«Veurem créixer la cibervigilància per sobre de la cibercensura»

Per censura podem entendre impossibilitar l'accés a la xarxa a certs continguts o a certes persones, i això es pot fer mitjançant el filtratge de llocs web, impedint-hi l'accés o tancant-los. Així, cal entendre i diferenciar els motius pels quals els continguts són considerats material sensible pels reguladors, generalment estats. Hi pot haver motius polítics, com el manteniment d'un estatus de poder de règim polític o la difusió de material diplomàtic i militar, com Wikileaks, i també motius religiosos (crítica a una religió), de valors sobre la moral o de qüestions d'edat.

En el cas de la Xina, amb el control dels continguts i la potència tecnològica el govern ha estat capaç de poder crear mecanismes de control (The Great Firewall of China) de la xarxa i, a més a més, ha estat capaç de fer passar per l'adreçador motors de cerca i grans empreses que volien operar a la Xina.

Quant a França i altres països de la UE esmentats a l'informe, la censura va lligada a la protecció dels drets d'autor i a les legislacions que afavoreixen per a impedir l'accés a la xarxa. En la llei francesa HADOPI, el fet que, malgrat que hi hagi hagut diversos avisos, es pugui impedir l'accés a internet a un usuari que baixa continguts protegits per drets d'autor és altament perillós, atès que obre la via a altres menes de control. Precisament aquests dies el president Sarkozy parla de controlar qui accedeix a diverses pàgines que poden fomentar l'activisme islàmic. El problema sovint rau en el fet que, davant d'un fet que sacseja l'opinió pública (11-S, assassinats d'aquests dies a França), la societat és més procliu a acceptar retallades de les llibertats elementals en nom de la seguretat comuna, com va succeir amb la Patriot Act als Estats Units. L'Estat espanyol desenvolupa diverses lleis en defensa dels continguts amb dret d'autor, com la coneguda llei Sinde. La controvertida Comissió de la Propietat Intel·lectual, que podrà decidir quines pàgines web poden ser tancades, va lligada als drets d'autor. Probablement, els serveis d'intel·ligència de l'Estat, com d'altres, entenen que és millor l'estratègia de la vigilància que la del filtratge (impedint l'accés a determinats continguts). És una estratègia nova, perquè s'assegura accedir a més informació amb el seguiment que no pas impedint l'accés a un lloc. De totes maneres, entenent que el tema de la portada d'El Jueves, que va ser objecte d'una decisió judicial que n'impedia la difusió, va tenir l'efecte invers, és a dir, que es difongués a la xarxa, més que de cibercensura, podem parlar de cibervigilància. D'altra banda, a l'Estat espanyol el que encara podem considerar que existeix és la ciberautocensura. Hi ha alguns temes, com els relacionats amb la casa reial, que costen de tractar a la xarxa. El primer que els estats generen és una legislació que els faculta per a poder fer aquest control. A partir d'aquí cal veure la capacitat tècnica per a poder-lo fer. Així, altres estats opten per permetre accedir a internet a les persones que ells volen o bé generar una «internet nacional», tancada a certs continguts. Els estats s'han adonat que, havent-hi paradisos a internet, altres lleis i diverses visions, el terreny de joc és superior al que voldrien restringir. Tot és una qüestió tècnica. Hi ha exemples matussers com a Bielorússia, on es readreçaven els usuaris que volien accedir a diverses xarxes socials a llocs que contenien programari nociu.

Determinats estats promouen les seves pròpies xarxes socials, atès que els permeten restringir els llocs i fer un millor seguiment dels accessos que no pas haver de dir a Facebook o altres què poden autoritzar i què no.

El que esmenta d'una manera molt preocupant, tot i ser interessant, és com diversos països creen el que se'n diu ciberexèrcits, tant professionals com col·laboradors, per tal de poder controlar els continguts i poder generar massa crítica de comentaris. Si es pensa que a la xarxa es perd la guerra de l'opinió pública, s'utilitzen perfils i comentaris massius per a poder donar una imatge determinada. Les xarxes socials són la nova visió de l'opinió pública, per tal com la fan servir els periodistes per a documentar-se; per això és important que darrere una etiqueta (hashtag) o un grup al Facebook, tinguis més comentaris a favor. Les identitats a la xarxa i la reputació no deixen de ser també la cara d'una visió sobre els estats i els dictadors, tot i que evidentment, igual que la censura, esdevé una deformació de la realitat. Si partim de la visió inicial, quasi llibertària i anàrquica, de com es visualitzava la xarxa en els temps de l'etiqueta (netiquette), en què tot s'havia d'autoregular, veiem que ara es pot concebre la xarxa com un mirall de l'opinió pública referent a tendències favorables o contràries als estats. El que és clar és que a tots els estats els preocupen els continguts que hi ha a la xarxa des d'un punt de vista polític, i els valors democràtics de cada estat també es posen a prova. Possiblement tots els estats tenen una certa tendència a no voler que certs continguts apareguin a la xarxa. Segons l'informe d'RSF, Enemics d'internet, un de cada tres internautes no té accés lliure a la xarxa, i uns seixanta estats practiquen la censura, amb el filtratge o l'assetjament als internautes. Probablement el problema és que la tendència és a augmentar, des del punt de vista que alguns sistemes s'exporten i s'emulen d'un estat a un altre. RSF fa una diferència entre enemics d'internet i països que la posen sota vigilància després d'algun fet que els preocupa.

