«La gent no es creu que els autèntics creadors treguin un benefici dels drets d'autor»

Sí, sol ser així. Es tendeix a passar per alt els autors perquè s'ha estès la idea que es tracta d'un conflicte entre els consumidors i les empreses que fan un gran negoci. Erròniament, la gent sol pensar que dins d'aquest gran negoci les empreses ja han pagat els drets d'autor als creadors i que, per tant, estan fora d'aquesta equació. Vaig escriure l'article sobre la cobdícia quinze anys enrere, i des de llavors han aparegut nous actors cobdiciosos com, per exemple, Google, que llavors no existia, i que té moltes més ambicions que altres empreses que exploten els drets d'autor. Google ho fa amb tot. Treuen benefici de quasi tot i tenen un nivell molt baix de protecció dels drets d'autor. La seva manera d'enfocar aquest tema és que, almenys pel que fa a internet, tot el material que hi ha a la xarxa està disponible per a ser copiat i distribuït sense problemes. Aquest és un dels problemes, perquè no distingeixen entre si l'ha penjat l'autor o algú altre. L'argument de Google és que si el poses a internet és perquè vols que es distribueixi, però això tan sols és defensable quan és l'autor qui el penja. En el moment que vaig escriure l'article encara no hi havia les empreses de lliure distribució d'arxius de música com Napster, que es van crear poc després i van significar l'explosió de la cobdícia dels consumidors, ja que podien disposar d'una gran quantitat de continguts sense haver de pagar res. Caldria educar-los, explicar-los que les persones han de poder viure gràcies al seu treball de creació i que si no reben una compensació per la seva feina no podran continuar fent-la i s'empitjorarà tot el procés creatiu. Això, però, és difícil d'explicar. Als Estats Units hi ha una campanya als cinemes que intenta explicar que darrere de cada pel·lícula hi ha la feina de molta gent normal, però moltes persones no s'ho creuen, no hi veuen un missatge sincer i continuen creient que és una campanya de persuasió de les grans empreses. El problema, doncs, és que la gent no es creu que els autèntics creadors treguin un benefici dels drets d'autor. I com que pensen que el benefici va directament a les grans empreses, no se senten tan malament a l'hora de piratejar continguts. Als Estats Units podria estar canviant, en part, gràcies a un canvi tecnològic. Perquè abans et podies baixar milers de fitxers il·legalment però ocupaven molta memòria, i potser no estaves interessat a tenir 20.000 cançons en la memòria del teu dispositiu. En la mesura que l'accés al contingut se n'ha anat cap al núvol, ara això ja no és necessari i l'únic que necessites és un dispositiu amb connexió a internet per a gaudir d'empreses com Spotify o Teaser, on tens accés legal a centenars de milers de cançons a uns preus raonables. I això està provocant un canvi de mentalitat i, poc a poc, les anteriors pràctiques il·legals estan essent menys populars. A més, els documents que comparteixes a internet amb altres usuaris a vegades tenen virus, etc. Per tant, està per veure com evoluciona tot això. En part és una qüestió d'actituds i, d'una altra banda, de tecnologia. En realitat, sobre aquest tema no es posen d'acord. Depèn del tribunal i dels fets que es jutgin. Probablement estarien d'acord que no hi ha cap infracció quan es tracta d'un contingut creat per un mateix o obtingut legalment, però sí que n'hi ha quan el contingut està emmagatzemat en un servei central que està disponible per a molta gent. Allò que, en realitat, fa el núvol diferent és que pot estar en molts llocs diferents i, per tant, el fenomen es converteix en quelcom molt més internacional. Perquè quan un accedeix a un contingut procedent del núvol no se sap ben bé on és situat l'ordinador amb aquell material emmagatzemat. Pot ser a qualsevol lloc. Depèn de com localitzis l'activitat que està disponible. El passat octubre el Tribunal Europeu de Justícia va determinar que tot depèn del lloc on hi ha el consumidor. Així, si un web està destinat a uns consumidors d'un mercat nacional concret, la llei que s'ha d'aplicar és la del país dels consumidors finals. Sí, no té més d'una dècada. Les sentències són dels darrers cinc anys. Pel que respecta als Estats Units, abans els alumnes podien comprar un llibre, treure'l en préstec de la biblioteca universitària o adquirir coursepacks (selecció de fotocòpies encarregades pel professor). Les fotocòpies les feien uns centres de reprografia, cosa que va provocar litigis fins que els tribunals acordaren que aquesta activitat no quedava emparada pel fair use (el concepte nord-americà 'd'ús raonable') i que, per tant, havien de pagar drets d'autor. Amb l'arribada de l'entorn digital es va començar a oferir aquell contingut en uns programes electrònics amb accés tan sols per als alumnes del curs, però de nou va provocar queixes dels editors i de les entitats de gestió de drets d'autor. En el cas de la Universitat de Geòrgia el tribunal va fallar que hi ha fair use quan la universitat escaneja material protegit i el penja en línia per a l'ús educatiu, sempre i quan no superi el 10% del llibre o obra original. Però jo no trauria moltes conclusions d'aquest cas, que es troba en procés d'apel·lació. Caldrà veure com evoluciona. Jo crec que si has de pagar drets d'autor per unes fotocòpies i aquest mateix contingut és reemplaçat per un accés digital, també s'hauria de pagar una llicència. Sí, però això és el que ho fa tant interessant, perquè està en canvi constant. És veritat que ens obliga a estar constantment pendents dels canvis, però hem d'intentar anar pas a pas i mirar-ho amb perspectiva. Hi ha molts canvis, però es dóna la suficient continuïtat a la recerca perquè aquesta no quedi desfasada, tot i que sempre n'hi ha el risc. Perquè fins i tot quan els detalls canvien, l'enfocament global manté una continuïtat.