«Necessitem noves figures docents més enllà del professor tradicional»

Actualment hi ha uns estàndards en l'àmbit europeu per a garantir la qualitat en la formació superior en general. Aquests estàndards són perfectament aplicables en el cas de l'aprenentatge virtual, ara bé, són molt generals i quan toques aspectes més especialitzats referents a l'ensenyament en línia no entren en detall, i això és un cert problema. Hi ha iniciatives, agències, organismes que desenvolupen metodologies específiques per a l'aprenentatge virtual, però diria que encara estan en fase de desenvolupament per dues qüestions: l'una, perquè és un tema nou i en evolució constant; l'altra, perquè hi ha certes limitacions contextuals o polítiques en el sentit que l'aprenentatge virtual a vegades competeix amb el que entendríem com a formació tradicional, que té uns determinats paràmetres normatius pel que fa a qualitat del professorat, nombre de crèdits que s'han de donar. Això a vegades no encaixa ben bé amb aquestes noves ofertes formatives, que es basen en la flexibilitat i en l'oportunitat que els alumnes puguin triar més. Hi ha un cert xoc per la cerca d'un mercat, que és potencialment molt gran. Sí, segur. Vaig tenir l'oportunitat d'estudiar a la UOC i la meva percepció va ser positiva perquè tenia una bona relació amb el tutor de l'assignatura, tot i que en aquell moment vaig pensar que l'aprenentatge virtual donava moltes més possibilitats de les que s'aplicaven. Una de les coses que vaig recomanar és més interacció entre estudiant i avaluador. Quan t'ho mires des de l'òptica del professor, aquí encara hi ha molta cosa per fer, perquè el canvi substancial penso que s'esdevé en la gestió de l'ensenyament, no tant en la gestió de l'aprenentatge. L'estudiant té noves possibilitats i eines, però la manera d'aprendre no canvia gaire, no cal anar a la biblioteca perquè pots accedir a biblioteques en línia, la disposició amb altres estudiants es pot fer per mitjà d'aules virtuals, però el que canvia substancialment és com es fa la transferència de coneixement, i sovint això no està prou pensat o es basa en la figura tradicional del professor en una classe, i aquest entorn és diferent. Potser no necessitem el professor tradicional sinó uns gestors i transmissors del coneixement, noves figures docents que potser encara no estan prou ben estudiades. En primer lloc han de ser persones que s'adaptin a la tecnologia i que també puguin fer propostes de desenvolupament tecnològic. En el fons, hi ha una part hard de la tecnologia, però també hi ha una part soft, i, per tant, han de ser capaços de proposar canvis en la tecnologia tenint en compte que també és una tecnologia soft. D'altra banda, potser no ha de ser una persona com abans que sigui ensenyant i avaluador. Potser es poden especialitzar les tasques del que organitza el coneixement, el que el transmet, d'aquell que promou el debat, el que avalua. Potser no s'ha de concentrar tot en una sola figura i hi pot haver un equip i trobar perfils que s'adaptin més a aquesta complexitat d'una manera nova d'ensenyar i aprendre. Hi ha dues coses. És evident que el professorat jove està disposat a invertir a aprendre perquè considera que tot el que fa avui és una inversió que revertirà en benefici seu al llarg de la seva vida. Als que ja són més grans aquesta inversió els és més costosa, perquè el rendiment que en trauran no és tan gran. Però, d'altra banda, fins a quin punt la tecnologia és una barrera? Trobo que hem de pensar que la tecnologia l'hem de fer molt fàcil per a tothom, per als que són hàbils i per als que ho són poc. Em sembla que estem en una primera fase, la d'aprendre a emprar-la, però en fases subsegüents la tecnologia serà molt més fàcil i adaptable a tota mena d'usuaris. Això és com aprendre a escriure: al començament costa molt, però al final ens és molt fàcil agafar un bolígraf i escriure. Hauria de ser una cosa semblant. Al principi la tecnologia sembla una mica complexa, però potser en el futur serà més fàcil i no demanarem al professor aquest esforç tan gran d'adaptar-se a la tecnologia. Més que adaptació a la tecnologia és adaptació al medi. Si has de fer servir una eina com les xarxes socials, has d'aprendre unes determinades instruccions, però també hem d'aprendre a viure en aquest medi, perquè comporta un canvi mental important. Depèn. Per a determinats ensenyaments, avui dia la tecnologia no ofereix una alternativa bona al tradicional, però penso que en el futur potser sí que ho tindrem. Tot el tema de jocs virtuals ha de permetre crear laboratoris virtuals en què l'alumne pugui experimentar, de manera que la part d'aquesta pràctica que ara la tecnologia encara no permet es podrà fer. L'altre risc és la poca interacció amb l'estudiant, perquè no saps qui hi ha darrere la màquina i, per tant, la societat en general té la tendència a pensar que hi pot haver frau. Penso que les universitats que imparteixen ensenyament virtual han de ser molt conscients que és un dels punts crítics en temes de qualitat que cal demostrar a la societat. Vaig ser estudiant de la UOC i penso que era fonamental la interacció personal física en un moment donat. No cal que sigui moltes vegades, però en uns certs moments és important. Aquí hi ha un debat molt important. Fins a quin punt la societat considera que l'educació i l'ensenyament superior són un negoci. Si és un negoci tenim un mercat, i la gent se situa buscant una certa qualitat o buscant una relació qualitat-preu. D'altra banda, l'ensenyament superior és una cosa que la societat valora com a bé públic i que ha de ser accessible a tothom, promogut entre àmplies capes de la població. Aleshores el mercat ja no funciona, perquè les empreses privades han de competir amb altres proveïdors que tenen ajuda de la societat en general i, per tant, això té avantatges i inconvenients. A vegades l'inconvenient és que potser la societat no dóna incentius per a desenvolupar eines noves que potser la iniciativa privada sí que posa en funcionament. Hem de buscar un cert equilibri, però és complex. No n'hi ha prou. Actualment diríem que una universitat com la UOC té dues funcions: oferir titulacions oficials com una universitat presencial i proporcionar cursos que queden fora de la regulació oficial. La qualitat la impulsen les agències i són en l'àmbit reactiu, però això no necessàriament ha de ser així. El fet que les agendes de les agències marquin les titulacions oficials fa que ens oblidem d'aquest àmbit, en el qual les universitats en línia tenen molt de camp per córrer, que és el de la formació que no és reglada, de cursos especialitzats de formació contínua que han quedat fora de l'assegurament de la qualitat. Trobo que és un àmbit molt important. Pel que fa a l'ensenyament oficial, més o menys està cobert, tot i que amb deficiències perquè no tractem específicament aquesta virtualitat. Encara hi ha molt camp per córrer i en col·laboració amb la universitat, per això fa falta que el govern, les universitats i les agències es posin d'acord en el fet que aquest mercat també es important per a la societat.