22/5/25 · Cultura

El pes invisible de les cures: la "generació sandvitx" que sosté la societat sense suport públic

La càrrega de cures condemna les dones a trajectòries laborals més precàries i desiguals
Generació sandvitx
5 min.

El model de família espanyol agreuja la vulnerabilitat social de la "generació sandvitx". (Foto: Unsplash)

Les persones que cuiden els fills i els pares al mateix temps reben el nom de "generació sandvitx", un col·lectiu invisible que sovint ha de compatibilitzar aquestes cures amb les seves responsabilitats laborals. A Catalunya, el 66 % d'aquestes persones són dones, segons la Cambra de Comerç de Barcelona, un percentatge que a Espanya arriba al 73 %, indica FOESSA. Aquestes tasques de cura són essencials per al funcionament de qualsevol societat, però continuen sent invisibilitzades, no remunerades i socialment desvaloritzades, explica Natàlia Cantó, experta en sociologia de la cura i professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC. Sense aquest treball, fet majoritàriament per dones, el sistema econòmic i social seria inviable.

Segons l'informe de la Cambra de Comerç de Barcelona i Suara Cooperativa (juliol del 2024), a Catalunya hi ha gairebé 60.000 persones que formen part d'aquesta generació, que dedica 148 milions d'hores anuals a tasques de cures, una xifra que equivaldria al 2,2 % del PIB català. Si hi sumem l'impacte econòmic directe i indirecte, el treball de cures representa ja el 4,1 % del valor afegit brut (VAB) de Catalunya. A més, el 56 % d'aquestes persones, principalment dones, continuen treballant mentre assumeixen responsabilitats de cures.

La "generació sandvitx" no és un concepte científic establert, sinó una etiqueta sociològica que descriu un fenomen emergent, segons Cantó. Fa referència a persones d'entre 40 i 55 anys, actives laboralment, que es troben atrapades entre dues responsabilitats de cura: els seus fills i els seus pares dependents. Va ser la professora de la Universitat de Kentucky Dorothy A. Miller qui va descriure per primera vegada aquest concepte l'any 1981 en un text acadèmic, per explicar l'estrès d'aquest grup poblacional i la necessitat de serveis professionals per alleugerir-ne la càrrega.

“Les tasques de cures són el pilar fonamental sobre el qual s'aguanta la nostra societat, encara que s'invisibilitzi i no s'admeti”

Afectació majoritària a les dones i a la seva vida laboral

Tot i que també hi ha homes implicats en tasques de cura, el fenomen impacta molt més intensament les dones a causa d'estructures patriarcals profundament arrelades. Històricament, la majoria de les dones han assumit el treball de cures i aquesta tendència persisteix, explica Cantó. Les dones, afegeix, no només es veuen forçades a reduir o abandonar les seves trajectòries professionals per assumir cures, sinó que a més reben una penalització addicional: quan tornen al mercat laboral, ho fan amb condicions pitjors (sous més baixos, feines menys estables, menys promoció).

L'experta remarca que la responsabilitat de les cures no només implica pèrdua d'oportunitats laborals individuals, sinó que consolida un model socioeconòmic en què les dones tenen rendes inferiors al llarg de tota la vida. Aquesta situació es tradueix després en pensions més baixes i més risc de pobresa a la vellesa.

Els mecanismes socials i econòmics perpetuen aquesta desigualtat: l'estigma social envers els homes que volen implicar-se en cures i la priorització de les carreres masculines dins la parella contribueixen a mantenir la càrrega desigual sobre les dones, explica Cantó. I subratlla que aquest rol de cuidadores es transmet de generació en generació dins les famílies, fet que reforça els estereotips de gènere i les expectatives socials sobre què "han de fer" les dones respecte a la cura.

La situació origina una gran pressió emocional i mental. Les dones que assumeixen aquesta doble responsabilitat viuen amb una sensació permanent d'insatisfacció, culpa i esgotament. No reben reconeixement ni al món laboral ni dins l'àmbit domèstic, en què les tasques de cura es consideren "naturals" i invisibles. Aquest model condueix a la pèrdua d'oportunitats de promoció professional, a la reducció del temps personal i a problemes de salut mental com l'ansietat o la depressió. Cantó també apunta que l'Estat i les empreses no reconeixen institucionalment les necessitats específiques d'aquestes dones cuidadores, cosa que manté la seva invisibilitat política i social.

