"L'educació és el camp on es juga el present i el futur del que és humà"

Carlos Javier González Serrano, professor de Filosofia i Psicologia i orientador a batxillerat en el Col·legi San Gabriel de Madrid, participarà en diversos espais de debat de La Setmana de les Lectures, una iniciativa organitzada pels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació. Aquest pensador, que proposa el reaprenentatge des d'una mirada allunyada del soroll de la hiperestimulació del món digital i consumista, compartirà la seva visió en diverses sessions dirigides al professorat, a l'estudiantat i a la comunitat universitària en un acte obert al públic el 30 d'octubre al campus de la UOC: "Què significa avui ensenyar i aprendre".

Com et vas interessar per l'educació i la filosofia? Quins van ser els motors que et van fer desitjar ser professor?

No es pot no estar interessat en l'educació. Allò educatiu és el camp on es juga el present i el futur d'allò humà. Educar no es pot cenyir a un procés de domesticació, de guia dogmàtica. L'aprenentatge comporta acompanyar en el naixement d'una mirada, d'un discurs nou en el món.

Des de l'adolescència, vaig comprendre que aprendre i ensenyar són processos relacionats amb resistir a la foscor a què ens volen sumir certs poders (polítics, econòmics, empresarials), a la uniformitat que es vol imposar a les nostres maneres de pensar. La filosofia de seguida va ser una necessitat, un imperatiu, un despertar de la mirada: preguntar i no resignar-me a l'assumpció de les respostes donades per endavant. Educar, per això, consisteix a transmetre l'afany i la passió per (voler) saber més. La docència va ser una conseqüència natural. Qui té alguna cosa per aprendre té raons per viure en la il·lusió, en l'esperança. Qui aprèn viu.

En diverses ocasions has parlat sobre el paper transformador del pensament. Què o qui han influït més en la teva manera de pensar i ensenyar?

Schopenhauer i Cioran em van despertar a la lucidesa i a la compassió; María Zambrano em va indicar el camí cap a la clariana del bosc; Nietzsche, la valentia d'atrevir-se a pensar sense consol (perquè el consol és, justament, atrevir-se a pensar); els grecs, a preguntar sense por; Rosalía de Castro, a commoure'm. Però també i sobretot m'han ensenyat els meus alumnes, que m'empenyen cada dia a transformar el coneixement en una cosa viva. Ells són la mesura de l'autenticitat, de la necessitat de prendre's la docència seriosament: allò que no commou, allò que no violenta, allò que no crea contratemps, no ensenya, només uniformitza.

Quin lloc hauria d'ocupar la filosofia en els plans d'estudi, tant a secundària com a la universitat?

La filosofia, però, en general, les humanitats haurien de ser la columna central de qualsevol sistema educatiu. No es tracta d'impartir certes assignatures amb més preeminència, sinó d'habitar el coneixement d'una manera determinada: amb fondària, per distingir el soroll d'allò essencial, per aprendre a formular preguntes i no tenir pressa per accedir a les respostes. La filosofia és antidogmàtica: mostra el camí per sembrar un dubte encoratjador, que permet perforar nous camins encara no transitats o pensar sobre els ja caminats.

Com veus els adolescents i els joves d'avui? Són prou crítics i reflexius o només els interessa allò material i el món digital?

La seva nota més característica és la sensibilitat, però estan desbordats, saturats, exhaustos. Necessiten el professorat més que mai, perquè requereixen figures de referència que els ajudin a pensar per si mateixos, però acompanyats. Existeixen en un context que no els permet la demora, la detenció, on tot passa massa de pressa, amb molt de soroll. No és que no siguin crítics, els nostres joves pensen, i molt; el que no tenen és el temps adequat per pensar en allò que els preocupa.

L'aula els concedeix aquell silenci que necessiten tant, aquell espai d'escolta en el qual sentir-se significatius, rellevants. Hannah Arendt deia que el totalitarisme més gran comença quan els subjectes se senten irrellevants. Doncs bé, l'aula ha de ser l'escenari on tingui lloc la seva paraula, la paraula compartida, mediada per la passió per conèixer. La vida no cap en una pantalla, però sí en una aula en diàleg.

