«Quan acadèmics i creadors treballen junts, els caps exploten!»

 

El director teatral Toni Casares ha estat vinculat a la Sala Beckett des que es va fundar l'any 1989, quan hi va començar a treballar al costat de José Sanchis Sinisterre, fundador de la Sala i antic professor universitari de Casares (va estudiar Filologia Catalana a la UAB). El 1997 en va agafar la direcció i des d'aleshores lidera aquest projecte integral de teatre que és la Beckett, que combina la formació, l'experimentació i la producció. En aquesta entrevista ens parla de la iniciativa conjunta que porten a terme la Sala Beckett i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per explorar qüestions d'actualitat social unint la mirada acadèmica amb l'artística, a més d'altres temes, com l'estat del teatre al nostre país i la injustificable precarietat de la professió.

 

El director teatral Toni Casares ha estat vinculat a la Sala Beckett des que es va fundar l'any 1989, quan hi va començar a treballar al costat de José Sanchis Sinisterre, fundador de la Sala i antic professor universitari de Casares (va estudiar Filologia Catalana a la UAB). El 1997 en va agafar la direcció i des d'aleshores lidera aquest projecte integral de teatre que és la Beckett, que combina la formació, l'experimentació i la producció. En aquesta entrevista ens parla de la iniciativa conjunta que porten a terme la Sala Beckett i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per explorar qüestions d'actualitat social unint la mirada acadèmica amb l'artística, a més d'altres temes, com l'estat del teatre al nostre país i la injustificable precarietat de la professió.

Va començar quan vam arribar al nou edifici, fa sis anys, el 2016. Era un moment de creixement, ens fèiem grans, per dir-ho d'alguna manera, i crèiem que era necessari connectar el teatre contemporani amb la societat. Veníem d'una època —sobretot als anys noranta, principis de la dècada del 2000— en què el teatre contemporani era molt autoreferencial, críptic, intimista... Estava desconnectat dels problemes del debat públic. Fou aleshores quan ens vam plantejar com podíem recuperar la dimensió social del teatre, i una manera de fer-ho fou connectar amb la universitat, de manera que l'espai de reflexió acadèmic es nodrís del punt de vista artístic perquè el coneixement esdevingués més ric. 

Parlant amb la UOC ens vam entendre de seguida, atès que teníem un interès comú a ampliar els àmbits del coneixement. Així, vam acordar que la Beckett proposaria a la UOC una sèrie de temes on es podia buscar la confluència entre la mirada acadèmica i l'artística. Això ha tingut com a resultat diferents cicles temàtics, en què hem abordat des de múltiples mirades temes com les malalties mentals, els abusos de poder en relació amb el gènere, la intel·ligència artificial, les pors a la ciutat, etc. Ha estat un diàleg entre les nostres propostes teatrals i les propostes acadèmiques de la UOC.

La família és un dels temes més recurrents en la història del teatre (ja era present en el teatre clàssic). En els últims temps, hem rebut un gran volum de propostes que prenien la família com a tema de reflexió. Evidentment, la família d'avui no té res a veure amb la del segle xix. Vam fer una sessió de pluja d'idees amb la UOC, amb antropòlegs, sociòlegs i creadors escènics, per veure com havíem d'incorporar aquest tema dins el cicle de la Beckett.

Quan es troben acadèmics i creadors per treballar, la primera reacció, per part d'ambdós, és de sorpresa.  És molt enriquidor, s'obren moltes finestres, els caps exploten...! Ambdues parts hem après a no invalidar cap de les dues visions. Des del punt de vista artístic, a vegades es peca d'una certa intuïció, i de no tenir en compte què s'ha estudiat del tema que es treballa. Des del punt de vista acadèmic, en canvi, hi ha reticències a fer explotar excessivament la matèria que s'analitza, perquè aleshores seria inabastable. 

Quan veus aquestes dues aproximacions concretades en un acte en què participen creadors teatrals i acadèmics, es produeix un primer moment de sorpresa; és molt interessant. A vegades, hem convidat acadèmics a escoltar dos actors llegint una peça breu relacionada amb el tema de què tractaran en una conferència, o a escoltar una intervenció musical... Això aconsegueix canviar la seva visió.

Tot plegat ens ha ajudat a fer entendre que les aproximacions al coneixement són diverses, i que totes són riques i interessants.

