"La història es repeteix de moltes formes: avui hi ha maneres de la dictadura que perduren"

Memòria històrica, recerca de la veritat, oblit o justícia són expressions que es diuen i se senten a molts racons, d'Espanya a Rwanda, del Vietnam a Xile. Els periodistes i activistes sobre drets humans Lila Pastoriza i Eduardo Jozami, embarcats en feines de recuperació de la memòria a l'Argentina, van parlar a Barcelona de la seva trajectòria vital i la seva experiència en aquest àmbit, convidats per la UOC i la Casa Amèrica. Així mateix, van presentar el llibre Rodolfo Walsh. La palabra y la acción, del qual és autor Jozami, en el trentè aniversari de la desaparició d'aquest periodista i escriptor.

Memòria històrica, recerca de la veritat, oblit o justícia són expressions que es diuen i se senten a molts racons, d'Espanya a Rwanda, del Vietnam a Xile. Els periodistes i activistes sobre drets humans Lila Pastoriza i Eduardo Jozami, embarcats en feines de recuperació de la memòria a l'Argentina, van parlar a Barcelona de la seva trajectòria vital i la seva experiència en aquest àmbit, convidats per la UOC i la Casa Amèrica. Així mateix, van presentar el llibre Rodolfo Walsh. La palabra y la acción, del qual és autor Jozami, en el trentè aniversari de la desaparició d'aquest periodista i escriptor.

PASTORIZA. He pujat a un taxi, aquí a Barcelona, i el conductor anava escoltant un programa de ràdio en què discutien sobre la memòria històrica. Algú deia que no entenia per què els partits polítics espanyols discutien sobre aquest tema quan teníem el problema del canvi climàtic. Per a ell era una discussió entre avis, absurda i en la qual la població no estava interessada. Justament, això de la memòria és important per les necessitats actuals: treballem per veure com arribem a determinades situacions que no volem que es repeteixin, des de l'avui. Aquesta és una memòria diferent de la nostàlgica de qualsevol temps passat era millor o pitjor. Això sí, és una activitat molt subjectiva perquè hi ha moltes memòries. PASTORIZA. Però no pas només això. També és important perquè allò que la història no es repeteix mai no és cert. Es repeteix molt però amb maneres diferents. La feina de memòria permet que se'ns encenguin els llums al cap davant de determinats signes, coses que ja van passar i que poden tornar-se a donar. Hi ha moltes maneres de funcionar de l'època de la dictadura que perduren a l'Argentina. La indiferència que hi va haver quan s'emportaven els desapareguts no és tan diferent de la manera d'actuar, del que passa quan hi ha una escalada brutal de la pobresa i hi ha milers de milions de marginats. Llavors la gent deia el mateix que ara: per alguna cosa deu ser, alguna cosa deuen haver fet. PASTORIZA. Nosaltres també ens preguntem quines van ser les diferents responsabilitats. Hem treballat en la condemna del terrorisme d'estat, en la necessitat de justícia i de veritat. Ara mirem d'entendre com va ser possible que es matessin trenta mil persones. Però sobretot com hi va poder haver una societat que ho suportés. JOZAMI. Aquí hi va haver trenta-sis anys de franquisme. A l'Argentina va ser més curta i a més va haver de fugir després de la derrota de les Malvines sense poder preparar una sortida, una transició negociada. El fet que no hi hagi hagut una derrota interna dels militars va fer que no hi hagués cap pacte exprés de no revisar coses. El primer govern democràtic va entendre que no era prudent anar més enllà de certs límits. Hi va haver un moment important que va ser el judici de les juntes militars. No hi ha gaires precedents internacionals en els quals s'hagin enjudiciat els principals responsables d'una dictadura, però a partir d'allà hi va haver una reculada relacionada amb el que se'n va dir "la llei de punt final", perquè el judici no continués, o el que van anomenar "l'obediència deguda" per a exculpar la gran majoria dels participants i incriminar els caps i prou.

PASTORIZA. Anar enrere és una necessitat imperiosa en un cas com l'argentí perquè l'etapa que cal recordar és molt més pròxima. Les conseqüències són presents. Té alguns punts de contacte amb el que va passar a Espanya i Catalunya, encara que la dictadura sigui més llunyana. A Espanya hi va haver una transició que va obviar molts aspectes importants del que va succeir. Això pesa en la consciència de la gent i la impunitat es paga, penso. I a l'Argentina el que procurem és que no hi hagi impunitat. No és una revenja. És una manera de fer justícia. JOZAMI. En la dictadura del 76 n'hi havia prou de mostrar una mica de simpatia o de col·laboració amb els grups anomenats subversius perquè una persona pogués perdre la vida. En aquest context va ser molt difícil per als periodistes continuar treballant com ho feien abans del cop. Molts es van exiliar, molts van estar tancats a la presó i hi va haver gairebé cent periodistes desapareguts. També hi va haver molta gent que va acceptar aquesta situació: no es pot pretendre que tothom sigui heroi en circumstàncies complicades.