La globalització està uniformitzant la cultura i els gustos dels joves. Com podem fer que vulguin preservar la seva identitat, llengua i cultura, en un món dominat per internet que ho uniformitza tot?

Més que preservar la seva identitat o la seva cultura, ens hauríem de referir a la urgència per formar un criteri propi. La globalització no és en si mateixa el problema que s'ha de combatre, sinó la uniformització asèptica i acrítica de les nostres maneres de vida i l'homogeneïtzació dels nostres processos cognitius (rapidesa, immediatesa, estimulació contínua, gratificació instantània).

Només qui desenvolupa un criteri propi, qui empra la cultura com una cosa viva, pot habitar el món sense ser arrossegat per les seves dinàmiques. Per això educar significa dotar infants i joves de les eines emocionals i intel·lectuals precises perquè es puguin formar la seva pròpia visió del món, i que no la plantegin com una cosa fixa, sinó que sempre estigui subjecta al desengany, que no és frustració, sinó possibilitat de veure les coses des de nous punts de vista. No és el món allò que ens uniformitza, sinó el subjecte qui es deixa uniformitzar. El professorat és una eina de lucidesa contra la uniformització.

Quina relació tens amb la Universitat Oberta de Catalunya? Com treballaràs amb els Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació?

De relació i aprenentatge mutu. Treballaré amb la UOC, en aquesta ocasió i espero que a més llarg termini, per plantejar estratègies d'ensenyament i aprenentatge centrades en la transmissió significativa del coneixement, en l'acompanyament dels i les estudiants i la recuperació de la profunditat en un context de superfluïtat i acceleració dels processos.

La conferència que oferiràs el 30 d'octubre a la UOC en el marc de La Setmana de les Lectures es titula "Què significa avui ensenyar i aprendre?". Podries compartir amb nosaltres la teva visió sobre aquesta pregunta?

Ensenyar i aprendre són processos cognitius, però també emocionals, relacionats amb un temps i un espai vinculats al pensament. Al pensament en comú. Existim sota les frontisses estructurals de la rapidesa i la immediatesa, que menyspreen la detenció, la demora, el temps de la vigília, que és el propi de l'aprenentatge i de la maduresa. Ensenyar o educar no té a veure amb embotir els caps dels nostres estudiants amb informació, sinó de fer-los significativa la seva relació amb el coneixement. No cal parlar d'utilitat del coneixement, no hi ha lloc per a la seva instrumentalització (competències, destreses, habilitats) en l'educació, sinó resignificar el vincle entre alumnat i coneixement, el nexe del qual és el professorat. En aquest sentit, educar és ensenyar a mirar, un reaprenentatge de la mirada per no ser indiferents davant el món, ni caure en l'apatia que produeix la irrellevància d'allò molt, el soroll de la hiperestimulació.

Quin creus que ha de ser el rol del professorat en una època tan marcada per la sobreinformació i la immediatesa digital?

La labor principal del professorat és ser-hi. A seques. Habitar un espai de sentit juntament amb els seus estudiants que estigui presidit per l'afany comú per conèixer, comprendre i interpretar. Un docent no és un vacu transmissor d'informació, sinó algú que té el valor de contagiar el valor del coneixement en un món que permanentment el menysprea, polaritzant les nostres opinions i conduint-nos a la xacra del consumisme desaforat (consum de productes, però també d'emocions, d'experiències, de nosaltres mateixos). La docència és un exercici d'acompanyament en la forja d'un criteri propi. Una manera d'estimar el món des del prisma intel·lectual. Ensenyar és una manera d'estimar.

Com podem contrarestar des de l'aula els missatges d'una societat capitalista que aposta per l'educació com una preparació per al mercat laboral, i en què prevalen conceptes com productivitat i optimitzar el temps?

Cal reivindicar el dret a aprendre, cada vegada més extraviat i esgotat. El dret a la lentitud dels processos. Hi ha activitats humanes que no admeten la rapidesa: caminar, estimar, l'amistat, la lectura d'un poema. L'educació és practicar el desacatament davant els temps establerts. Per forjar criteri propi, per elevar la sensibilitat, per pensar des de nous horitzons. La contemplació dels místics n'és un bon exemple: es crea el buit de pensar des de la detenció del món, curtcircuitant les xarxes malaltisses de rapidesa i estimulació permanent. Educar genera resistència davant la colonització emocional progressiva de la nostra intel·ligència.

