«Una sola dent permet explicar la història d'un món»

Aquesta pregunta és interessant. El coneixement es pot transmetre per via oral i mitjançant les noves tecnologies, però sempre s'haurà de sortir al camp per a posar-lo en pràctica. Aquest grau es pot cursar en línia, però també ha de tenir una part presencial per tal que sigui complet. De fet, no es tracta d'una formació filosòfica, sinó cientificotècnica. Efectivament. És bàsic que hi hagi unes pràctiques que els permetin experimentar tot el que han après durant la carrera. Nosaltres els podrem proposar de participar en algunes de les excavacions que tenim a tot el món, però ells també podran cercar pel seu compte la manera d'experimentar en primera persona els coneixements adquirits. Mirar enrere és fonamental per a conèixer experiències històriques, socials, econòmiques, ecològiques... Són fets empírics i experimentals, que han succeït, i que ens proporcionen molta informació per a la creació de protocols que poden ser útils per a afrontar situacions com les que ja han tingut lloc. Això és bàsic per al coneixement i la formació social, tant des del punt de vista històric com del futur. Per això, aquestes nocions haurien d'estar a l'abast de qualsevol persona. Sí. Les restes arqueològiques ens parlen de sobreexplotacions de l'ecosistema, de guerres fratricides... Exactament. La jerarquia és necessària per a organitzar l'espècie, però això pot provocar que, de vegades, la gent no se senti representada en un sistema. Tot plegat condueix al fracàs, al col·lapse de certs models d'organització social i a enfrontaments interns. La història ens ensenya a adaptar-nos a cada circumstància ecològica. Penso en el futur perquè, al cap i a la fi, els nostres descendents formen part d'aquesta continuïtat històrica. I allò que cerquem els arqueòlegs és, precisament, les claus de la continuïtat, com vaig reflectir fa anys en el meu llibre Las claves del pasado. La llave del futuro (2000). Aquesta clau rau en les interaccions humanes, que es manifesten en tots els fenòmens coneguts. Volem relacionar la Sima dels Ossos, que té mig milió d'anys, amb els jaciments de la Trinxera, que tenen la mateixa cronologia: entre 400.000 i 500.000 anys. El nostre propòsit és confirmar si les persones enterrades a la Sima dels Ossos eren les mateixes que vivien a la Gran Dolina. Relacionant-ne els registres arqueològics i paleontològics, podrem explicar com es desenvolupaven la vida quotidiana i les inhumacions. Hi estem treballant. Esperem obtenir-ne els resultats d'aquí a dos o tres anys. Tant de bo. Atapuerca té unes característiques molt especials. Aquestes han estat les troballes més recents, però n'hi ha moltes més, com l'homínid més antic d'Europa, l'Homo antecessor; el cas de canibalisme més antic de la humanitat o la primera acumulació de cadàvers coneguda. Juntament amb la dent fòssil localitzada a Orce (Granada), aquests jaciments compten amb els espècimens més antics del continent. Ens permeten estudiar la biocenosi, és a dir, el comportament dels éssers vius en un entorn determinat; la tanatocenosi, entesa com el procés de la seva mort, i la tafocenosi, que és el procés de fossilització i de la formació dels jaciments fòssils. Tots els organismes, vius o morts, ens proporcionen informació. Per exemple, si un os ha caigut a l'aigua, en té la marca corresponent. Si ha estat mossegat per un animal, en tindrà la incisió... A partir d'aquest fòssil, es pot reconstruir el context en què va viure el seu propietari. D'això se'n diu enginyeria inversa. Sí. Ens pot arribar a dir quin tipus d'aigua hi havia a la zona anys enrere, quin tipus d'alimentació va seguir l'espècimen al qual pertanyia, si havia patit estrès quan es va formar, si passava gana... En definitiva, ens aporta informació sobre tot tipus de pautes genètiques. Amb una sola dent es pot explicar la història d'un món. Possiblement, Atapuerca. Hi porto trenta-cinc anys! De tota manera, també destacaria l'experiència d'excavar a Mèxic, a l'Àsia central i a Eritrea, on hi ha jaciments antiquíssims que ens parlen de l'origen de la humanitat. De tota manera, tinc la sensació d'haver arribat al final de un cicle. Em queden deu anys abans de jubilar-me, al llarg dels quals espero fer descobertes i treballs que ens permetin completar la visió de la humanitat. Ara mateix tinc entre mans un munt de projectes. Massa. Potser n'hauria de fer menys, tot i que m'estic centrant en el d'Atapuerca, que és el més important. Precisament vaig començar a fer pràctiques arqueològiques a Empúries. Tot i que jo m'he dedicat fonamentalment a jaciments prehistòrics, hi ha una riquesa extraordinària de jaciments històrics i protohistòrics. Catalunya és a la Mediterrània i a una zona de pas, i això la converteix en un lloc idoni per a fer arqueologia. Malgrat que la situació econòmica és difícil, s'hi estan excavant jaciments de moltes èpoques. Val la pena, perquè el nostre país amaga una història molt important. Les administracions sempre han estat molt reservades a l'hora d'invertir en arqueologia. Sempre s'han prioritzat les qüestions socials i les infraestructures. De tota manera, aquelles administracions que no dediquin diners a l'estudi de la història s'equivoquen en el seu plantejament, perquè la formació de les persones és el que fa que un país sigui diferent. Tornar a Eritrea, on intentem trobar els homínids més antics del món i les seves indústries. I tornar a fer classe, perquè fins ara he estat dedicat a la recerca, al clúster d'Atapuerta. El meu projecte de vida és explicar el que he après, el que sé, el que conec, i compartir-ho, ajudant a integrar el coneixement en el futur de la nostra espècie. L'experiència és molt important. És la base d'explicar fenòmens, i per això, s'ha de traslladar a altres persones. Sí: a més de coneixements, la universitat també transmet un missatge de perseverança als joves. L'evolució humana forma part d'un procés intel·lectual bàsic, que hauria d'explicar-se a les facultats tant de lletres com de ciències.