"La propietat intel·lectual s'ha convertit en un producte de consum"

Raquel Xalabarder és professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, especialista en propietat intel·lectual i membre del Comitè de Direcció de la Càtedra Unesco d'<i>E-learning</i>. En aquesta entrevista aborda un dels principals temes de debat a la xarxa: la propietat intel·lectual i els drets dels autors i els problemes que sorgeixen amb l'aparició de noves tecnologies i els usos que se'n deriven. També aclareix la relació entre el copyright i el sistema de llicències Creative Commons i destaca que aquest últim es basa en l'exercici dels drets d'autor atorgats per la llei de propietat intel·lectual.

Raquel Xalabarder és professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, especialista en propietat intel·lectual i membre del Comitè de Direcció de la Càtedra Unesco d'<i>E-learning</i>. En aquesta entrevista aborda un dels principals temes de debat a la xarxa: la propietat intel·lectual i els drets dels autors i els problemes que sorgeixen amb l'aparició de noves tecnologies i els usos que se'n deriven. També aclareix la relació entre el copyright i el sistema de llicències Creative Commons i destaca que aquest últim es basa en l'exercici dels drets d'autor atorgats per la llei de propietat intel·lectual.

Per respondre a aquesta pregunta hem de distingir diversos actes.

En primer lloc, és lícit fer còpies dels "teus" CD; i entenem per "teus", els CD que han estat comprats en una botiga o negoci legítim. Es tracta d'una còpia privada que, d'acord amb l'art. 31(2) de la Llei de propietat intel·lectual, es pot fer sense l'autorització de l'autor. Ara bé, perquè aquesta reproducció no autoritzada quedi emparada com a còpia privada, cal que s'hagi fet "a partir d'obres a què s'hagi accedit legalment".

Per tant, fer còpies d'un CD adquirit en un top manta o d'un fitxer al qual s'accedeix per mitjà d'un sistema P2P no queda emparat per l'excepció de còpia privada, atès que no es compleix aquest requisit; l'accés a l'obra ha estat "clarament" il·legal (és a dir, no autoritzat per l'autor o titular dels drets). Fins aquí l'acte de fer-te la còpia privada (o no).

En segon lloc, diferent de la còpia privada, pot ser l'ús que en fas, d'aquesta còpia. L'"intercanvi" amb els amics pot tenir diferents formes. Pots deixar el CD (còpia privada) que has gravat a un amic o el pots deixar a un amic darrere l'altre (com si fossis un videoclub). El primer cas quedaria en els límits de la "còpia privada" però encara fóra possible entendre que hi queda emparat, atès que, pel fet de deixar la teva còpia privada d'una obra a un amic, no perjudiques significativament els interessos legítims de l'autor. En canvi, deixar el CD a molts amics quedaria del tot exclòs de l'àmbit de la còpia privada (i fins i tot convertiria en il·legal la còpia feta), atès que d'acord amb el mateix art. 31(2) de l'LPI, un altre dels requisits per a poder fer còpies privades (sense autorització de l'autor) és que "la còpia obtinguda no sigui objecte d'una utilització col·lectiva ni lucrativa". Per tant, deixar el CD a un col·lectiu d'amics (i més encara, si n'obtens alguna retribució en canvi) fa que la còpia deixi de ser "privada" i es converteixi en una infracció.

Igualment, encara que "l'intercanvi" entre amics es faci, no amb un suport tangible (CD), sinó amb un suport "intangible" (per exemple, posant-lo a disposició dels teus amics amb un sistema P2P o penjant-lo a la teva pàgina web o a un espai de disc on té accés un col·lectiu de persones: els amics), tampoc no es compleix el segon requisit de la còpia privada (que no sigui objecte d'utilització col·lectiva) i, per tant, el resultat fóra el mateix: no quedaria emparat per l'excepció de còpia privada (i per a evitar cometre una infracció ens caldria l'autorització de l'autor).

