Amics en el 'feed', desconeguts en la vida: la paradoxa de l'amistat en xarxes socials

Haver vist totes les fotos del viatge al Japó, la sortida amb vaixell per la costa grega o l'escapada amb bici d'aquella amiga de l'escola amb qui no es té contacte. També les del becari que va treballar uns mesos a l’oficina o les de l'amic de l'amic que va estudiar medicina i amb el qual ja no es coincideix. A l'estiu, els viatges es multipliquen gràcies a les publicacions i els stories dels "amics" a les xarxes socials.

Segons The Guardian, l'usuari mitjà acumula 121 amics en línia, però només 55 en la vida real. "La idea d'amistat ha anat evolucionant per l'impacte de les xarxes socials. Ara podem contactar amb un nombre més gran de persones i la mena de relació que s'hi estableix evoluciona, avança, es modifica i s'adapta", explica Sílvia Martínez, directora del màster universitari de Social Media: Gestió i Estratègia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Mantenir aquests "amics" digitals és fàcil, senzillament són allí, es van acumular un dia quan la relació era més estreta i encara hi són, sense demanar res. "L'amistat és molt gratificant però també exigent. En les xarxes socials, a diferència de la vida real, no tenim límits perquè, molt sovint, estar connectat amb algú no comporta cap compromís", subratlla Ferran Lalueza, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. "De fet, els algorismes tendeixen cada vegada més a estalviar-nos fins i tot el consum dels continguts que generen els suposats amics", afegeix.

Amics o només contactes: de la intimitat a l'scroll

Un amic implica compromís, suport i reciprocitat: algú amb qui es comparteix temps, confidències i experiències que construeixen vincles duradors. Un conegut és fruit del context —un company de feina temporal, el germà d'un amic— i la relació no passa de la cordialitat. 

La diferència es reflecteix en el comportament digital. Segons un estudi de la Universitat de Bath (2023), els amics íntims tendeixen a fer-se likes de manera constant i espontània, sense esperar reciprocitat. En canvi, entre els coneguts, els likes són transaccions recíproques: es fa clic en un m'agrada si abans ja n'hi ha hagut un de part de l'altra persona, com a resposta a un estímul previ.

De molts d'aquests coneguts, no en sabem res essencial —les seves preocupacions o alegries—, però sí on estiuegen, com són les seves cases o com es diuen els seus fills. "Consumim aquest contingut, però no interactuem amb els seus creadors o, si ho fem, és d'una manera molt superficial", explica Lalueza. Amb aquests coneguts digitals no es comparteix una connexió, sinó l'interès per "estar al corrent de les seves vides". "A internet, moltes vegades propiciem o facilitem que la nostra xarxa de contactes s'ampliï. D'alguna manera, és una relació recíproca que fomenta qui vol aconseguir més seguidors que estiguin pendents del que està compartint i publicant i, d'altra banda, respon a aquesta necessitat que tenim de tafanejar i de veure què fan els altres", afegeix Martínez.

L'impuls voyeur i la falsa proximitat

Per què seguir la vida de gent amb la qual no es parla? "La xarxa afavoreix aquest impuls voyeur: d'espiar, de tafanejar, de ser testimonis del que passa a la vida dels altres. Sovint és el mateix usuari qui exposa la seva vida, mostra moments del seu dia a dia i fins i tot alguns que, altres vegades, no compartiria", assenyala Martínez, també professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació i membre del grup de recerca GAME.

"El motiu pel qual compartim aspectes molt personals i fins i tot íntims de la nostra existència amb desconeguts és essencialment la inconsciència", explica Lalueza. Martínez considera que existeix més predisposició a publicar activitats que abans es considerarien privades o pròpies del cercle més íntim. Aquesta presència constant crea la il·lusió de proximitat. "Quan veiem repetidament algú, la seva imatge perdura en la nostra memòria a curt termini i el tenim més present", explica Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC. No és una proximitat real, però sí que pot fer una certa sensació emocional de mantenir-hi una relació, comenta la psicòloga.