 

Model social "familiarista" a Espanya

A escala europea, segons un estudi del European Journal of Population, la prevalença de la "generació sandvitx" és fins a cinc vegades superior al sud d'Europa —com Espanya, Itàlia i Grècia— respecte als països nòrdics, a causa de la manca de polítiques públiques de suport. Aquest fenomen incrementa el risc d'exclusió social i evidencia la precarització d'aquesta generació.

Tal com explica Cantó, a Espanya "ni l'Estat ni el mercat es fan responsables de la vida de les persones ni de la seva cura". El sistema familiarista assumeix que tothom disposa d'una xarxa de suport que l'envolta, però moltes persones viuen sense aquests suports. "Sense una dedicació intensiva a les cures, la societat no s'aguanta".

Aquest model deixa les persones cuidadores, especialment les dones, sense recursos, alternatives ni reconeixement, fa que les desigualtats de gènere perdurin i condemna moltes dones a renunciar a oportunitats laborals i vitals. "Les tasques de cures són el pilar fonamental sobre el qual s'aguanta la nostra societat, encara que s'invisibilitzi i no s'admeti", afirma Cantó. Sense una transformació profunda, el futur de la generació sandvitx i de les següents continuarà marcat per la sobrecàrrega, la culpa i l'absència de reconeixement.

Segons l'informe de FOESSA, del 2022, la pandèmia va agreujar notablement l'estrès i la sobrecàrrega de les tasques de cures que assumeix la generació sandvitx, va debilitar les seves xarxes socials de suport i va augmentar els riscos d'exclusió social. Les persones cuidadores que formen part d'aquesta generació són, principalment, filles i fills adults que tenen a càrrec seu persones majors de 65 anys en situació de dependència.

La generació sandvitx pateix un impacte transversal: no només dedica una quantitat ingent de temps i energia a les cures, sinó també de recursos econòmics propis per poder atendre les necessitats dels seus familiars. A més, el disseny actual dels sistemes de protecció social a Espanya no preveu de manera integral la situació específica de les persones que han de fer front simultàniament a la cura de persones grans i de menors, i perpetua així una bretxa de vulnerabilitat i desprotecció important.

 

La solució requereix un pacte social

És imprescindible reconèixer el valor d'aquestes persones i construir un pacte social que les posi al centre, recomana l'experta: "El problema de la generació sandvitx no es pot resoldre només amb polítiques parcials, com el teletreball o les excedències familiars. El que cal és un canvi estructural profund: un pacte social que reconegui, valori i redistribueixi les cures entre Estat, mercat i famílies. Només així es podrà assegurar una societat més justa, sostenible i equitativa en la gestió de la vida i la dependència".

L'Organització Internacional del Treball (OIT) recomana un enfocament integral per respondre a les necessitats de la generació sandvitx. Una de les línies d'acció principals implica promoure polítiques que permetin horaris flexibles i fomentin iniciatives de conciliació laboral i familiar, amb l'objectiu de reduir la càrrega que representa tenir cura simultàniament de familiars grans i menors. Al mateix temps, és essencial facilitar l'accés a serveis de cura assequibles i accessibles, com residències per a persones grans i llars d'infants, per tal d'alleugerir el pes que avui recau sobre les famílies.

Finalment, segons l'informe de l'Organització Internacional del Treball del 2022, cal impulsar reformes polítiques que combatin les desigualtats de gènere en les tasques de cura. Mesures com la creació de permisos parentals remunerats o la concessió de subvencions específiques per a la cura de persones grans contribuirien a una distribució més justa i equitativa de les responsabilitats de cura dins la societat.

Sense aquest canvi de paradigma, assegura Cantó, continuarà havent-hi una societat basada en una profunda injustícia estructural que penalitza els qui sostenen, de manera invisible, el benestar col·lectiu.

Experts UOC

Contacte de premsa

També et pot interessar

Carregant

Més llegits

Veure més sobre Cultura