«La informació que els ciutadans posem en línia és una mínima part del que saben de nosaltres»

La millor manera d'explicar el big data és dir-los que són dades que poden ser llegides per màquines i que, per tant, no es tracta tan sols de les dades que els ciutadans conscientment posem en línia, sinó que també hi ha les dades de plataformes i webs que registren el que fem mentre estem connectats. O sigui que es tracta de milions i trilions d'aquestes dades, a les quals les màquines apliquen una sèrie de tècniques matemàtiques a partir d'una sèrie de patrons determinats. Exacte. La informació que els ciutadans posem en línia també forma part del big data, però és una mínima porció del que saben de nosaltres. Hi ha una enorme quantitat de dades que prové dels nostres moviments a internet. Qualsevol cosa que fem és mesurada per programes, i això és el que anomenem dades sobre el comportament (behaviour data). Normalment pensem que el nostre comportament són les activitats que fem, com ara anar a nedar o comprar, però el nostre comportament en línia és, per exemple, els clics que fem amb el ratolí a diferents webs, les pàgines que visitem, etc. Aquest és el tipus de dades en línia que fàcilment es converteixen en big data. Hi ha moltes companyies nord-americanes, com Facebook o Google, amb molts usuaris a Europa; però, si tens alguna queixa sobre la seva política de privadesa, t'has de regir per la legislació nord-americana. Tan sols responen amb la llei europea quan s'hi veuen forçats pels tribunals. En aquest sentit, passen moltes coses que realment no són legals, però hi ha molt pocs diners destinats a investigar-ho. Perquè portar aquestes grans empreses als tribunals, com de vegades fa la Comissió Europea, implica processos que acostumen a comportar anys de feina, atès que són temes molt complexos. I hi ha molt a fer respecte als temes sobre al consentiment del usuaris quan visiten aquests webs. Exacte. Aquestes empreses tenen advocats que s'asseuen i que probablement treballen plegats amb els responsables de comunicació per mirar com poden escriure un text sobre la política de privadesa que ningú no llegeixi. No, perquè aquest tema ja se sabia de feia temps. Al web de l'Electronic Frontier Foundation es pot veure com aquesta organització estudia aquest tipus de programes de dades des de l'11-S. El que és interessant és observar que als Estats Units la gent està enfadada perquè el govern ha espiat els seus propis ciutadans. I és que des de fa anys allà hi ha la idea estesa que poden espiar qualsevol persona fora d'ells mateixos. No crec que en siguin conscients. El que és nou del big data és que genera models i que aquests patrons s'utilitzen per a fer prediccions del nostre comportament. Però això també implica que ens poden manipular, cosa que és un problema immens, i és molt important que la gent en sigui conscient i comenci a participar en tot aquest sistema. La monetització (monetization) de les dades és una manera de crear transparència, però no estic del tot segura que sigui la manera correcta. Penso que encara hem de desenvolupar una cosa que no existeix, un sistema amb un disseny atractiu que agradi a la gent i que ens permeti saber on són les dades de cadascun de nosaltres, quines companyies les tenen i què en fan. Cal incentivar la indústria perquè ho faci: que les empreses que no ho facin puguin rebre el retret de les que sí que ho fan. Per això s'ha de legislar i estipular en aquest sentit. Són les empreses i els governs els que han de proporcionar la transparència, però no hem de dependre d'ells, perquè seria molt difícil comprovar si la informació que ens donen és correcta o no. Ha de ser algú amb reputació i que disposi de plataformes en què la gent pugui participar. És molt important que es tracti d'un sistema atractiu, com un joc. S'ha de donar alguna mena d'incentiu a la gent, aplicacions atractives per a poder crear transparència des del bàndol dels ciutadans. Si, exactament, i per això és perillós que estiguin junts el big data i els governs. És un gran risc i, per tant, cal posar totes aquestes dades en mans d'organitzacions ciutadanes. Sovint explico que és com en un poble, on la gent acostuma a saber coses de tu que ni tu saps. Una vegada Kevin Warwich, professor de cibernètica de la Universitat de Reding, em va dir que això que em preocupa a mi és el que sempre passa als pobles. I jo li vaig respondre que per això molta gent se'n va dels pobles i va a viure a les grans ciutats, per poder ser anònims. I el que jo no vull és viure en una mena de gran poble al ciberespai, on els grans actors sàpiguen tantes coses de mi. Volem un govern transparent, que no ens manipuli. I, si hi ha d'haver un Gran Germà, doncs trobo que val més que sigui al govern, perquè les empreses no estan interessades en nosaltres més que com a compradors, com a consumidors. Hi ha molta gent que diu que no cal amoïnar-s'hi, perquè potser Facebook ja no existirà d'aquí a sis anys, però en tot cas qui és segur que hi serà és el govern, i tindrà totes aquestes dades. Quan em parlen de les bones intencions dels governants sento com si tornéssim al segle xviii, amb el despotisme il·lustrat, quan els governs tenien tot de bones intencions per a la població. Però aquestes dades, tot aquest coneixement sobre els ciutadans, no pot dependre de les bones intencions del govern, perquè de sobte pot entrar un altre govern amb unes intencions molt diferents. Per això hem de poder controlar els nostres governants.