Què li diries a un infant que diu que no li agrada llegir? Com el convenceries perquè llegís?

Estem acostumats a haver de convèncer de tot, a deixar-nos portar en qualsevol aspecte de la nostra vida per la polarització dels nostres afectes. A aquest infant li diria que llegir no és una obligació. La lectura i l'hàbit de llegir són una trobada, i per propiciar-la cal posar les condicions necessàries al voltant dels nois i les noies. Això no vol dir que acabi llegint, però sí que sentirà la possibilitat de fer-ho. Tindrà aquesta possible via d'acció. Perquè llegir és una activitat plenament activa, valgui la redundància. I, sobretot, llegiria amb ell o amb ella en veu alta, compartint històries. Som éssers narratius i ens agrada compartir històries (els adolescents ara ho anomenen lore, el context narratiu en què succeeixen les seves peripècies vitals). La lectura no es pot imposar, es contagia.

Ets actiu a les xarxes socials, que utilitzes per transmetre el teu pensament i els teus valors relacionats amb l'educació. Què t'aporten aquests mitjans en la teva feina? Tenen el seu costat positiu, fins i tot per a la població adolescent?

En el meu cas, les faig servir per la feina, per difondre el que transmeto en mitjans de comunicació i anunciar els esdeveniments en què participo. Ara bé, quan es converteixen en una manera única i, sobretot, prescriptiva de viure, és quan el seu ús pot ser alienador i fins i tot conduir a certs trastorns emocionals i de la conducta. Cal habitar-les amb prudència i molta consciència. Sobretot, em preocupen pel sentiment de solitud no desitjada; moltes vegades, les xarxes socials funcionen com un fals pal·liatiu per alleujar la falta de relacions significatives. Més que mai, necessitem recuperar la nostra condició de mamífers: viure en i a través del tacte, de la proximitat.

Com podem integrar les noves tecnologies educatives sense perdre de vista una pedagogia centrada en allò humà? 

Trobo tremendament innocent el discurs que "tot depèn de l'ús que fem de la tecnologia". L'existència mateixa de la tecnologia digital implica ja una manera d'acostar-se al món: per mitjà d'una pantalla, a través d'intel·ligències artificials generatives, mitjançant l'exposició contínua a imatges frenètiques i a vídeos de cadències ràpides. La tecnologia és ja en si mateixa ideològica, i aquesta constatació no se sol tenir en compte. El que hem de pensar no és tant l'ús que hi donem com el fet d'haver-la convertit en un imperatiu existencial.

Convido qualsevol persona (ho faig molt amb els meus alumnes) a viure una setmana sense interactuar a les xarxes socials i sense consultar el contingut "immediat", és a dir, reels, stories o tiktoks. Quan se surt d'aquesta roda d'estimulació incandescent i alienadora, el nostre ànim es tranquil·litza, la nostra cognició comença a treballar d'una altra manera, menys subjecta a les presses i a l'acceleració. És qüestió de voler, i per això l'educació ha d'estar molt relacionada, també, amb una reconquesta del nostre desig, amb recuperar un metabolisme lent de la nostra voluntat. 

Quines oportunitats (i riscs) veus en l'ús de la intel·ligència artificial en l'educació?

Es diu molt que la intel·ligència artificial ens ajuda a alliberar el nostre temps. Però per a què s'utilitza aquest temps "guanyat"? Sabem potser què desitgem fer amb el nostre temps, o només responem, és a dir, reaccionem als estímuls als quals la nostra voluntat es veu sotmesa de continu? Seré molt clar sobre aquest tema: bandejaria de l'educació qualsevol element que tendeixi a automatitzar la nostra cognició.

Si els lectors em permeten l'expressió, l'ànima no es pot automatitzar. Podrem alleugerir els nostres temps, o ser més ràpids en certs processos emprant les intel·ligències artificials, però ens continuarem enamorant com la primera vegada, llegint apassionadament una novel·la, o compartint allò incomprensible d'una mirada còmplice. La vida s'esdevé en allò inesperat, al marge dels algoritmes.