«Els polítics no hi són per a governar, sinó per a fer política», sosté Sir Humphrey

Traduir els dobles sentits, els girs... És important tenir present, i més trobant-nos en una universitat virtual, que m'he trobat amb menys problemes dels que hagués pogut tenir fa uns quants anys. Per què? Perquè ara hi ha internet. Hi ha webs molt potents, com Wordreference o Answers, que t'ajuden moltíssim. També hem de tenir en compte que ja havia vist la sèrie feia uns quants anys, en català; després va caure a les meves mans el llibre, en anglès, amb el qual vaig estar practicant l'idioma. Posteriorment, em van regalar la sèrie Yes, Minister i la segona part Yes, Prime Minister, que vaig fer servir per a entrenar l'anglès. Per tant, he hagut de refer una història que ja tenia molt interioritzada, però més seriosament i amb més domini de l'anglès. Aquest background
i sobretot internet em van ser molt útils. Algunes webs et tradueixen frases fetes. En aquest sentit ha resultat menys difícil del que hagués estat fa uns quants anys. Però, de totes maneres, he de dir que ha estat difícil. He vist clar que la traducció és una professió molt dura. Ara ho he vist claríssim. Sóc periodista, no traductor! El projecte em va sorgir arran de la meva tesi sobre la comunicació política. Hi ha tres personatges principals que són els pilars d'aquesta història intemporal. És la gràcia de Sí, ministre, el llibre està escrit fa trenta anys, però aquests tres personatges encara fan riure ara. Per aquest motiu, encara ara es passa el paquet de la sèrie en DVD, perquè té un públic potencial. Els personatges clau són arquetípics. En primer lloc trobem el ministre, Hacker, qui dóna nom a la sèrie. És a mitjan camí entre un personatge naïf i superb. És un polític que abans ha estat periodista i també professor universitari. Ell creu que està cridat a una alta missió, guiar el seu poble. Sovint recorda la figura d'un nen, que s'enfada quan li porten la contrària; però alhora és molt innocent, bona fe. I és un idealista. Aquesta idea contrasta molt amb la imatge que es té de la figura dels polítics, com a personatges molt magrejats, prosaics, etc. Per això, té molta gràcia el xoc continu amb el seu secretari permanent, el secretari d'Estat diríem aquí: Sir Humphrey, que representa la funció pública feta carn, el funcionari més tòpic i resistent al canvi. Finalment, hi ha el secretari personal del ministre, que es troba en una posició intermèdia. Li pesa la lleialtat al ministre, però també la col·laboració amb el funcionariat per mirar d'escalar-hi posicions. El més popular és Sir Humphrey, però personalment li tinc més estima al Hacker. Possiblement, perquè amb anterioritat havia estat periodista i també professor universitari, com és el meu cas, i els periodistes entre nosaltres sempre ens donem suport. Això últim que acabo de dir és a tall d'humor anglès, és clar. He rigut molt amb el ministre, que vol fer la seva feina, sense saber exactament què ha de fer. Generalment, és Sir Humphrey qui li ho comenta. Hi ha una situació molt divertida en què el ministre decideix fer esborranys d'un projecte de llei. Els demana a Sir Humphrey i són tones i tones de paper! El ministre redacta un esborrany i el secretari permanent li'n retorna el contingut modificat. Aquesta situació és repeteix fins a vuit vegades, en les quals Humphrey sempre li retorna l'esborrany canviat. Finalment, el ministre li comenta directament que està intentant escriure què vol fer i no hi ha manera, sempre li retorna l'esborrany modificat. Llavors, el ministre queda perplex amb la seva resposta: «els polítics no hi són per a governar, sinó per a fer política», sosté
Sir Humphrey. Sempre a partir de la meva tesi sobre la comunicació política. En primer lloc vaig escriure Màrqueting polític: L'art de guanyar eleccions. Després, Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics. En tercer lloc, la seva traducció al castellà. Posteriorment, La comunicació política (Vull Saber), i així successivament. El darrer llibre, Sí, Ministre, també està lligat d'alguna manera a la meva tesi doctoral, perquè mostra quin és l'entorn del poder, la figura del polític, amb quin pes ha de carregar, etc. La veu de l'experiència, perquè és una excepció. No està lligat a la tesi, sinó que és un recull d'entrevistes a persones grans. En l'era mediàtica, si no surts als mitjans no existeixes, tal com capten claríssimament líders mediàtics com el president francès, Nicolas Sarkozy. L'entrevistat més jove del llibre té setanta anys. Són persones que han fet moltes coses importants al llarg de la seva vida, però en general no s'han sabut perquè no han sortit reflectides als mitjans de comunicació. Entre aquestes persones hi ha Montserrat Moner, musa de Pau Casals; Jordi Bonet, arquitecte en cap de les obres de la Sagrada Família; Teodor Garriga, un dels primers radiofonistes del país... De moment... en aquest àmbit tinc previst atorgar-me un descans, que penso que me'l mereixo. Però sí, és cert, que seré coautor d'alguns capítols de llibre, com és el cas d'una publicació sobre les últimes eleccions europees.