«Gràcies a les noves tecnologies passen coses màgiques com la Via Catalana»

És la mateixa però vehiculada d'una altra manera tan radicalment diferent que canvia una mica les regles de joc. Però hi ha casos de mobilitzacions històriques en què les xarxes ja intervenien en el procés perquè hem d'entendre les xarxes interpersonals com els canals pels quals flueix la informació. En el fons la matèria primera és la mateixa: persones interactuant amb persones. Ara tothom parla de xarxes socials com si fossin sinònim de Twitter o Facebook però les xarxes socials preexistien perquè els éssers humans vivim en societats que fomenten interaccions en forma de xarxa. Això sempre ha existit però ara són més tangibles. Dotze anys enrere, quan vaig començar la meva tesis, costava molt d'entendre què era això de les xarxes socials, com la idea dels sis graus de separació de dues persones qualssevol del planeta. Ara, en canvi, ja s'entén perquè els éssers humans estan acostumats a pensar en xarxes gràcies a aquestes eines digitals que ens exposen constantment a la informació, mentre que abans havies de quedar per fer un cafè amb una persona per a saber com li va la vida. Actualment això no fa falta. El que ara ha canviat és l'escala i la rapidesa amb què circula aquesta informació, i també el temps de resposta, que s'ha reduït gràcies a les noves tecnologies. Exacte. Però hi ha un moment en què el procés pot morir abans d'alçar el vol. El mateix passa amb les noves tecnologies. Skype no té sentit si el tens tu i prou. L'ha de tenir més gent, l'ha d'adoptar una massa crítica de persones en un espai temporal determinat. Però la complexitat -en el sentit tècnic- de les xarxes fa difícil predir, a priori, si un moviment polític o una nova tecnologia tirarà endavant o no. És molt difícil anticipar els camins i la influència de reacció en cascada que es desenvolupen a la xarxa. Podríem fer una metàfora amb una espurna de foc. Sempre és la mateixa però no és el mateix si al bosc ha plogut o no ho ha fet en setmanes o si hi ha benzina pel mig. Estic convençuda que les condicions econòmiques han assentat els fonaments perquè tot això passi, però cal mirar-ho amb perspectiva. És molt fàcil caure en la temptació de dir que en les mobilitzacions que al 2011 van iniciar la Primavera Àrab va haver-hi un procés de contagi, ja que tot indica que les tàctiques van viatjar d'un lloc a l'altre, però, en canvi, les condicions locals eren molt diferents. Sí, però al 2012 en aquests països també va haver-hi mobilitzacions per a celebrar el primer aniversari de les protestes i no van ser tan reeixides com l'any anterior. I això que les condicions fins i tot eren pitjors. Pot ser degut a una fatiga política o al fet que el moviment s'havia esgotat perquè la participació política erosiona molt. Les xarxes digitals faciliten prendre la decisió de participar en un moviment polític perquè fan més fàcil adquirir informació social de quanta gent ja està activada. I a més els ciutadans poden avaluar fins a quin punt el moviment tindrà èxit o no. Perquè un podria quedar-se a casa mirant la televisió i beneficiar-se d'un moviment determinat sense haver de pagar-ne les conseqüències. Però quan es calcula si val la pena fer l'esforç, aquest està relacionat amb el nombre de gent que està fent-lo. I arriba un moment que un s'adona que hi ha tanta gent activa al seu voltant que s'anima a participar-hi. I això va més enllà de la conscienciació. Sí, és influència social. I com que a dia d'avui estem exposats constantment al que fa la gent que coneixem, aquests processos de contagi són més ràpids i provoquen que una persona que no està polititzada de cop i volta també vulgui sortir al carrer. Potser no creu en la causa i senzillament ho fa perquè no vol ser l'únic que es quedi fora de la mobilització... Va ser molt emocionant. És un altre exemple de l'avantatge de les noves condicions generades per les noves tecnologies. Algú va crear una infraestructura digital perquè fos possible però cal dir que al darrere hi havia tota una organització. Anys enrere s'haurien necessitat organitzacions centralitzades i comitès per barris que després haurien passat la informació a un nivell jeràrquic superior, etc. Tot això, però, hauria necessitat molts més recursos, mentre que la Via Catalana és un exemple de com les noves tecnologies permeten centralitzar la informació sense haver de pagar els costos d'una organització centralitzada. Gràcies, doncs, a les noves tecnologies passen coses màgiques com aquesta. És important perquè és la xarxa ciutadana de tota la vida, el que els sociòlegs anomenen capital social. Totes aquestes associacions de la societat civil són escoles de democràcia on es fomenten els valors. Sempre intento emfatitzar que Facebook o Twitter logísticament són molt importants i canalitzen processos que permeten que passin coses, però no són equiparables a aquest altre tipus de xarxes ciutadanes que podríem considerar «de qualitat» que tenen tota una tradició cívica a l'esquena. Hi ha estudis que vinculen la riquesa i densitat de les xarxes digitals amb l'activitat cívica de la societat. Sí, però també és cert que en països sense llibertat política, on no són permeses aquestes xarxes «de qualitat», les xarxes digitals supleixen aquest buit. Perquè si tens prohibit associar-te llavors ho fas digitalment, cosa que obre un espai de participació democràtica que no existia i pel qual et poden perseguir i, fins i tot, posar-te a la presó, com passa a la Xina o Turquia. Per tant, el paper que juguen aquestes xarxes digitals que ara són moda canvia segons el context polític. M'agradaria dir que Catalunya és especial i que aquí passen coses que no passen arreu, però tinc un biaix professional i amb les dades a la mà -i sense ser especialista en el tema- he de dir que no crec que hi hagi evidències per a sostenir que a Catalunya hi ha més activisme polític o cívic que en altres llocs. A priori, sense una recerca sobre el tema en qüestió, no hi ha arguments per a dir que és un fenomen especial, tot i que també haig de dir que no he vist cap altre moviment com el de la Via Catalana. Amb això tens raó. I si comparem Escòcia i Catalunya, observem que la diferència és que David Cameron té la foto donant la mà a l'Alex Salmond. Allà el referèndum està legitimat i té una data. Aquesta és la gran diferència i la manca d'aquest acord provoca a Catalunya un efecte rebot de la ciutadania que vol que s'escoltin les seves demandes. M'encantaria poder fer un experiment i veure què passaria a Escòcia sense l'acord amb Cameron. S'haurien mobilitzat com els catalans? Tindríem la Via Escocesa?