«Les persones amb trastorns d'ansietat estan més interessades a venir a teràpia si es fa amb realitat virtual»

Estudiava una qüestió molt interessant: la manera com les persones separen el fet de la fantasia, com recordes si una cosa ha passat realment o si només t'imagines que ha passat. Una de les raons per les qual estava interessat a utilitzar l'RV era per a fer experiments de memòria. Durant la fase d'estudi de l'experiment vam ensenyar a una sèrie de persones 24 objectes, 12 de reals -vistos amb un casc d'RV aixecat- i 12 de virtuals vistos amb el casc d'RV posat. Al cap d'una setmana, van tornar i els vam repartir 36 preguntes tipus test. En la prova, per a cada objecte, havien de respondre si era real, virtual o nou. Si havien vist l'objecte directament, la resposta correcta era «real». Si havien vist l'objecte amb el casc d'RV, la resposta correcta era «virtual» i, si no havien vist l'objecte en el nostre experiment de la setmana anterior, la resposta correcta era «nou». També els vam posar algun parany: per exemple, durant la fase d'estudi, mentre miraven un objecte virtual, els en vam donar un de real perquè el toquessin. Aquest fet els feia sentir confusos en la prova: «Penso que aquest objecte era real perquè recordo que el tocava», deien una setmana després. Barrejaven el que era real amb el que era virtual. Una de les coses de què em vaig adonar és que les persones, com més senten en RV, més aïllades estan del món real. Si realment creus que ets en un món virtual, ja no ets en un món real. Aquesta idea va demostrar ser valuosa més endavant, quan vaig començar a utilitzar la realitat virtual per a ajudar a tractar els pacients per fòbies i per a ajudar a distreure els pacients que han patit cremades; per exemple, en aplicacions mèdiques de la realitat virtual. Vaig rebre una trucada d'un terapeuta que em va dir que tenia una pacient amb fòbia a les aranyes i volia tractar-la amb RV -de fet, havia estat idea de la pacient, perquè el terapeuta volia tractar-la amb fàrmacs. Així, vaig dissenyar el programa SpiderWorld [un programa d'RV en 3D amb imatges d'aranyes]. El vam fer servir per a tractar la pacient i va ser tot un èxit. Després d'unes quantes sessions d'una hora, la pacient s'anava trobant cada cop més bé. Al començament de cada sessió se sentia molt ansiosa, molt emocional, però després de 10, 15 o 20 minuts es calmava. Implicava un treball molt repetitiu. Durant els últims dies del tractament, em vaig adonar que podia utilitzar la tècnica de realitat barrejada que havia desenvolupat durant la meva recerca. Per exemple, vam barrejar una aranya virtual amb la sensació de tocar-la. La pacient tenia la il·lusió de tocar físicament l'aranya virtual. Es va adonar que ja no tenia por de les aranyes. Després de 10 sessions de tractament d'una hora, la pacient podia tenir una taràntula viva a les mans amb només una por moderada. Normalment no demanaríem a un pacient que fes això, però gravàvem un documental: Scientific American Frontiers. El primer estudi de recerca que fa servir RV per a tractar la fòbia a les aranyes es va dur a terme en col·laboració amb el grup de recerca de la Universitat Jaume I. Sí. El meu amic John Everett em va presentar l'investigador de tractament de cremades Dave Patterson. Patterson i jo vam desenvolupar conjuntament la idea d'utilitzar la realitat virtual per a distreure els pacients que patien cremades durant les intervencions. Quan vam provar la nova tècnica en els seus pacients cremats a l'hospital, va funcionar immediatament. Els pacients es posaven un casc de realitat virtual -per tal que els poguéssim posar imatges d'RV- i s'oblidaven del dolor. De fet, el joc d'RV SnowWorld [llançat el 2001] es va dissenyar específicament per a infants, però també funcionava amb adults. És especialment tràgic quan es crema un infant. És terrible que un nen hagi de patir tant dolor. Són molt innocents. Aquesta va ser la raó per la qual jo estava tan interessat a ajudar infants. Pensàvem que els infants tindrien més tendència a viure en un món de fantasia, de manera que vam pensar que a