Per tant, més enllà de l'acte emparat per l'excepció de còpia privada, només es pot actuar amb l'autorització prèvia de l'autor. Si no hi ha autorització, hi ha infracció. Quina sanció? No cal dramatitzar! No tota "infracció" del dret d'autor constitueix un acte delictiu (és a dir, tipificat pel Codi penal) ni, per tant, comporta l'aplicació d'una sanció penal! El que fa que una infracció de la Llei de propietat intel·lectual es converteixi en un delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 CP) és precisament que es faci "amb ànim de lucre i en perjudici de tercer" (en aquest cas, l'autor o titular dels drets sobre l'obra). Deixar el teu CD gratuïtament a molts amics no es qualificaria com a "amb ànim de lucre" (tot i que sí que perjudicaria l'autor o titular) i, per tant, no podria ser considerat delicte (ni castigat amb una pena); com a màxim, podria comportar l'obligació de reparar econòmicament (compensar) el dany causat a l'autor o titular. En canvi, si el CD el fas circular a canvi d'un preu, possiblement estaríem davant de la conducta tipificada en l'art. 270 CP, i en aquest cas la "pena" seria de "presó de 6 mesos a 2 anys i multa de 12 a 24 mesos" (en molts d'aquests delictes, les penes de presó es commuten per multes)... que ha d'establir el tribunal o jutjat, d'acord amb el perjudici realment causat. Un cop més, cal delimitar la pregunta abans de respondre. Parlem de continguts als quals hagis accedit des d'una pàgina legítima (és a dir, que permeti entendre que els continguts hi han estat penjats amb l'autorització o consentiment de l'autor). En aquest cas, per defecte s'entén que hi pots accedir (si no, l'autor no els hauria posat a disposició del públic a Internet) i te'n pots fer una còpia privada (a la qual, recordem-ho, ens autoritza la llei directament).

Més enllà, la cosa es complica... La majoria entén que, llevat que es digui expressament el contrari, és possible fer enllaços a aquest contingut des d'una altra pàgina web (és a dir, com una mena de "llicència implícita"). En canvi, el que no es pot fer sense autorització prèvia és baixar-se les obres i penjar-les (de nou) en un altre web o servidor, ni modificar l'obra, ni reproduir-la... (més enllà de la còpia privada). Aquesta autorització pot ser establerta amb una nota que es faci constar a la mateixa pàgina web, on s'estableixin (amb més o menys paraules) les "condicions d'ús" (terms of use) dels continguts de la pàgina -cosa que cada cop més webs inclouen. També pot ser establerta mitjançant una llicència Creative Commons (o de qualsevol altre tipus).

Tornant a la pregunta: guardar-ne còpia al meu ordinador? Cap problema. Fer-hi un enllaç? Possiblement, tampoc hi haurà cap problema. Ara bé, tot acte de "re-distribució" o de posada a disposició del públic en un altre web, etc. necessita l'autorització de l'autor (obtinguda sigui amb una llicència, amb les "condicions d'ús", o senzillament amb un missatge de resposta a la teva sol·licitud d'autorització). Doncs mira: jo tampoc no m'ho explico! Però deixa'm temptejar possibles causes... D'una banda, no hi ajuda gens la mala informació (desinformació) que es dóna i la manipulació del tema en els mitjans de comunicació. Si comencéssim per explicar que el dret d'autor és el mecanisme que com a comunitat hem adoptat (per mitjà d'una llei) per a promoure la creació intel·lectual (i, en definitiva, la cultura) d'una societat, potser no ens "obsessionaríem" tant amb el fet de si les empreses cinematogràfiques o les discogràfiques ja tenen prou diners i podríem tenir un debat amb un cert sentit. La propietat intel·lectual és un mecanisme que fa molts anys que existeix i en tot aquest temps s'ha demostrat prou útil per a aconseguir promoure el desenvolupament cultural de la nostra societat.

Podem criticar si el "top ten" és cultura o no, podem discutir quins cànons hem de pagar i per quins suports, em sembla que, si s'expliqués bé quin és el seu objectiu, ningú no s'oposaria a reconèixer i premiar l'esforç intel·lectual dels autors i artistes, i justament és això el que persegueix la propietat intel·lectual. El mateix Prof. Lessig, que és qui va idear el sistema de llicències (ara tan famoses) Creative Commons, diu que "una cultura sense propietat, en què els creadors no poden ser remunerats, és anarquia, no pas llibertat". ¹

Igualment, tampoc no ajuden la mena de respostes que, en les jornades Copyfight que es van fer al juny del 2005 a Barcelona, va obtenir una noia que preguntava: "Jo sóc autora i vull que la comunitat pugui gaudir de la meva obra, però al mateix temps vull viure del meu esforç intel·lectual. Com ho haig de fer?". John Perry Barlow -a qui anava adreçada la pregunta-, cofundador de l'Electronic Frontier Foundation i gran defensor de l'accés lliure als continguts en línia, va respondre recordant-li que el Brasil ha destinat més diners a pagar llicències de Microsoft que a combatre la pobresa d'aquell país. Com deia, demagògia.

