Bernice Donald va ser la primera jutgessa de l'estat de Tennessee i combina la judicatura, a la qual es dedica des del 1982, amb la participació en actes acadèmics i programes de formació a tot el món. Experta en temes de propietat intel·lectual, el passat 22 de febrer va impartir la conferència "Protecting Intellectual Property Rights in the Age of the Internet - The U. S. Experience", acte organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i el Consolat dels Estats Units a Barcelona, juntament amb la Secció de Drets de Propietat Intel·lectual i Drets d'Imatge del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Bernice Donald va explicar com el seu país lluita contra un fenomen que cada dia adquireix més importància i que encén debats que van més enllà del dret: la pirateria a Internet.
Un estudi de la Business Software Alliance assegura que el 46 per cent del programari instal·lat en ordinadors espanyols és pirata. Pensa que els reptes que afronten els Estats Units i Espanya són comparables pel que fa a propietat intel·lectual?
La pirateria, passi on passi, és un problema gravíssim, un problema pervers que fa un mal enorme als legítims titulars dels drets d'autor tant als Estats Units com a Espanya. Va creixent en proporcions d'epidèmia i tots els països tenen un interès enorme -i també l'obligació- de vetllar pel compliment de les lleis que protegeixen els titulars d'aquests drets.
L'accés a Internet cada dia és més difós i l'ample de banda no para de créixer, de manera que com més va més fàcil és baixar música, pel·lícules o programari. D'altra banda, ningú no vol pagar una cosa que pot obtenir de franc. Pensa que amb l'aplicació de la llei n'hi haurà prou per a vèncer la pirateria? O potser caldria proposar noves maneres de crear i models de negoci innovadors que s'adaptin al món digital?
El meu país es va fundar sobre una cultura que animava i inspirava la creativitat i la innovació, i penso que això va posar les bases del creixement de què el món gaudeix avui amb Internet, que, com sap, va ser desenvolupat pels Estats Units. És comprensible que la gent no vulgui pagar coses que pot obtenir de franc, però és que aquesta és la base del comerç! Ningú no aprovaria que un tipus entrés en una botiga i robés una peça de roba només perquè no la vol pagar. A més, no pagar la propietat d'altres congela la creativitat. Estic segura que en aquesta era es continuaran desenvolupant nous models i tecnologies, però en el punt en què som és importantíssim donar incentius que alimentin la creativitat i el creixement.
Baixar cançons mitjançant plataformes d'igual a igual (peer-to-peer) és com robar discos d'una botiga o com gravar la nostra música preferida a un amic, com fèiem abans de l'era digital amb els cassets?
Bé... [Pensa un moment] Està bé compartir amb un amic la música que ens agrada més. Quan ho fèiem a la manera antiga manteníem el control de l'original que havíem comprat. Quan, en canvi, es tracta del ciberespai no és realment compartir-la amb un amic, és més aviat robar-la i fer-ne còpies. Es fan tantes i tantes còpies, i a tanta velocitat, que s'acaba fent un mal enorme als amos del dret de propietat. Perquè totes aquestes persones que haurien anat a la botiga a comprar un disc l'obtenen de franc sense pagar res. Per tant, penso que és robar.
Tanmateix, és probable que perseguir tots i cada un dels que baixen continguts protegits tingui més costos que no pas pèrdues causa la seva acció il·legal.
Tanmateix, és probable que perseguir tots i cada un dels que baixen continguts protegits tingui més costos que no pas pèrdues causa la seva acció il·legal.
Què vol dir?
Que la propietat intel·lectual es converteix en una nova moneda de canvi en el crim organitzat i fins i tot d'organitzacions terroristes pel gran marge econòmic que ofereix i el mínim risc que comporta. Governs com el nord-americà o l'espanyol ja estudien els perjudicis que causa aquest problema no solament als propietaris dels drets, sinó també a tots els ciutadans, pels impostos que es deixen d'ingressar per culpa d'aquest fenomen. Hi ha d'haver una resposta proporcionada a aquestes activitats i penso que els governs ja se n'adonen.
Els drets de propietat intel·lectual es van esbossar en la Revolució Francesa i la Copyright Act és del 1909. És indubtable que el món ha canviat radicalment des de llavors...
