«M'espanta que el canvi climàtic retrocedeixi a la idea d'una ciència pura»

 

Manuel Tironi, professor associat de l'Institut de Sociologia i de l'Institut per al Desenvolupament Sostenible, tots dos de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile, i investigador principal del Centre de Recerca per a la Gestió Integrada del Risc de Desastres (CIGIDEN, segons les sigles en castellà), serà un dels ponents del cicle "Planeta Persona. Els límits de la crisi climàtica", organitzat per la Sala Beckett i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i comissariat per l'investigador Israel Rodríguez-Giralt (CareNet, IN3). En aquesta entrevista, l'expert comparteix les seves reflexions sobre el canvi climàtic i els reptes que suposa. A més a més, partint de la base dels seus projectes a Xile, ofereix algunes idees sobre els ponts de col·laboració que es poden establir entre el nord i el sud. Adverteix d'alguns perills que la transició ecològica a Europa implica per al sud i que posa en evidència la febre pel liti. Actualment, treballa amb col·lectius lickanantai (atacamenys) al Salar de Atacama (Xile) sobre afers de reparació ecològica i autonomia epistèmica en el context de l'extractivisme miner. És assessor global de l'Institut de Cultura i Societat de la Universitat de Sydney Occidental, i des del 2022 s'integra com a membre del col·lectiu editorial Cultural Anthropology.

 

Manuel Tironi, professor associat de l'Institut de Sociologia i de l'Institut per al Desenvolupament Sostenible, tots dos de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile, i investigador principal del Centre de Recerca per a la Gestió Integrada del Risc de Desastres (CIGIDEN, segons les sigles en castellà), serà un dels ponents del cicle "Planeta Persona. Els límits de la crisi climàtica", organitzat per la Sala Beckett i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i comissariat per l'investigador Israel Rodríguez-Giralt (CareNet, IN3). En aquesta entrevista, l'expert comparteix les seves reflexions sobre el canvi climàtic i els reptes que suposa. A més a més, partint de la base dels seus projectes a Xile, ofereix algunes idees sobre els ponts de col·laboració que es poden establir entre el nord i el sud. Adverteix d'alguns perills que la transició ecològica a Europa implica per al sud i que posa en evidència la febre pel liti. Actualment, treballa amb col·lectius lickanantai (atacamenys) al Salar de Atacama (Xile) sobre afers de reparació ecològica i autonomia epistèmica en el context de l'extractivisme miner. És assessor global de l'Institut de Cultura i Societat de la Universitat de Sydney Occidental, i des del 2022 s'integra com a membre del col·lectiu editorial Cultural Anthropology.

Aquests conceptes funcionen sovint de manera equívoca, i per això cal agafar-se'ls amb cautela. Donen i treuen. D'una banda, tenen la capacitat de convocar i mobilitzar. De l'altra, són tan grandiloqüents que acaben ocultant processos i ofegant alternatives. Per exemple, és interessant i necessari que l'Antropocè indiqui la causa humana del desastre, però, quins humans són exactament els responsables? On, quan, com?

L'altre dia sentia una figura ambiental molt important que deia que a ell li era igual si la gent entenia o no què és el canvi climàtic i com els afecta, que els canvis calia fer-los sigui com sigui i fer-los ara. Aquests imperatius universalitzants i totalitzants m'espanten. M'espanta que el canvi climàtic retrocedeixi a la idea d'una ciència pura, inequívoca i que existeix més enllà de la vida social. Si volem que el canvi climàtic sigui un horitzó generador d'acció, hem de, parafrasejant Isabelle Stengers, aterrar-lo, convertir-lo en un assumpte públic obert al debat col·lectiu i plural.