El teatre ha tingut competència sempre; no és nou que hi hagi altres maneres d'aproximar-se artísticament a la realitat. Abans era la televisió, el cinema... Ara, el món digital i internet. Però el teatre té una especificitat que el fa únic i gairebé indispensable: és en viu, hi ha un grup de persones que es troben per compartir una història. Això, segurament, ho necessitem com a espècie humana. No cal patir per si s'extingirà. I no és cert que ara hi hagi menys gent jove al teatre. El que passa és que, segons els contextos socials, econòmics i polítics, té una funció més o menys evident. Per exemple, al final de la dictadura hi va haver una explosió de teatre independent. 

Malauradament, en aquest país, hi ha una minsa presència a l'escola tant del teatre com d'altres disciplines humanístiques. Tenir-hi presència no vol dir fer una funció a final de curs. El llenguatge del teatre es pot utilitzar per aprendre, per treballar les emocions, el treball col·lectiu i el sentit crític, inherent al llenguatge teatral.

Crec que estem en un moment excel·lent, hi ha molta qualitat. Fa unes setmanes vaig estar en un festival de Montreal, on es llegien obres d'autors emergents del Quebec. Estaven molt bé, però no tenim res a envejar-los. Pel que fa a autors, estem en un gran moment, n'hi ha molts i d'una gran qualitat. Les dificultats venen a l'hora d'estrenar les obres, en quines condicions ho poden fer, fins a quin punt es pot estrenar tot el que es fa... Tenim un problema gros en la manera com està estructurat el sector teatral. És un problema del sector, no pas de manca de creativitat. 

La Beckett té certes especificitats, no és un teatre "normal" que obre la persiana dues hores abans de la funció i després la tanca, sinó que està obert permanentment. És un espai de creació on es fan diverses coses: formació, experimentació —es pensa i es treballen noves maneres de fer teatre, nous llenguatges. També s'hi crea i s'hi produeix des del punt de vista comercial. Finalment, és un lloc on es promociona sobretot l'autoria, la literatura dramàtica contemporània. És una fórmula molt rica perquè les tres línies s'enriqueixen mútuament, la qual cosa fa que siguin més diverses. Hi ha molt poques sales d'aquest tipus a Espanya.

Els dos objectius importants són mantenir-se i aconseguir que n'apareguin de noves. A Barcelona hi hauria d'haver sis o set sales Beckett, i a Espanya també. Per a mi, és el model més interessant, perquè es treballa d'una manera més lliure, en què l'error és possible, el dubte necessari, les preguntes... més habituals que les respostes. 

És important que aquesta fórmula s'expandeixi, perquè no donem l'abast amb les propostes que ens arriben. Es necessiten altres llocs on es pugui desenvolupar aquesta creativitat latent a la ciutat.

El que fa falta és pressupost, d'iniciatives n'hi ha moltes. Està ple de companyies teatrals joves amb idees i bons projectes artístics, però que no tenen l'estabilitat necessària. Quan va néixer la Sala Beckett, a Barcelona era possible que una companyia de teatre obrís un espai propi.  Avui això és impossible, és el mateix que passa amb els lloguers dels pisos. L'única manera de fer-ho és amb equipaments de titularitat pública que es gestionen amb iniciativa privada, com és el nostre cas. És una fórmula interessant que hauria de poder passar més sovint. Però, per fer-ho, es necessiten diners. Els pressupostos de cultura de les administracions públiques d'aquest país estan molt per sota dels pressupostos dels països europeus. I, per tant, és un problema. 

Sí, però dir això és perillós, perquè sembla que per crear hi hagi d'haver precarietat. I no, ni molt menys. La Beckett ha treballat durant molts anys en un espai petit i mal condicionat.  Finalment hem pogut arribar a un espai que és lluminós i està en condicions. Això és necessari, els creadors han de poder treballar bé, només faltaria!

Hi ha escoles de teatre que fan una feina importantíssima, tant en el sector públic com en el privat... Un altre consell és que trobi maneres d'ajuntar-se i de fer. Perquè fent és com aprens i et dones a conèixer. Cal fer servir les escletxes que encara queden en una societat tan protocol·litzada i estàtica com la que tenim. Utilitzar centres cívics, escoles que cedeixen els seus espais, i intentar, a poc a poc, anar cap a la professionalització. És molt difícil aconseguir-ho, i la precarietat amb què es treballa és flagrant. Però l'amateurisme, si no t'hi instal·les, és el primer pas per aconseguir-ho. Potser al principi t'hauràs de guanyar les garrofes amb una altra cosa, però cal no conformar-s'hi. I fer que la gent que produïm teatre puguem conèixer aquestes propostes.