«Cada vegada més, el bé educatiu es converteix en mercaderia»

Després de la Segona Guerra Mundial, Europa es vol desenvolupar econòmicament i necessita mà d'obra més qualificada i població més motivada. Llavors a la majoria de països s'implanta un sistema escolar unificat i es generalitza l'accés a l'ensenyament secundari. L'escola de base no és solament l'escola primària sinó també els quatre o cinc primers anys de la secundària. Però, a més, en aquella època es creu que la lluita contra les desigualtats socials passa per la igualtat d'accés de tothom a l'ensenyament secundari. Tanmateix, aviat s'adonaran que amb això no n'hi ha prou per a eliminar les desigualtats socials d'èxit: la igualtat d'accés s'ha aconseguit, però no n'hi ha prou, i la font de les desigualtats escolars lligades a l'origen social ha de ser estudiada i tractada. Tanmateix, apareix un altre corrent que es planteja que no s'ha de buscar la causa de la desigualtat i de la seva construcció a l'escola i en les famílies únicament. També cal preguntar-se com funcionen aquestes institucions i, concretament, la secundària, que històricament ha estat construïda per a la població privilegiada. Cal transformar aquest funcionament. Les PEP són polítiques enfocades a les poblacions en què s'ha detectat un desavantatge escolar. Es tracta de compensar i corregir aquest desavantatge per mitjà de mesures específiques dirigides. Consisteixen a donar més a qui té menys, o a donar d'una manera diferent. Aquesta definició serviria per a països com França, Bèlgica, Portugal, una mica per a Espanya o Anglaterra amb les primeres experiències conegudes com a educational priority areas. Al principi van ser polítiques centrades sovint en el territori i coincidien amb polítiques de renovació urbana d'espais on es concentra una proporció molt important de desigualtats socials, econòmiques i escolars. Hi ha tres models de polítiques prioritàries, que s'inscriuen en la manera en què els estats conceben i regulen les polítiques educatives en general. La primera etapa de les PEP, que ja hem comentat, va lligada a un estat burocràtic professional: un estat educador, que prescrivia normes a priori, maneres de contractar professors, horaris... i confiava en els professors per a establir-les. A poc a poc, el model es transforma. D'un estat en política de lluita contra la desigualtat social passarem a un estat que posa l'accent en qüestions de lluita contra l'exclusió, i l'educació pot ser una eina per a això. Es busca dotar tots els alumnes d'un mínim de cultura, de coneixement i de competències comunes. La idea és el mínim per a tots. Cal preocupar-se de la sort dels perdedors. Jo penso que, encara que és una preocupació legítima, no ha de ser exclusiva. Si no es transformen les regles de la competició escolar, els guanyadors encara es poden allunyar més dels perdedors. I encara plantejo un altre tema: com es defineixen aquestes competències de base? Jo penso que encara no estan gaire ben definides. El que és interessant és que es referma el que anomenem metacategories. No es tracta de territoris o categories socials. Ara es tracta dels individus: els alumnes de minories lingüístiques, els discapacitats... fins i tot els talentosos són una categoria! Sí. Els programes es multipliquen i cada vegada serà més difícil identificar una política d'educació prioritària. Es pensa que les polítiques escolars han d'estar al servei dels individus tal com són, permetent-los desenvolupar al màxim el seu talent, les seves aptituds. Ens encarem a una política de màxims, una política molt individualista i que es preocuparà pels alumnes i les seves característiques, però cada vegada menys pels processos socials escolars que provoquen les necessitats dels alumnes. L'escola s'ha d'adaptar al ritme escolar dels infants. Bé ho penso. Ja no hi ha persones prioritàries i, com que tots ho són, ningú no ho és. Però per a mi la qüestió de l'educació no és com es respon a les necessitats dels alumnes sinó com es transformen les necessitats. No tenim una política de servei públic, sinó que tenim una política en la qual l'escola hauria d'estar al servei de cada un dels alumnes. És una política perfectament liberal. És curiós: al llarg del temps ha canviat el que s'entén per aquestes polítiques educatives, el seu objectiu, i tanmateix es continuen anomenant polítiques educatives prioritàries. Sí, hem passat al que se'n diu l'estat avaluador. Ha d'intervenir tan poc com sigui possible ?en qualsevol àmbit?. El que ha de regular les polítiques educatives és el mercat. La llei del mercat seleccionarà els millors i farà que els menys bons desapareguin. Però el mercat necessita una eina de mesurament, i serà l'avaluació. El que és interessant és que les avaluacions es converteixen en una eina de pilotatge per als polítics. Per mitjà dels resultats i no pas a priori, l'estat pilota. Diu: «Teniu la màxima llibertat possible, però s'han d'obtenir els resultats. I se us donaran recompenses». Cada vegada més, el bé educatiu es converteix en mercaderia. L'avaluació pot ser útil com a eina de coneixement, com l'Informe PISA, però és utilitzada pels estats com a eina de transformació política. Al meu país, el 2005, hi va haver una revolta urbana. Tots els barris implicats són aquells en què es concentra la pobresa, la precarietat, encara que també el fracàs escolar hi és molt freqüent. El que per a mi és nou és que els joves van cremar una escola en una revolta així. L'endemà hi havia mares que ploraven davant l'escola i joves que hi havien participat deien que no entenien per què ho havien fet. Però la veritat és que hi ha un gran ressentiment envers l'escola. Hi ha sentiment compartit de ser víctima de la segregació social, urbana, escolar i que la gent sovint interpreta en termes ètnics, d'identitat de barri. No crec que el fracàs escolar o el que passa a l'escola sigui la causa de totes les violències escolars o urbanes, però n'és una causa important. La violència d'aquesta mena és un comportament principalment masculí. Els joves homes de la classe baixa dels suburbis de França es troben en situacions socials i psíquiques personals molt difícils. I si no ens ho prenem seriosament...