«Vivim en un país que cau fàcilment en la fal·làcia normativa»

(Riu.) O potser és una mica paradoxal. El subtítol, La seguretat en la societat del risc, intenta reflectir una de les paradoxes contemporànies. La societat en termes d'evolució històrica més segura per l'esperança de vida, per l'accés als aliments, pels avenços científics..., és justament una de les societats més angoixades per la inseguretat. Molts sociòlegs la denominen «la societat del risc». Ho estarem si busquem la seguretat des d'una òptica individual o grupal. Falta fer el salt a una seguretat col·lectiva, mundicèntrica, que pressuposaria pretendre unes condicions de vida suficientment segures per al conjunt de la humanitat. Aquesta és l'única seguretat possible, al meu entendre. Com que ara no és així i vivim en una societat terriblement fragmentada i basada en la competitivitat extrema, la recerca de seguretat empitjora el problema. És l'únic. L'estabilitat constant és la mort i la innovació constant és el caos i, per tant, també la mort. La vida és justament el punt d'equilibri inestable entre innovació i estabilitat. Hi ha excepcions, però en la seguretat no es procedeix habitualment com en medicina. El diagnòstic no té la mateixa importància, ens creiem molt els prejudicis, tant individuals com col·lectius, i més que actuar reaccionem a crisis episòdiques d'inseguretat des de les emocions més ancestrals, i això complica moltíssim aquesta recerca de seguretat. És evident. Si no sabem què ens fa insegurs, si no sabem quina malaltia patim, difícilment podrem optar per un tractament. Això, que en termes mèdics s'entén sense dificultats, en termes de seguretat no s'entén. I aquest menyspreu per l'anàlisi racional, pel diagnòstic, es paga molt car. S'apliquen receptes universals poc vàlides. Molts cops hi ha la sensació ?no la realitat constatada? que creixen els delictes i de seguida volem més policies o endurir les lleis. Algunes polítiques de seguretat agreugen el problema i no el resolen. Jo diria que una bona política de seguretat també inclou una política social, en el sentit que la primera actua en tres plans. El primer és l'aplicació de mesures de seguretat per a defendre els ciutadans de les principals amenaces delictives. Després, també ha de reduir la por genèrica a una delinqüència ideal, mítica; les institucions democràtiques estan obligades a reduir aquesta por difusa. I el tercer, en el qual hi ha les polítiques de seguretat i socials, consisteix a detectar les causes socials i econòmiques que alimenten i generen tota mena de violències interpersonals i col·lectives. No parlaria de conxorxa, però el que és observable per a qualsevol analista és que hi ha interessos creats polítics i econòmics a escala global i local. La guerra de l'Iraq n'és un exemple; és un negoci descomunal per a un seguit d'empreses nord-americanes. També hem pogut veure com davant del terrorisme apareixen interessos polítics per a manipular aquest fenomen, per tal d'extreure'n una rendibilitat política. Hi ha sectors importantíssims de l'economia legal i il·legal que viuen de la inseguretat, i això fa molt difícil la resolució de qualsevol conflicte, perquè quan es fan crònics, generen a un costat i a l'altre corporacions i gremis que viuen d'això, i la droga n'és un bon exemple. S'ha concentrat en poquíssim temps en una espai molt petit una col·lectivitat amb diferències religioses, culturals, idiomàtiques molt marcades, sense que hi hagi hagut planificació sanitària, escolar, urbanística o mesures d'acolliment. Havia de petar per algun lloc i a Salt ho ha fet de la pitjor manera. És un episodi que ens hauria de fer veure que s'ha d'intervenir aviat. Es tracta de molta gent nova en poc temps i amb un model econòmic que l'ha anat empenyent a determinats barris, amb una concentració d'atur entre joves elevadíssima. Això crea unes condicions terrorífiques des del punt de vista de la inseguretat: confluència de la polarització ètnica, social i generacional. No m'és fàcil d'entendre-ho del tot. Llegint les declaracions, veig que la discrepància no ve per determinats aspectes del codi, sinó pel tot. És a dir, i aquesta postura ja ve des dels mateixos sindicats policials, es considera el codi una ingerència. I el cas és que hi ha una recomanació del Consell d'Europa de fa molts anys que aposta per aquest tipus de normativa. És molt difícil que tot funcioni a la perfecció. Pensi que hi ha pocs casos a Europa en què, en condicions de pau, es creï un cos nou. Això succeeix en països que acaben de sortir d'una guerra i s'ha de regenerar un cos, però no en una situació com la que teníem aquí. És molt complicat. Un cos policial no s'improvisa en cap sentit, necessita molts efectius, un bagatge policial, una penetració en el territori, en la societat, i això vol un període molt llarg. Encara és un cos en fase de desplegament, d'assentament. Vostè mateix ho ha dit: és un grup criminalitzat. En cada context històric té lloc aquest fenomen d'uns col·lectius més criminalitzats que d'altres, la qual cosa no vol dir que es corresponguin amb el perill real més gran que hi ha per a la societat. Però per alguna raó reuneixen una sèrie de condicions que faciliten que l'ansietat social es canalitzi cap a ells. És el mecanisme del boc expiatori: en cada moment i en cada situació necessitem canalitzar la nostra ansietat cap a algun grup diferent. Aquest país cau molt en la fal·làcia normativa, en el fet de pensar que tots els problemes es resolen amb normes. La societat civil, amb una facilitat enorme, demana davant de determinats problemes més lleis i, si pot ser, més dures. El codi penal espanyol deu haver batut rècords de reformes. Alguna cosa no va bé. Els codis penals no es van reformant cada tres dies. Les ordenances poden funcionar, però quan surten com bolets alguna cosa no funciona. La pregunta, formulada així... Considero que el debat entre els partidaris i els que no en són és estèril. El problema de la droga ha anat evolucionant. Hi ha molts aspectes que cal tenir en compte, per exemple, la llibertat individual de poder consumir aquestes substàncies. Però, sobre això, s'han sobreposat diverses capes: l'apropiació pel crim organitzat, que hi dóna una dimensió que ens ha portat a Colòmbia i ara a Mèxic. Per no haver enfocat el problema degudament, això ha anat empitjorant. L'economia de la droga via blanqueig és d'unes proporcions brutals i condiciona el sistema financer i l'economia mundial. Ens hem de preguntar si la guerra global contra la droga ha obtingut els resultats que volíem o ha agreujat el problema i, per tant, si té sentit continuar la mateixa estratègia. Després de dues dècades de lluita, la producció no ha baixat.