Més que buscar altres conceptes —ja en tenim una pila!—, crec que més aviat cal buscar noves sensibilitats per aproximar-nos als problemes i les seves conceptualitzacions. Per exemple, per a mi la qüestió de l'extinció és un tema que exigeix donar-li un parell de voltes addicionals. No totes les extincions són iguals; hi ha morts que maten destruint i d'altres que maten fent néixer, així com hi ha morts que acaben i unes altres que no ho fan mai i l'extensió de les quals es torna part de processos extractivistes. Crec que els temps ens exigeixen tenir una relació més plural amb la finitud, l'extenuació i la mort.

Un rol protagonista, sens dubte. Però la qüestió és més complexa. Hi ha molta celebració dels coneixements indígenes i locals complementant el coneixement "científic". Però en aquesta celebració hi ha molta orientalització, i als sistemes de coneixement indígena no se'ls dona el seu propi valor. Tampoc no se'ls retorna autonomia territorial ni epistemològica. Per a les comunitats indígenes la qüestió continua sent la recuperació de terres i la possibilitat d'exercir autodeterminació política i, a partir d'aquí, científica. No té gaire sentit facilitar-los la "participació" en projectes d'adaptació climàtica o gestió de risc si les seves metodologies i hipòtesis no es tenen en compte, i no cal dir-ho si els seus territoris segueixen ocupats per l'estat i les empreses.

Actualment, estic molt interessat en el tema de la reparació ecològica, particularment en contextos indígenes. Reparar ecologies danyades és fonamental en l'horitzó d'un bon viure i morir, però es continuen fent servir idees molt tancades de què és reparació, ecologia, mort i temps. També m'interessa facilitar la col·laboració entre sistemes diversos de coneixement. Per exemple, juntament amb col·lectius lickanantai en el salar d'Atacama estem connectant metodologies atacamenyes i occidentals per fer diagnòstics hidrogeològics que ajudin a sanar el territori.

A més de la intensificació del dany socioecològic a la conca del Salar de Atacama, el boom de l'electromobilitat també ha implicat la consolidació d'un discurs desenvolupista, ara en clau verda, que justifica el sacrifici de cossos i territoris, habitualment de pobres, camperols i indígenes, en nom de la sostenibilitat. La bogeria pel liti també ha significat la tornada a discursos nacionalistes molt agressius —idees d'estat, el que és nostre i el que és xilè abunden en el debat sobre el liti— que s'obliden del territori i de les comunitats que l'habiten fa 12.000 anys.

La lògica colonial del capitalisme verd és evident en el cas del liti: vehicles elèctrics i sostenibilitat per als rics d'Europa, les restes i dany ecològic per als pobres d'Amèrica Llatina. Per tant, el primer que cal fer és que a Europa es reconeguin les històries d'injustícia que marquen la sostenibilitat com a projecte geopolític. Crec que des d'aquí es poden establir col·laboracions nord-sud, sobretot a escala subnacional. Tinc més esperances en aliances entre territoris, comunitats o municipis empenyent des de baix que en el model de governança global de l'ONU.

És important que les ciències socials posin un cert principi de precaució crític davant d'agendes que s'assumeixen com a universals i urgents sense cap més reflexió sobre el qui, el com, el quan i l'on. Així mateix, crec que la situació exigeix que les ciències socials recuperin la seva orientació més prospectiva i ajudin no tan sols en la crítica, sinó també a generar transformacions concretes a diverses escales. 

En els circuits acadèmics i polítics en què em moc la interdisciplina és el pis mínim, i enhorabona. Però la qüestió continua sent com fer-la, perquè hi ha diversos models. Passa el mateix amb la integració d'experteses indígenes. Per a mi el que és fonamental és no essencialitzar-les. Veig molta fetitxització, com si el coneixement indígena fos vàlid sempre que sigui exòtic. Crec que la veritable col·laboració comença quan s'entén l'indigenisme com un projecte d'autonomia existencial que no se sosté en un tipus específic de coneixement, sinó en un conjunt de principis i sistemes que informen de projectes de vida, la qual cosa inclou decidir quins coneixements —ancestrals o occidentals, cerimonials o tecnològics— són els més pertinents per decidir el seu futur.