determinen una bona educació són els mateixos, tant si és en línia com si és presencial, i el primer és la qualitat de l'educador.

Què diries sobre la frase «la UOC és fer classes per internet»?

Dir que la UOC és una universitat «en què s'ensenya per internet» és confondre el mitjà amb la finalitat. El que m'agrada de la UOC és que està molt més a prop que d'altres de la missió que, en la meva opinió, hauria de tenir qualsevol universitat en el segle xxi: una institució oberta al món, que ensenya cada vegada més persones, que les forma al llarg de la vida sense limitacions d'edat ni d'origen, i que no és una torre d'ivori sinó un camp obert.

Quin encàrrec concret has rebut de la UOC i quin valor hi aportes?

Primer de tot, no vull ser un obstacle per a ningú, perquè en aquesta universitat hi ha molta gent que fa moltes coses i que les fa molt bé. Dit això, el meu encàrrec principal és promoure la presència internacional de la UOC i acostar-la a organismes multilaterals, com ara la Unió Europea o el Banc Mundial, que tenen uns codis de funcionament complexos que conec per experiència; per exemple, donant a conèixer més el que fa la nostra universitat per explotar el potencial de l'educació digital i del coneixement obert, o oferint oportunitats a la UOC per accedir al suport, a la visibilitat i als intercanvis que brinden aquestes institucions. També espero aportar una mirada externa a les activitats i prioritats estratègiques de la UOC i encoratjar-la en la seva ambició com a universitat innovadora i jove, si més no perquè, vist des de fora, sovint hi ha aspectes que tenen més valor del que sembla quan els has vist sempre.

 Com ha afectat la pandèmia de la COVID-19 l'educació i la UOC en particular?

Penso que la lliçó més important que ha après la comunitat internacional amb la pandèmia no ha estat principalment a l'educació superior sinó a l'escola: la relació tan estreta que hi ha entre educació, desigualtat i exclusió social. Ens hem adonat que fins i tot una petita interrupció en el sistema educatiu pot crear unes mancances enormes, ja que per a un nen o una nena d'un entorn familiar o social amb pocs mitjans, no poder anar a l'escola es converteix en un problema gravíssim. En el fons, potser ara apreciem més que mai el valor d'una bona educació. 

En segon lloc, també s'ha vist que l'educació és cosa de tots: un sistema educatiu funciona si hi participen estudiants, família i escola. Molts pares han comprès com és de difícil i alhora de necessari implicar-se en la vida formativa dels fills, i sovint ho han hagut de fer sobtadament i en les pitjors condicions possibles, durant el confinament. 

Finalment, també hem vist que l'educació no havia seguit el procés de digitalització de la immensa majoria de la societat. El sistema educatiu vivia confortablement aïllat dels canvis rupturistes de la tecnologia. L'any passat, el dia que van tancar escoles i universitats arreu del nostre país, molts mestres i professors universitaris no havien utilitzat mai cap mena d'eina digital en tota la seva carrera professional, ni tan sols havien penjat a la xarxa un document en format PDF. Ara cal esperar que serem capaços d'aprofitar el moment per avançar ràpidament. En el cas de la UOC, aquest any de pandèmia ha estat una confirmació del seu model, i, naturalment, s'ha hagut d'adaptar menys a la situació que altres universitats. Serà important aprofitar l'experiència d'un model propi en educació digital que tenim des de fa 25 anys per poder fer un pas endavant en tot el que representa la digitalització en l'educació, fins i tot per transformar radicalment la manera d'aprendre i d'ensenyar. Pensem, per exemple, en l'educació contínua. El futur de la universitat potser no és tant pensar en quins graus i titulacions has d'oferir, sinó com pots donar accés permanent al coneixement que produeix la universitat gràcies a la tecnologia.

Per tant, quin és el posicionament actual de la UOC en l'educació superior?

La UOC està en una posició molt favorable en una cursa que tot just acaba de començar. 

La majoria de les universitats, arreu del món i sobretot a l'Europa continental i mediterrània, han arrancat molt més tard que la UOC en l'educació digital. És cert que encara hi ha un prejudici cap a les universitats de formació en línia, sobretot per part de qui veu que fa vuit segles que les universitats són presencials i no sap imaginar un futur diferent. Els prejudicis com aquest són resistents, però penso que ara la UOC té una gran oportunitat de demostrar la qualitat de la seva educació, com ja ha fet des del començament de la pandèmia.