El cost de conservar aquests "amics" és gairebé nul i, a canvi, ofereixen petites dosis de curiositat i entreteniment. El risc arriba quan aquesta falsa sensació de proximitat substitueix la connexió autèntica. "Saber què fa una persona en el seu dia a dia ens pot originar una percepció de relació que no és real. Si no tenim possibilitat d'estar a prop d'aquesta persona, això pot ser un succedani acceptable. El problema sorgeix quan podríem estar-hi realment a prop i no ho fem per culpa d'aquesta falsa percepció", adverteix Lalueza, també investigador del grup GAME.

Això es produeix perquè les xarxes ofereixen la capacitat de parlar en qualsevol moment, però pot passar que aquesta possibilitat hagi reduït el valor de fer-ho? "De la mateixa manera que potser no arribaràs a visitar mai els principals atractius turístics de la teva ciutat perquè tens la convicció que pots fer-ho en qualsevol moment, tenir les persones que ens importen permanentment a l'abast a través de les xarxes socials pot provocar que aquest potencial de connexió permanent no s'arribi a materialitzar mai", afirma Lalueza.

El conflicte d'eliminar contactes

 "Mantenim moltes connexions que no són vives perquè el nostre dia a dia també ens hi empeny, i si no has anat amb compte a l'hora d'afegir aquests contactes, tampoc no seràs selectiu a l'hora d'eliminar-los", comenta Pérez. I és que, a les xarxes socials, aquests coneguts es mantenen durant el temps en l'òrbita digital, gairebé per inèrcia: afegir-los va ser fàcil i eliminar-los sembla innecessari o conflictiu. "Atès que mantenir-los no comporta cap esforç significatiu, la motivació per eliminar-los és gairebé inexistent, tret que s'hagi produït algun conflicte amb aquestes persones", explica Lalueza.

De fet, esborrar pot ser un acte definitiu i dolorós. "Abans tampoc no arrencàvem un contacte de l'agenda de paper: només ho fèiem si ens havien fet mal o s'havia produït una ruptura. En el món digital passa el mateix: eliminar algú exigeix una justificació emocional forta, representa un esforç molt gran i és difícil de dur a terme si no ha passat res de significatiu", explica la psicòloga.

"Eliminar aquests contactes es pot convertir en un detonant de conflicte, per la qual cosa tendim a esquivar-ho", comenta Lalueza. Hi ha un fotimer de titulars i polèmiques sobre celebritats o famosos que omplen les portades pel fet d'haver-se deixat de seguir a les xarxes socials. "En molts casos, pren aquesta dimensió i aquesta intencionalitat clara de manifestar que ja no es vol tenir contacte amb aquella persona i perquè ho sàpiga no només ella, sinó possiblement també la resta dels usuaris", afegeix Martínez. 

Entre el grooming social i la promesa incomplida

L'estudi de la Universitat de Bath descriu aquest comportament digital entre coneguts com a "grooming social digital": una acció simbòlica que manté viva la relació en lloc de ser un simple intercanvi emocional. Quan es fa clic en un cor, un m'agrada o s’envia un mem, té la funció de mantenir el vincle viu, encara que sigui superficial. "En molts casos ens hem convertit més en relators, narradors del nostre dia a dia, que en usuaris partícips del diàleg i de la conversa", assenyala Martínez. Les xarxes socials permeten estendre la xarxa d'"amics" mitjançant gestos mínims.

En qualsevol cas, van ser moltes les xarxes socials que van prometre afavorir la connexió humana, però sembla que no ho aconsegueixen realment. "La promesa de maximitzar la connexió humana era l'ham. L'objectiu real és maximitzar el temps que passem en aquestes plataformes. I rares vegades el que manté el nostre interès i la nostra atenció en les xarxes socials té a veure amb relacions humanes autèntiques i profundes", conclou Lalueza.