Així, entenc que veurem créixer la cibervigilància per sobre de la cibercensura, i aquí tots els estats tenen els seus propis mecanismes. I la cosa pitjor és que possiblement són empreses occidentals les que posen a disposició d'estats no democràtics algunes de les eines tecnològiques. Els països tradicionalment considerats democràtics i amb legislacions que garanteixen llibertats elementals han de ser tan curosos internament com externament. Així, cal que legislin perquè les seves empreses tinguin responsabilitat social tant a dins de les seves fronteres com a fora. Que empreses com Vodafone col·laborin amb règims polítics a fer que no funcionin les xarxes o el telèfon cal considerar-ho una restricció de les llibertats individuals. I, així com al Regne Unit hi va haver polèmica i debat sobre el paper de Blackberry en els disturbis de Londres i la seva col·laboració amb l'Estat, cal que això també es consideri a tot el món, perquè no és la primera vegada que en nom del mercat es violen els drets humans. En estats amb dèficits democràtics els internautes podien percebre inicialment que a la xarxa eren lliures, però a poc a poc han anat comprovant que això no és cert. Tal com afirma Castells, «des d'un punt de vista tècnic, és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els fluxos a internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge». Així, tot i que pot costar, si entenem com entenen alguns estats la presència a la xarxa com una guerra, els continguts poden trobar una manera de ser visibles, com hem vist amb vídeos de les matances a Síria.

Des del meu punt de vista, el problema principal rau en la consciència de les traces que deixem quan naveguem per internet. Aquesta és la part invisible que a poc a poc els internautes han de tenir presents, perquè és possible que tingui més valor el que es diu lligat al que es visita i la xarxa de contactes de les persones. A alguns estats els pot interessar més deixar que una persona accedeixi a la xarxa per a saber amb quines persones s'escriu. Es té una visió més global i a la vegada s'obté més informació. El canvi de règim polític per ell sol no és una garantia. Alguns estats que han canviat darrerament de règim poden tenir la temptació, per feblesa estructural, de mantenir les eines de cibercensura que trobin. Sempre hi ha una frontera ètica i de llibertats elementals. El que cal és saber on hi ha aquesta frontera i amb quins motius es pot traspassar.

La xarxa és una extensió del carrer, i probablement tàctiques de vigilància que no es durien a terme al carrer en nom de les llibertat elementals, pel fet que es poden descobrir, a la xarxa són més difícilment identificables i, per tant, són més llamineres per als estats. Com a ciutadans, ens cal tenir clars els drets i deures que tenim a la xarxa i estar-ne informats. Durant alguns anys, en alguns països la lògica era: «si no hi ha xarxa, no hi ha res a controlar». Així, Corea del Nord no creava les infraestructures de xarxa per no haver-la de controlar. A l'Iran, com diu l'informe, la mateixa velocitat de xarxa és volgudament lenta a llars i cibercafès, també per a impedir que es difonguin vídeos i imatges. A l'Àfrica, deixant de banda els estats del Magrib, on les infraestructures són en alguns llocs inexistents o molt petites, només hi ha un estat, Eritrea, que surti com a estat en vigilància. Certament això està relacionat amb el fet que la xarxa no és accessible per a tothom i, per tant, no hi ha tanta preocupació o tantes infraccions, mentre que els telèfons són eines més generalitzades.

Personalment considero preocupant que, ara que la Xina fa ingents inversions a l'Àfrica negra, sigui molt més senzill també que alguns estats de l'Àfrica adoptin mètodes de filtratge i vigilància com els que s'adopten en aquell país. Les internets estatals són una desviació de la idea original de la xarxa, i també alhora són molt llamineres per als estats. Els seus ciutadans demanen accés a la xarxa, i un punt mitjà per a semblar tecnològicament desenvolupat és permetre-hi l'accés, encara que dins de formes controlades. Cada estat considera què és material sensible, i certament la solució intermèdia que troben és que els usuaris trobin fòrums, xarxes socials i altres eines creades per a permetre donar una imatge de modernitat i llibertat, però una internet estatal no deixa de ser com obrir una gran biblioteca, però amb una llista tancada i autoritzada de llibres. No és, per tant, la solució.