Tampoc les entitats de gestió no ajuden gaire quan inicien procediments judicials per aconseguir decisions que corresponen al legislador (per exemple, el cas TraXdata ² , que els va permetre cobrar el cànon compensatori per còpia privada sobre els suports digitals, abans que la llei de propietat intel·lectual ho reconegués així). En general, cada cop hi ha més soroll i les posicions són mes distanciades.

Al meu entendre, tots plegats (titulars, indústria, entitats de gestió, usuaris, etc.) hauríem de fer un esforç per procurar centrar el debat i evitar la demagògia i els grans titulars mediàtics.

Potser només és el resultat d'un conjunt de circumstàncies que han coincidit en el temps. La tecnologia digital permet, d'una banda, que tothom sigui consumidor i, en més o menys mesura, creador (abans els rols estaven més separats). D'altra banda, fa menys necessari el rol que feien els antics "intermediaris" entre autors/artistes i consumidors (discogràfiques, entitats de gestió...).

A més a més -no ho oblidem-, ningú no està disposat a pagar per un objecte que pot aconseguir gratuïtament. La propietat intel·lectual s'ha convertit en un producte bàsicament de consum (com a usuaris, volem tenir accés a totes les obres i, si pot ser gratuïtament, millor) i hem oblidat l'objectiu social últim que hi ha al darrere d'aquesta propietat: promoure la creació. I, encara que no ens agradi, tota promoció requereix una inversió, sia en temps, esforç o diners..., una inversió que desapareixerà si la comunitat no està disposada a recompensar-la degudament. Històricament hi havia alguna diferència prou important per a distingir-los; però, com a resultat del món "globalitzat" on vivim (i especialment quan es tracta de protegir una propietat "intangible" que no s'atura a les fronteres territorials dels diferents països), cada cop hi ha menys diferències. Ens referim al copyright per a parlar del sistema de drets exclusius que la llei atorga als autors en els països anglosaxons (Estats Units, Regne Unit i països de la Commonwealth) i al dret d'autor per als sistemes de l'Europa "continental" (per exemple, França, Alemanya, Espanya).

Històricament, el copyright era no tant una "propietat" com un monopoli d'explotació, de contingut únicament econòmic o patrimonial; en canvi, el dret d'autor funcionava no pas com a monopoli sinó com a propietat -"la més sagrada de totes les propietats", van dir els pensadors de la Revolució Francesa, que són els qui van "dibuixar" els trets principals del sistema de propietat intel·lectual que tenim avui en dia: una propietat que reconeixia no solament drets exclusius d'explotació sinó també drets morals (de contingut no patrimonial), com ara l'atribució i la integritat de l'obra, que el copyright desconeixia completament (i de mica en mica, va incorporant).

Una altra diferència històrica important era el termini de protecció: en els sistemes del dret d'autor la protecció es calculava a partir de la mort de l'autor (70 anys); en canvi, en el copyright el termini es calculava tradicionalment a partir de la data de publicació (la Copyright Act de 1909 establia un màxim de 56 anys) i, tot i que la Copyright Act del 1976 va introduir el sistema dels 50 anys comptats a partir de la mort de l'autor, moltes obres -les anomenades "works made for hire"- continuaven estant protegides sobre la base de la data de publicació (75 anys). De resultes d'això, les obres europees estaven protegides durant més temps que les dels Estats Units. Al 2001 es van allargar els terminis de protecció (a 70 anys post mortem autoris i 95 anys d'ençà de la publicació, respectivament), per tal d'equiparar-los als europeus. Hi ha altres diferències, de la mateixa manera que també n'hi ha entre les lleis de propietat intel·lectual de cada país, però ara no val la pena d'entrar-hi en més detall. Les llicències CC són un mecanisme senzill i atractiu per a facilitar que autors i artistes llicenciïn les seves obres (n'autoritzin l'explotació) a Internet per al "públic", en general. Les llicències apareixen, com deia abans, introduïdes pel Prof. Lessig, per a compensar la forta "expansió" del copyright que es va anar produint als Estats Units en els darrers anys, com a resultat de l'adhesió al Conveni de Berna de 1886 per a la protecció internacional de la propietat intel·lectual (que respon al sistema del dret d'autor). Aquesta "expansió", doncs, la van patir més als Estats Units que no pas als països d'Europa, que ja eren part de la Unió de Berna des del segle XIX.