ells els seria més fàcil entrar a SnowWorld. Vam descobrir que la distracció amb realitat virtual funcionava igual de bé en adults que en infants. La meva teoria és que els infants se senten més atrets pel món de l'RV sense haver de fer un esforç. Els adults, en principi és més fàcil que siguin escèptics, però un cop s'adonen que la teràpia redueix el seu dolor, paren una atenció més voluntària. Si vols centrar la teva atenció, és més fàcil si ets un adult que no pas si ets un infant. Et pots concentrar durant més estona. Sí, es fa servir a Groningen, als Països Baixos. Va ser un dels primers llocs que va publicar un article sobre distracció del dolor amb RV. Obtenen bons resultats. A més, també es fa servir al Canadà, i en almenys sis centres de cremades dels Estats Units. Hi ha dos o tres hospitals més que miren de trobar diners per a aconseguir un sistema de distracció del dolor amb RV per a reduir el dolor dels seus pacients, i sembla que cada cop hi ha més interès en l'analgèsia amb RV. L'Estat espanyol té alguns dels investigadors capdavanters mundials en la utilització d'RV per a ajudar en problemes mentals, com ara trastorns d'ansietat, fòbies, depressió. He col·laborat amb investigadors espanyols. També investiguen l'ús de l'RV per al control del dolor, però no fan servir SnowWorld. No fan ben bé el mateix: tracten una població de pacients diferents, no pacients de cremades específicament. Estudien l'ús de l'RV per a complementar l'enfocament de teràpia tradicional per al dolor crònic. L'Estat espanyol és un dels països capdavanters en la teràpia amb RV. Normalment, cap a un 15% de les persones que han experimentat un esdeveniment traumàtic com el dels atacs terroristes contra el World Trade Center després desenvolupen problemes psicològics a llarg termini. Cap a un 85% dels ciutadans que experimenten un esdeveniment traumàtic com els atacs de l'11 de setembre de 2001 inicialment mostren símptomes de PTSD, però els símptomes gradualment desapareixen sense tractament. Aproximadament un 15% de les persones que presencien o experimenten un esdeveniment traumàtic continuen tenint problemes psicològics molt temps després que l'esdeveniment hagi tingut lloc. Aquest 15% normalment no millora sense tractament. Els símptomes continuen essent presents i, si no reben tractament, al cap de 5, 10 o 20 anys encara tindran problemes mentals. Les persones amb PTSD eviten els records d'esdeveniments traumàtics. No hi volen pensar; són massa dolorosos emocionalment. Eviten persones i situacions que els recorden l'esdeveniment traumàtic en el qual els és massa dolorós pensar. Per aquesta raó el seu cercle d'amics es fa cada cop més petit. Els pacients dels atacs de l'11 de setembre deixen d'anar a edificis alts o agafar avions... Queden cada cop més atrapats per culpa dels seus problemes psicològics. Potser a causa de la seva negació, el cervell no es pot curar. Les persones que milloren són les que en parlen. Tot i que és dolorós, processen les seves emocions i llavors, després d'unes quantes setmanes, se senten més còmodes quan hi pensen. Així, la teràpia implica parlar-ne amb el seu terapeuta. Per a ajudar-hi, els pacients veuen el World Trade Center amb ulleres de realitat virtual durant la teràpia perquè els ajudin a recordar la seva pròpia experiència traumàtica l'11 de setembre. Molts pacients amb PTSD tenen el que es coneix com la culpabilitat del supervivent. Se senten malament perquè durant els atacs va morir molta gent i ells són vius, per exemple, perquè arribaven tard a la feina l'11 de setembre. Llavors, un terapeuta mira d'explicar-los que ser viu no és culpa seva i que no s'han de sentir culpables per res. Això els fa sentir millor. Se'ls ha d'activar la memòria durant la teràpia per a fer-la més sana. Una de les raons per les quals l'RV és tan efectiva és perquè ajuda les persones a recordar coses que han intentat evitar. Facilita al terapeuta tractar el pacient. Per exemple, podem parlar de testimonis d'atacs terroristes a Jerusalem. En el tractament, els mostrem una petita explosió virtual sense efectes sonors, i