Aquestes lleis es van crear en un moment en què el món era molt diferent, sí, però estic convençuda que moltes són prou flexibles per a adaptar-se als canvis. Ho cobreixen tot? Sens dubte que no. Però el dret ha de ser capaç d'avançar al ritme de la tecnologia i desplegar noves lleis o adaptar les que ja hi ha. Per exemple, deu saber que el 1998 el Congrés Americà va aprovar la Digital Millennium Copyright Act, un text pensat especialment per a la protecció de la propietat intel·lectual a Internet, tant per a autors com per a usuaris, i que ha funcionat aquests últims deu anys amb interès i una mica d'escepticisme. Com vostè deia, avui es pot baixar fàcilment una pel·lícula: només et calen quinze minuts si tens prou velocitat de connexió! Doncs en aquesta llei es preveu que, si algú demostra que el seu copyright és violat al web, es pot notificar al servidor d'Internet que el retiri sense necessitat d'intervenció judicial. Tinc confiança, en definitiva, que els legisladors sabran trobar l'equilibri entre la protecció dels interessos dels propietaris dels drets i el progrés de l'art i la ciència, de manera que es mantingui l'entorn cultural que valorem tant.
No sé si ha sentit a parlar de Second Life...
No. Pensi que ja fa molt temps que jo era jove! [Riu] És com You Tube?
Bé, és un món virtual que com més va més va adquirint importància a Internet. Permet crear-se un personatge, relacionar-se amb la gent i fins i tot fer negocis. S'hi mouen més d'un milió de dòlars diaris!
Havia sentit a parlar de l'After Life [vida després de la vida], però mai de Second Life... [Riu]
Li ho preguntava perquè, si Internet ja va esborrar les fronteres -amb les implicacions legals que això té-, Second Life ha creat un món virtual en el qual es venen creacions virtuals. Li sembla que és possible aplicar les lleis de països reals a països virtuals? O caldrà crear jutjats virtuals que apliquin un dret... virtual?
La meva especialitat són les lleis tradicionals i penso que cal aplicar-les per a aconseguir els seus objectius, en aquest cas protegir els propietaris dels drets. Per exemple, abans esmentava el Digital Millennium Copy Act. Si, davant de l'ordre de retirar el contingut per violació de copyright, el presumpte infractor vol presentar un recurs, ho haurà de fer a la jurisdicció de les Corts Federals que correspongui, cosa que treu el litigi del món virtual i el porta al real. Potser arribarà un temps en què hi haurà lleis capaces de tractar els problemes que planteja traspassar fronteres -de fet, ja n'hi ha algunes, perquè els governs persegueixen accions criminals transfrontereres-, però penso que hi ha prou elasticitat en les lleis actuals perquè, amb alguna modificació, siguin capaces de tractar aquests problemes.
Crear continguts per a Internet és molt més fàcil avui que fa alguns anys. Hauríem d'estar, per això, més al corrent de les lleis que regeixen la propietat intel·lectual?
Sóc una entusiasta del coneixement en general i ja per això sol penso que sí. Però és que, a més, hi ha lleis que fan que sigui encara més important. Perquè, si publiques continguts que infringeixen algun copyright, corres el risc que te'l retirin i que tinguis problemes amb la llei. O sigui que, certament, hi ha una obligació o necessitat d'estar al corrent fins a aquest nivell. A més, als Estats Units tenim una màxima que diu que ignorar una llei no t'eximeix de complir-la.
Noves tecnologies, noves lleis. Hi ha molta cosa a aprendre!
Miri, encara que tots aquests canvis passin després de la meva generació, per a mi són una cosa molt excitant. Tot el que passa als mons digitals i virtuals va canviant l'economia dels països. El producte nacional brut dels Estats Units avui es basa en la propietat intel·lectual, una part en la tecnologia digital, una part en la ciència, en les patents o en la creació de marques. I avui no em podria imaginar un món sense Internet... encara que no sé res de Second Life!
Sense Internet, impossible! I això que fins no fa gaire vivíem força bé sense.
I tant! Al primer jutjat en què vaig exercir no hi havia ni un sol ordinador. Quan va arribar el primer em vaig sentir aterrida. I no pas només jo: ningú no s'atrevia a fer servir el seu. Al principi el vaig adoptar com una mascota i li somreia, li treia la pols... però no el tocava! No va ser fins al 1996 que el vaig començar a fer servir per a enviar missatges electrònics. Avui els adoro. No sabria viure sense el meu Blackberry o el meu Palm, els meus tres portàtils o Internet. Tot m'ajuda molt durant els judicis. Per exemple, si un advocat fa referència a un cas el puc consultar de seguida. I, si penso que algú de la sala és perillós, puc enviar un missatge instantani d'alerta. En això de la tecnologia digital no es pot tornar enrere, només es pot anar endavant. Ens fa més eficients.
És optimista vostè?
Tinc molta confiança, sí. Hi ha gent jove de molt talent que ara pensa en coses que fa tan sols vint anys no podíem ni somiar, i estic segura que aquests pensaments continuaran agitant el món en què vivim i que milloraran el nivell de vida de tothom mitjançant la tecnologia.