PASTORIZA. El periodisme estava molt controlat. El mateix dia del cop o el següent va sortir una llei que castigava amb presó qualsevol notícia que critiqués o molestés les forces armades "terme textual". A més de la censura que imposaven els militars, als mitjans hi va haver autocensura per por. El tema de les desaparicions era molt present. Però a les redaccions hi continuava havent periodistes que estaven al corrent de la informació que circulava però que no la podien publicar. Aquests periodistes passaven informació a l'agència de notícies clandestines (ANCLA), en la qual jo treballava. Hi va haver periodistes que van mantenir una actitud molt digna i d'altres que no. JOZAMI. Efectivament, em vaig embarcar ja fa quatre anys en un estudi rigorós sobre aquest personatge, que es publica amb el títol Rodolfo Walsh. La palabra y la acción. He hagut de fer un gran esforç i ser molt rigorós, ja que en certa manera era part implicada atès que havíem tingut relació. Vaig haver de documentar-me de totes les circumstàncies i contrastar tots els meus records. Walsh va ser un periodista que va marcar el rumb en iniciatives de periodisme comunitari i segurament és un dels millors escriptors argentins del segle xx. És autor d'alguns textos que quedaran pel significat polític que tenen en la història argentina, com la Carta a la Junta Militar, en què denuncia la repressió sistemàtica que es va dur a terme contra milers d'argentins i el projecte regressiu del govern en temes socials, econòmics. I, finalment, va ser una figura compromesa que va demostrar una integritat moral i una independència de criteri que li permeten sobresortir. JOZAMI. S'ha aconseguit un consens important sobre la necessitat d'avançar en la condemna dels responsables dels genocidis. Quant a altres coses, vinculades a l'aprofundiment de la memòria, no sembla que hi hagi aquest consens. Ni tampoc és clar el rol que hi ha de tenir l'estat. Però això és un debat internacional. L'estat ha de promoure la justícia, el càstig dels responsables i, al nostre país, fins i tot ha promogut reparacions a les víctimes. La discussió que avui es planteja entorn dels espais de la memòria mostra que no hi ha una única història per explicar i no tothom pensa igual sobre el rol de l'estat respecte a aquesta multiplicitat de visions.

PASTORIZA. En el cas argentí, els judicis que es van iniciar a l'exterior ?com el tirat endavant pel jutge Garzón a l'Audiència Nacional contra Pinochet? van implicar un progrés seriós en el tema de la justícia. Alguns jutges que tenien causes desades, davant de les demandes dels organismes de drets humans, van començar-les a moure. Per exemple, pel robatori de bebès, una de les causes que no havien quedat incloses en la Llei d'impunitat. Però aquests judicis exteriors van fer molt d'impacte fins i tot en sectors més amplis de la població, que estaven mig adormits tant a Xile com a l'Argentina. Molts d'aquests primers judicis es van basar en els criteris de justícia internacional que afirmen que els crims de lesa humanitat no prescriuen en el temps. Més endavant, l'adopció d'aquests tractats internacionals com a constitucionals a l'Argentina ha permès moltes de les sentències i les demandes que es plantegen en els judicis represos contra els repressors i genocides. PASTORIZA. Depèn. A l'Argentina hi ha un tall molt clar: el terrorisme d'estat. Hi ha un debat entre les memòries que parteixen de la condemna del terrorisme d'estat. D'altra banda, hi ha una memòria dels terroristes d'estat. Amb els qui avalen el que va passar, no hi ha diàleg possible. Entre els segons no hi ha hagut el penediment més mínim, no han demanat perdó, llevat d'excepcions aïllades. No hi ha hagut autocrítica. Les forces armades no l'han feta i fins i tot hi ha sectors que continuen reivindicant el que van fer.

JOZAMI. No solament no hi ha hagut una autocrítica de les forces militars com a principals executores, sinó que no hi ha hagut una visió crítica, una indagació més a fons per part d'altres sectors de la societat argentina sobre quin va ser el seu rol. Abans parlàvem de com es van comportar els mitjans durant la dictadura... Avui han canviat el llenguatge i parlen de dictadura i genocidi, però no parlen del paper que ells hi van tenir. El mateix passa amb les grans empreses i centrals empresàries que van estar lligades a la política econòmica de la dictadura; o l'Església, que, si bé va tenir un sector important de capellans i fins i tot bisbes víctimes de la repressió ?un d'ells assassinat i tot?, en termes generals va avalar la política de la dictadura. JOZAMI. Han canviat les nostres vides i el país, i m'atreviria a dir que el món. Nosaltres érem el que se'n sol dir militants dels anys seixanta. Vivíem amb la idea que el canvi polític era imminent, la revolució era un objectiu tan important que justificava qualsevol sacrifici i juntament amb aquestes aspiracions tan nobles segurament vam tenir algunes pràctiques no tan saludables que defensava la militància política en aquells anys. Les experiències que vam passar, la presó en el meu cas i els gairebé dos anys de desapareguda de Lila, ens van portar després a mirar les coses des d'una perspectiva diferent en un país que era un altre. Jo crec que la meva vida és una altra perquè avui he tornat a la pràctica política i la política no té res a veure amb la d'aquells anys: m'he pogut dedicar a la universitat, cosa que no podia fer els anys anteriors. Però sento la necessitat de recuperar el que era positiu d'abans: la confiança en un mateix, en la possibilitat de canviar el món, en la solidaritat amb els altres. I alhora cal comprendre que no tot van ser encerts; si no, no hauria passat el que va passar.

PASTORIZA. En termes personals, jo penso que la vida nostra als seixanta tenia a veure amb una militància que creia que el món anava cap a un sistema social superador del capitalisme. Tot estava muntat així. Als setanta va anar quedant clar que la derrota era inevitable. Allà va canviar la nostra perspectiva i el fet d'haver sobreviscut a aquesta experiència era una cosa que no estava gens prevista. La cosa més probable era no sobreviure. Hi ha marques molt profundes amb les quals penso que un es va acostumant a viure. No m'interessa fer coses que no serveixin perquè els més joves que viuen amb el pes del que va passar puguin entendre què, com, per què i de quina manera es pot arribar a evitar una reiteració. Tot això comporta un munt d'accions en la vida de cada dia per a aconseguir-ho sense que l'horror ho presideixi tot.