«Les insurreccions populars al món àrab potser són la transformació més important que internet ha induït i facilitat»

La veritat és que no. En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines a explicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de la comunicació crea noves possibilitats per a l'acte-organització i l'acte-mobilització de la societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l'Estat. És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condició necessària, però no suficient. Les arrels de la rebel·lió rauen en l'explotació, l'opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafat immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn de la capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com a autocomunicació de massa. Aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt d'inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de la vida, la societat, l'economia i la cultura. I només som al principi, perquè el moviment s'accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per primera vegada el 1969. Aquesta dada ja és antiga. Hi ha un 40% d'egipcis més grans de setze anys connectats a internet, si es tenen en compte no només les llars, sinó els cibercafès i els centres d'estudis, segons un estudi recent de l'any 2010 de l'empresa d'informació Ovum, i entre els joves urbans les taxes arriben al 70%. A més, segons dades també recents, el 80% de la població adulta urbana està connectada per mòbil. En qualsevol cas, en un país de 80 milions d'habitants, fins i tot una quarta part, que entre els joves urbans es dobla, segons les fonts més antigues, són milions de persones al carrer. No s'ha manifestat tot Egipte, però si prou gent per a sentir-se units i enderrocar el dictador. La cantarella de la bretxa digital en termes d'accés és vella, falsa avui dia i avorrida, perquè parteix d'una predisposició ideològica entre els intel·lectuals a minimitzar la importància d'internet. Hi ha 2.000 milions d'usuaris d'internet al planeta i 4.800 milions d'abonats de mòbils. Els pobres també tenen mòbils i, encara que menys, tenen formes d'accés a internet. La veritable diferència es produeix en l'amplada de banda i en la qualitat de la connexió, però no en l'accés, que es difon amb més rapidesa que cap altra tecnologia en la història. No les té. A Egipte fins i tot van intentar desconnectar del tot la xarxa i no ho van aconseguir. Hi va haver mil maneres de passar informació, incloent-hi les connexions fixes de telèfon a números a l'estranger que transformaven automàticament els missatges en trameses a twitters i faxos a Egipte. I el cost econòmic i funcional de la desconnexió d'internet és tan alt, que es va haver de restaurar la connexió molt ràpidament. Una apagada de la xarxa avui dia és com una apagada elèctrica. Ben Ali no va caure tan ràpid, hi va haver un mes de manifestacions i massacres. I a l'Iran no es va poder tancar internet i les manifestacions van estar sempre en comunicació i amb els seus vídeos a YouTube. La diferència és que aquí, políticament, el règim va tenir força per a reprimir salvatgement la rebel·lió sense que es dividís l'exèrcit. Però les llavors de la rebel·lió hi són i els joves iranians (70% de la població) estan ara massivament contra el règim. És qüestió de temps. El que és important de les wikirevolucions (les que s'autogeneren i s'autoorganitzen) és que els lideratges no compten, són simples símbols. Però aquests símbols no manen gens, ningú on els obeiria i ells tampoc no ho intentarien. Pot ser que després, un cop ja institucionalitzada la revolució, es cooptin algunes d'aquestes persones com a símbol de canvi, encara que dubto molt que Ghonim vulgui ser polític. Cohn-Bendit era el mateix: un símbol, no un líder. Va ser estudiant i amic meu en el 68 i era un autèntic anarquista, que rebutjava la decisió dels líders i utilitzava el seu carisma (el primer a ser reprimit) per a ajudar a estimular la mobilització espontània. Walesa va ser diferent: era un vaticanista d'aparell sindical; per això es va fer polític ràpidament. Cohn-Bendit va trigar molt més i, fins i tot així, és fonamentalment un verd que encara, en la vellesa, manté valors de respecte envers els orígens dels moviments socials Qui no utilitza internet avui dia per als seus projectes està desfasat, amb excepció de respectables ecofonamentalistes que escriuen a la claror d'una espelma (generalment amb ordinador alimentat per energia solar). Per tant, els islamistes, i fins i tot els terroristes, també ho fan. Però això no vol dir que guanyin les eleccions. Per començar, en els moviments socials recents han estat marginals, i les seves previsions electorals en unes eleccions lliures no superen el 20% en cap enquesta. Pot ser que per organització i tradició tinguin pes, però, per descomptat, no representen la immensa majoria d'un moviment essencialment jove i que lluita per la llibertat. El règim els ha utilitzat per a espantar el món i els Estats Units. Em recorda una mica quan Franco apel·lava a la por al comunisme: ho va fer tant, que tothom es pensava que els comunistes tindrien un nombre de vots altíssim, i després el PCE no va passar del 10%, encara que a Catalunya el PSUC va tenir molt més suport per un breu lapse de temps. Ara bé, si els militars no compleixen les seves promeses, si no hi ha eleccions lliures, si no es dóna cap resposta a les reivindicacions de les importantíssimes lluites obreres que es duen a terme a Egipte, si s'arriba a la violència contra la gent, en aquesta situació radicalitzada hi pot haver una resistència armada islamista, però no la dels aburgesats Germans Musulmans. Els grans mitjans de comunicació no tenen elecció: o s'alien amb internet i amb el periodisme ciutadà o s'aniran convertint en marginals i econòmicament insostenibles. Però, ara com ara, aquesta aliança és decisiva per al canvi social. Sense Al-Jazira no hi hauria hagut revolució a Tunísia. No, perquè el 72% dels xinesos donen suport al seu govern, perquè la classe mitjana urbana i, sobretot, els joves estan molt ocupats fent-se rics, i els problemes dels camperols i els obrers, els veritables problemes socials de la Xina, els queden molt lluny. El Govern es cura en salut excessivament, perquè en censurar la informació sistemàticament fa que molta gent que no hi està realment en contra esdevingui antagònica. La democràcia a la Xina, ara com ara, no és un problema per a la majoria de la gent, a diferència de Tunísia i Egipte. Ja l'ha canviat. Ningú que estigui diàriament a les xarxes socials (i aquest és el cas de 700 milions dels 1.200 milions d'usuaris de xarxes socials) no continua essent la mateixa persona. Però és una interacció en línia / fora de línia, no un món virtual esotèric. Com ha canviat, com la canvia cada dia aquesta nova comunicació, és una qüestió que s'ha de respondre mitjançant una investigació acadèmica, no amb xafarderies de tertulians. I estem en això, i per això ja vam fer el Projecte Internet Catalunya a la UOC. En realitat són la guerra del present. Els Estats Units consideren prioritària la ciberguerra i hi tenen destinat un pressupost deu vegades més gran que el de tots els altres països junts. I a Espanya, les forces armades també s'estan equipant ràpidament en el mateix sentit. Internet és l'espai del poder i de la felicitat, de la pau i de la guerra. És l'espai social del nostre món, un espai híbrid construït en la interfície entre l'experiència directa i l'experiència mediada per la comunicació i, sobretot, per la comunicació a internet.