«Som pagesos desplaçats víctimes del conflicte armat»

 

Elsa Rengifo Ledesma va néixer a El Bordo, la capital municipal de Patía a Cauca, Colòmbia, històricament una de les zones més castigades pel conflicte intern que el país viu des de fa més de cinquanta anys. Els seus pares van tenir onze fills, quatre dels quals van morir quan encara eren petits per falta de vacunes i desnutrició fruit de la pobresa extrema. Van ser anys durs als quals en van seguir altres d'encara més foscos: dos germans van morir per culpa del terror i un nebot viu amb una bala instal·lada a la cama de per vida. El juny de l'any 2000, va arribar a Aguilar de Campoo (Palència) a Espanya, fugint del conflicte armat que vivia el seu país. Ho va deixar tot enrere, però va tornar a començar juntament amb algun dels seus germans, els seus pares i el seu marit, amb el qual es va casar el 2009. Amb ell es va traslladar a Rubí, on resideix actualment i cuida els seus pares de gairebé noranta anys a temps complet. El seu somni és ser psicòloga i avui fa els primers passos estudiant a la UOC.  

«El que va ser més difícil d'aquest viatge va ser deixar enrere part de la família, amics i els nostres costums. Enyoro el clima tropical, el camp, la fruita i la diversitat cultural del meu país. Primer va venir a Espanya la meva germana amb el seu fill de set anys. Després, el meu germà petit. Després vaig venir jo i dos mesos després, els meus pares. Al cap d'un any, ens va seguir un altre germà amb la família. El seu fill gran va perdre la cama esquerra en un acte terrorista i encara continua en tractament mèdic a Santander. Té una bala al cos. Després va venir un altre nebot, el fill del meu altre germà, a qui va assassinar la guerrilla de les FARC, i que ha fet aquí la seva família. També han vingut els dos fills grans del meu germà gran, a qui també van assassinar... Hi va haver un moment en què a Espanya hi vivien vint-i-dos membres de la meva família! Cinc van tornar a Colòmbia fa tres anys, però la resta continuem aquí. Molts vam venir, però allà hi va quedar molta família, com les dues vídues dels meus germans. Els meus pares fa seixanta-set anys que són casats i van tenir onze fills, dels quals quatre van morir quan eren petits per falta de vacunes i desnutrició. Vivien a la serralada amb molta escassetat.»

 

 

Elsa Rengifo Ledesma va néixer a El Bordo, la capital municipal de Patía a Cauca, Colòmbia, històricament una de les zones més castigades pel conflicte intern que el país viu des de fa més de cinquanta anys. Els seus pares van tenir onze fills, quatre dels quals van morir quan encara eren petits per falta de vacunes i desnutrició fruit de la pobresa extrema. Van ser anys durs als quals en van seguir altres d'encara més foscos: dos germans van morir per culpa del terror i un nebot viu amb una bala instal·lada a la cama de per vida. El juny de l'any 2000, va arribar a Aguilar de Campoo (Palència) a Espanya, fugint del conflicte armat que vivia el seu país. Ho va deixar tot enrere, però va tornar a començar juntament amb algun dels seus germans, els seus pares i el seu marit, amb el qual es va casar el 2009. Amb ell es va traslladar a Rubí, on resideix actualment i cuida els seus pares de gairebé noranta anys a temps complet. El seu somni és ser psicòloga i avui fa els primers passos estudiant a la UOC.  

«El que va ser més difícil d'aquest viatge va ser deixar enrere part de la família, amics i els nostres costums. Enyoro el clima tropical, el camp, la fruita i la diversitat cultural del meu país. Primer va venir a Espanya la meva germana amb el seu fill de set anys. Després, el meu germà petit. Després vaig venir jo i dos mesos després, els meus pares. Al cap d'un any, ens va seguir un altre germà amb la família. El seu fill gran va perdre la cama esquerra en un acte terrorista i encara continua en tractament mèdic a Santander. Té una bala al cos. Després va venir un altre nebot, el fill del meu altre germà, a qui va assassinar la guerrilla de les FARC, i que ha fet aquí la seva família. També han vingut els dos fills grans del meu germà gran, a qui també van assassinar... Hi va haver un moment en què a Espanya hi vivien vint-i-dos membres de la meva família! Cinc van tornar a Colòmbia fa tres anys, però la resta continuem aquí. Molts vam venir, però allà hi va quedar molta família, com les dues vídues dels meus germans. Els meus pares fa seixanta-set anys que són casats i van tenir onze fills, dels quals quatre van morir quan eren petits per falta de vacunes i desnutrició. Vivien a la serralada amb molta escassetat.»