Però en la meva opinió, per la combinació de globalització, canvi demogràfic i tecnologia, ara s'acosta un tsunami a l'educació que afectarà tothom. Naixeran més models, fórmules híbrides, plataformes. Tothom s'haurà d'adaptar, perquè la tecnologia ha arribat a l'educació sobtadament per quedar-s'hi, i crearà la mateixa ruptura que han experimentat altres sectors. La flexibilitat de què disposem a la UOC, amb una plataforma digital i un ecosistema de professorat permanent i col·laborador, pot arribar a ser un avantatge important en una universitat que haurà d'oferir serveis molt diferents.

Com penses que ha de ser la UOC del futur? Quins són els grans reptes que té?

No em sento capacitat per donar una resposta a una pregunta tan complexa, però crec que tenim al davant almenys tres reptes importants. 

El primer és acadèmic: trencar sitges. Avui el coneixement és interdisciplinari i la innovació és adisciplinària, i en canvi tradicionalment les universitats s'organitzen verticalment per departaments. La UOC ha treballat molt per trencar aquestes barreres verticals i hem de continuar. També s'han de trencar sitges entre nivells educatius, per exemple entre educació general i educació professional de segon i tercer grau: són divisions útils administrativament però inútils per als ciutadans. Finalment, no cal formar-se només en una sola universitat i la UOC s'ha de continuar obrint al món i ha de potenciar el seu abast demogràfic, geogràfic i lingüístic. El futur és l'atomització de les disciplines, la col·laboració entre universitats i la flexibilitat del currículum i el perfil acadèmic. I aquest és un futur que la UOC pot afrontar amb força, amb seguretat en si mateixa i amb ambició.

El segon repte important és el suport tecnològic. La UOC va néixer fa 25 anys amb una plataforma extremament innovadora, però ara ja tenim aquí la intel·ligència artificial i la realitat augmentada, per exemple. Canviar això costa diners i esforços organitzatius importants. Cal trencar inèrcies, costums i sistemes. Però és un progrés inevitable, perquè considero que el futur de la universitat, sigui presencial o digital, depèn d'emprar la tecnologia d'una manera més adequada. 

Finalment, veig un repte institucional i fins i tot polític: convèncer la societat i els seus representants que la UOC té un potencial extraordinari i una missió d'interès públic essencial per al país. Per entendre aquesta missió i la seva importància, només cal tornar a llegir l'acte fundacional del 1995 de la UOC, amb l'experiència d'aquests 25 anys de digitalització i dels darrers quinze mesos de pandèmia.

Quina implicació tindrà la UOC amb la societat? 

Qualsevol universitat, sobretot si és pública, ha de justificar la seva existència i la seva utilitat per a la societat: la tecnologia, el canvi climàtic o el populisme són reptes del món actual que no es poden resoldre sense el coneixement i, per tant, sense una contribució intensa i activa de la universitat. La UOC té molt clara la seva implicació amb la societat des del començament i ja va néixer amb la missió d'estudiar l'impacte de la tecnologia en la societat. 

Al mateix temps, amb la pandèmia ha arribat una consciència renovada de la importància del coneixement i de la cooperació científica: hi ha hagut un esforç de cooperació científica a escala mundial sense precedents en la història de la humanitat. Considerar on està ubicada físicament la universitat ja no és el més important: el que compta no és on tens el despatx sinó què tens al cap. Cal pensar més en una universitat global, i en això també la UOC com a universitat digital té avantatge.

Finalment, vull dir que una de les coses que em semblen més importants per al futur de la UOC i per a la seva missió de cara a la societat és que és una universitat jove i en femení. Sabem per experiència que, quan en una organització hi ha prou dones en llocs de responsabilitat, l'organització es preocupa més per problemes reals de la societat, té més empatia i és més inclusiva. Tot i que la meva arribada no ajuda gens ni mica a l'equilibri de gènere en el si de la institució, espero poder contribuir modestament a fer que la UOC també sigui una universitat feminista.

Finalment, què et suggereix...

Educació? Igualtat. 
Universitat? Coneixement.
Digital? Oportunitat. 
Formador/formadora? Líder.
UOC? Futur.