després comencem a afegir-hi més i més elements. Creem el programa BusWorld per a ajudar-los. Al començament, per a ells és desagradable rememorar els records dolorosos del que va passar, però després de fer-ho un dia rere l'altre se senten més i més còmodes quan hi pensen, i els seus símptomes de PTSD esdevenen cada cop més dèbils amb cada sessió de teràpia. Encara és aviat per dir-ho. En l'estudi que vaig dur a terme amb la JoAnn Difede, teníem 10 pacients els quals s'havia tractat amb RV i 10 altres pacients que no havien rebut cap tractament. Els que no havien rebut tractament no van millorar, però 9 dels 10 pacients que havien rebut un tractament d'RV van mostrar alguna millora. Una de les tragèdies més grans del PTSD és que la gran majoria de pacients mai no reben tractament. Per exemple, només el 7% dels que el pateixen a causa d'abusos sexuals rep alguna teràpia durant el primer any després de l'atac. Una de les raons és que volen evitar pensar-hi. Almenys dos articles indiquen que les persones amb trastorns d'ansietat estan molt més interessades a venir a teràpia si és amb RV. I també està menys estigmatitzada. Part de la raó per la qual les persones no vénen al tractament és perquè els seus amics pensaran que són bojos. En canvi, si dius «vaig a fer RV», és més acceptable. Penso que l'RV funciona tan bé o millor que el tractament convencional, i té l'avantatge que hi haurà més gent que vegi el tractament d'aquesta manera. El percentatge d'èxit en el tractament del PTSD relacionat amb la guerra és molt alt per a les persones que completen la teràpia, però gairebé la meitat dels soldats amb PTSD mai no rep cap tractament. La doctora Difede i altres investiguen maneres de reduir el nombre de sessions necessàries abans que els pacients millorin -per exemple, utilitzant medicació per a millorar la teràpia en combinació amb la teràpia de realitat virtual. Això podria ser extremadament valuós. Per exemple, molts pacients necessiten 10 o 20 sessions de teràpia, normalment una sessió de teràpia per setmana durant tres mesos. Si el nombre de sessions de teràpia es pogués reduir, probablement hi hauria més pacients que completarien la teràpia. L'RV no és una panacea, però és una eina valuosa per a ajudar els terapeutes a tractar pacients d'una manera més efectiva. Una teràpia efectiva significa tenir menys malsons, menys reviviscències, ser més sociable... Tractar aquests pacients és un repte important. Mereixen el millor tractament després de sacrificar-se per un país. Els hem d'ajudar a recuperar-se abans que els seus matrimonis se'n ressentin o comencin a abusar de l'alcohol o altres substàncies. L'RV també s'utilitza en altres pacients que tenien una diagnosi clínica de claustrofòbia. Per exemple, en el cas d'un pacient que és incapaç de tolerar una gammagrafia cerebral. Les persones que tenen por d'espais petits es posen molt ansioses quan són en un escàner per al cervell, que és un tub petit. SnowWorld podria ser útil per a distreure'ls. No se'ls cura, només se'ls ajuda a passar per la prova de la gammagrafia cerebral. Vam descobrir que funcionava extremadament bé. Sense RV, una pacient no podia tolerar una gammagrafia cerebral més de 10 minuts. Amb RV, ara només pensa en SnowWorld. Se l'ha apartat dels pensaments perjudicials. Aquest estudi també va ser una col·laboració meva amb l'Azucena García Palacios i la Cristina Botella, de la Universitat Jaume I. Estic impressionat de veure fins a quin punt l'Estat espanyol està avançat en aquest camp. Penso que cada cop més coses per a les quals abans era necessària una presència física ara es poden fer gràcies a internet. És una tendència inevitable. Gràcies a això, l'accés al coneixement pot ser més eficient amb l'ús de les tecnologies, i considero que una universitat virtual el pot proporcionar. De fet, un dels projectes en el qual estic implicat té a veure amb portar l'RV a escoles públiques i jardins d'infància. L'atenció i la memòria estan estretament relacionades. Així, doncs, si volem millorar la memòria, hem de fer que les persones hi dediquin la seva atenció.