 

Som pagesos desplaçats víctimes del conflicte armat. A Colòmbia hi va haver un moment en què els grups al marge de la llei van desplaçar els camperols de les seves terres per a cultius il·lícits o rutes de narcotràfic. Era sortir o morir: així van prendre la vida als meus germans. Nosaltres vam haver de deixar la finca amb tot el que hi havia: animals, cultius, habitatge, etc. Ara per ara continuem esperant la reparació per part de govern i la substitució de terres. Tenim la denúncia des de l'any 1999. Així, doncs, en el cas de la meva família, no ha estat per raons econòmiques o polítiques. Ho vam perdre tot, ens vam traslladar a la ciutat i després vam prendre la decisió d'anar-nos-en de Colòmbia i buscar un futur millor a Espanya.

 

Tenir el mateix idioma ha estat una ajuda. El pitjor? Adaptar-me al fred hivernal!

Quan vaig arribar a Espanya, l'any 2000, vaig treballar en hostaleria i vaig estudiar algunes formacions tècniques en el poc temps que tenia lliure. Des que em vaig traslladar a Rubí no he treballat, tot i que em vaig inscriure al Servei Públic d'Ocupació Estatal. No m'han avisat mai per a res. He estat estudiant gestió comercial i màrqueting a distància, a Valladolid. Ja només em falten dues assignatures per acabar. Treballo de mestressa de casa tot el dia: a casa ara hi vivim sis persones. Fa uns anys que els meus pares viuen amb nosaltres i jo estic per ells. Tenen una salut delicada i hem d'estar en hospitals sovint, però, gràcies a Déu, tot va millorant. No tinc fills, encara que ho he anhelat i ho hem intentat, però de moment no ha estat possible. He fet tractaments i ha estat molt dur perquè són moltes il·lusions i somnis i tretze dies després, amb el resultat, arriben moltes llàgrimes. Però la vida és així: la meva mare va tenir onze fills i jo no he pogut tenir-ne. Visc amb la satisfacció de veure els meus pares i la resta de la família bé i dedico el meu temps a estudiar i somiar amb el dia grandiós en què pugui dir que ho he aconseguit: soc psicòloga.

Positivament, ja que va facilitar l'asil arreu del món als que van emigrar per raons polítiques i, alhora, aquests han ajudat a reduir la pobresa de les seves famílies amb l'enviament de divises.

Amb esperança que la signatura del tractat de pau porti prosperitat al nostre país.

No, perquè la gran majoria ens continua identificant amb el nostre passat de violència i narcotràfic.

Penso que hi ha un nivell baix en els nivells bàsics tot i que disposa de professors mitjanament qualificats. A més, l'accés a l'ensenyament superior és difícil, ja que majoritàriament és privat. Allà vaig adquirir formacions tècniques i d'FP que van ser presencials.

Per la facilitat tenint en compte la meva situació personal, ja que cuido a casa els meus pares grans (88 i 85 anys). Als estudiants de la UOC ens defineix la responsabilitat i el compromís.

Com a estudiant, la satisfacció de poder començar a complir el meu anhel d'estudiar Psicologia, que ha estat el meu somni des de sempre. Vull mirar d'entendre el comportament humà. Com a professional, la UOC em permetrà exercir la meva professió amb orgull. M'agradaria especialitzar-me en psicologia clínica.

Sí, seria una experiència única. A més, coneixent la problemàtica, seria molt més interessant. De fet, al llarg dels últims anys he col·laborat amb ciutadans colombians que han necessitat algun assessorament d'estrangeria, tema que per la nostra situació he arribat a conèixer una mica.

Tornar-hi de vacances, sí; a viure-hi, no. Estic molt a gust en aquest país tan bonic. Dono gràcies a la vida per la sort que hem tingut de venir aquí, on ens hem sentit des de sempre com a casa. Pel meu origen camperol, gaudeixo de l'horta, el jardí, els ous de les meves gallines felices, el sol mediterrani i la meva música tropical.