Atès que es van "coure" als Estats Units, la seva redacció i les seves clàusules són típicament americanes. I, tot i que es fa un esforç considerable per "ajustar" les diferents versions (traduccions) a les lleis nacionals de cada país, sempre hi podrà haver alguna clàusula que sigui interpretada de manera diferent (o fins i tot que pugui ser declarada nul·la) segons la llei que tinguem en compte. Això pot crear problemes d'interoperabilitat entre les diferents llicències, però en principi no afecta la seva vigència i eficàcia. Doncs justament aquesta pregunta ens permetrà veure una de les diferències encara existents entre copyright i dret d'autor. Si no cites l'autor de l'obra que utilitzes (cosa que jurídicament s'anomena atribució), a Espanya infringeixes el seu dret moral (reconegut a l'LPI) i, a més a més, infringiràs un contracte (la llicència CC). En canvi, als Estats Units només cometràs una infracció contractual, no pas del copyright, ja que la Copyright Act no reconeix un dret moral d'atribució a tots els autors.

Per aquest motiu, l'única icona que sempre apareix (i no es pot excloure) a les llicències CC és precisament l'atribució (BY). A Europa no caldria que la llicència (un contracte) obligués l'usuari a donar crèdit de l'autor, perquè la llei ja hi obliga; però als Estats Units, en canvi, la llicència complementa el dèficit legal en aquest punt. Els continguts educatius són un camp molt fèrtil per a utilitzar aquest tipus de llicències obertes. Es tracta de continguts destinats no tant a ser "explotats" (com pot ser el cas de les obres musicals o cinematogràfiques, o les novel·les...) com a ser utilitzats (per estudiants) i reutilitzats (per altres docents).

D'altra banda, els usos per a finalitats educatives sovint ja tenen reconegut algun tipus de privilegi (és a dir, excepció) en les lleis de propietat intel·lectual, de manera que no calgui l'autorització prèvia de l'autor. Per això, en aquest camp cal anar molt amb compte a l'hora d'utilitzar una llicència, perquè precisament el que no volem és que per una mala aplicació (o comprensió) de la llicència s'acabin negant usos concrets que la llei ja permet fer sense autorització de l'autor. Per exemple, una llicència CC pot excloure els usos comercials o que es facin traduccions (obra derivada); però, si la llei permet (sense autorització de l'autor) que l'obra es faci servir per a finalitats educatives àmpliament (siguin comercials o no, sia en format original o traduïda), aleshores l'ús permès legalment preval sobre l'ús exclòs contractualment.

Possiblement, el principal problema de l'èxit de les llicències CC (o d'altre tipus) és que el públic, els usuaris, es quedin només amb el text de la llicència i oblidin que al darrere hi ha una llei de propietat intel·lectual que la fa possible (sense una llei de PI que reconeix els drets exclusius de l'autor, aquest no tindria cap legitimació per a atorgar la llicència) i que és molt més complexa del que ens pensem (que, encara que no ho sembli, diu molt més que "tots els drets reservats") i que té en compte no solament l'interès privat (dels autors i titulars de drets) sinó també l'interès públic (per a assegurar l'accés a la cultura i a la informació, la llibertat d'expressió i altres drets fonamentals que actuen com a límit del monopoli de l'autor).

És responsabilitat de tots plegats, com a autors i usuaris, conèixer de primera mà aquesta llei i, un cop la coneguem, discutir-la i, si cal, modificar-la, tenint en compte tots els interessos en conflicte (públics i privats).